Addicció a l'ultrafons

Nou dorsal i una altra vegada de muntanya. Això m'encanta. Aquest cop ens trobem a les 8 del matí a Salardú preparats per córrer. El camí és bastant corrible però va pujant fins arribar al primer avituallament, situat a l'estació d'esquí de Baqueira. Acte seguit arriba una baixada camp a través que em carrega molt les cames, però un cop fet el descens, no triga gaire a desaparèixer aquesta mala sensació. Sobre el km 14 ens separem dels corredors que fan la Short Trail. Fins aquest punt, la cursa havia estat molt ràpida. Després hi ha alguna pujada que fa baixar el ritme, com la d'Arties fins al segon avituallament (situat per sobre dels 2.000 m), però la cursa continua sent molt corredora, i passo el km 33 en 4h. Ara ve una pujada al més pur estil km vertical, que després ens porta fins al tercer avituallament, el Refugi d'Era Lana. Després de tornar a pujar, ve una baixada bastant pronunciada i majoritàriament camp a través que ens porta fins a Vielha,...

Avui toca córrer a La Pobla de Lillet. La veritat és que hi arribo força cansat després d'entrenar dur pràcticament tota la setmana i haver sortir de la feina a les 22h el dia anterior, havent dormit poc més de 4h. Tot i això, encaro la cursa amb moltes ganes. A les 7 es dóna la sortida i no dono crèdit del ritme inicial, per moments a 3:30 min/km en una baixada asfaltada. Tot i sortir molt fort, el ritme de la gent és frenètic i, quan entrem a la muntanya abans del primer km, em menjo un tap important que em fa perdre temps. Però bé... això és molt llarg i la cursa ja posarà cadascú al seu lloc. Al km 4 arribem a Falgars, on hi ha un avituallament líquid però passo de llarg per intentar guanyar una mica del temps perdut. El següent avituallament està a Sant Julià de Cerdanyola, on agafo forces i ànims dels meus pares per continuar la cursa. Pugem fins a La Creueta per baixar cap a Malanyeu, on es troba l'avituallament del km 19. Torno a rebre els ànims dels meus pares i...

Tot i que m’havien dit que la muntanya enganxava, havia fet moltes curses de diferents distàncies i pensaba que m’agradava però que no n’hi havia per tant. Aquesta sensació va canviar després de l’Emmona, ja que realment va ser un punt d’inflexió. Només pensava en muntanya, i el descans posterior a la cursa (que ja tenia plannificat, però igualment tampoc estava en condicions d’entrenar) tampoc ajudava. Així que amb pocs dies d’entrenament, em comuniquen la possibilitat d’acceptar un dorsal d’última hora a l’Ultra Trail del Cadí i no dubto en acceptar. I un cop feta ja la prèvia, em planto dissabte a les 5 del matí per sortir de La Seu d’Urgell. Sortim ràpid el primer tram d'asfalt (lògicament amb el frontal al cap) per entrar de seguida al bosc i agafar corriols que poc a poc van augmentant el desnivell i ja fan caminar algun tram, estirant el grup de corredors. Tot puja i sobre el km 20 arribem a Cap de la Fesa, ja he passat per un avituallament líquid i un sòlid i ...

Per fi va arribar l'hora de la veritat. Crec que tot i haver participat en vàries proves de triatló, havia fet  els deures a la muntanya, tant entrenant pel meu compte com quan ho feia amb un dorsal, com és el cas de les diverses maratons de muntanya que havia fet o la Ultra La Portals. D'altra banda, durant la setmana havia descansat i havia menjat bé. No obstant, no les tenia totes amb mi. L'organització va comunicar-nos que la neu impossibilitava córrer a cotes altes per risc d'allaus, pel que es canviava el recorregut. Uns dies més tard, publicaven el nou recorregut: mateixa distància i desnivell però sense pujar a 3.000 m. Però això no era un inconvenient, ja que tothom coincidia en dir que la cursa seria una mica més ràpida. El que sí que em preocupava era el meu peu. El diumenge anterior vaig participar a la Roca Negra i vaig acabar amb molt de dolor. La cosa millorava amb els dies però dimecres vaig decidir anar a fer-me una radiografia. El resultat va ser que...

Aquesta vegada vaig trigar massa a decidir-me, i quan ho vaig fer, les inscripcions per la Roca Negra ja estaven tancades. Em vaig apuntar a la llista d'espera i, per sort, a última hora em van avisar que podia córrer la tercera edició d'aquesta mitja marató de muntanya, amb un desnivell considerable tenint en compte les altres de la zona. Després de saludar l'Alberto i escalfar, just abans de la sortida em crida el Joanjo, que ha fet les dues edicions anteriors, i em recomana apretar al principi per agafar una bona posició abans d'arribar als corriols estrets on serà impossible avançar. Es dóna la sortida i, tal i com m'havia recomanat el Joanjo, apreto i després de fer la volta a la pista d'atletisme ja he avançat molts corredors... però encara en tinc molts davant i veig que els avanço amb massa facilitat, hauria d'haver sortit més cap endavant. Encara trepitjant asfalt, arriba una pujada molt pronunciada on guanyo alguna posició més pe...

Per tercer any el B de Balaguer apareix en el meu calendari. Es tracta d'un mig ironman, tot i que el circuit de bici no té res a veure amb els altres triatlons de mitja distància que hi ha per la zona. Un cop ja deixades les coses de córrer al box del centre de Balaguer, anem cap al pantà de Sant Llorenç per deixar la bici a l'altre box i ja preparar-nos per nedar. La temperatura de l'aigua va fer que de nou es retallés el circuit de natació, cosa que indubtablement em beneficia, pero sempre preferiria nedar el circuit original. Per tant, aquest tram passa de 1.900m a 1.100m. Segons el jutges, l'aigua estava a 14'5ºC... teòricament més o menys com a Terres de l'Ebre. Però quan ens tirem a l'aigua... ni de conya. Estava congelada. Es dóna la sortida amb relativa normalitat, però a partir d'aleshores natació molt bruta... havent-me de preocupar més per esquivar cops de colze i donar-ne per intentar fer-me un espai que no pas per nedar...

Tot i arribar a Banyoles amb molt marge de temps, com sempre acabem de preparar les coses al box justos de temps. Em tiro a l'aigua per escalfar i està bastant freda (algú havia comentat la possibilitat de retallar-la o fins i tot anul·lar-la per la diferència tèrmica, però per sort no es va arribar a fer). Quan ja està pràcticament tothom col·locat, els jutges donen explicacions però no se'ls escolta, i en el seu intent de cridar l'atenció, es dóna una sortida en fals. Així que sortida imprevista i cops de colze per tot arreu. Arribo a la primera boia bastant estressat, i la cosa no canvia gaire fins que ja gairebé estic acabant la primera volta... començo la segona i ara sí que nedo més còmode i vaig avançant gent, però ja en direcció a la sortida torno a "barallar-me" amb els típics ansiosos. Surto bastant bé de l'aigua en 30'54'' (parcial 102)...és cert que he millorat nedant, ni que sigui una mica, però aquí no hi havia 2.200m ni d...