Ultra Trail Valls d'Àneu

Aquesta ultra tampoc la tenia prevista, però em va tocar un dorsal en el sorteig de la Kedada Trail de Kastellterçol, així que no m’hi podia negar.

Indòmita, dura, tècnica, lenta, espectacular, salvatge... són expressions que sortien de la boca dels participants de la primera edició. Jo pensava que no n’hi havia per tant, que després de La Ronda estaria curat de qualsevol espant... pobre innocent.

Sortim a les 5 del matí des d’Esterri d’Àneu i a la primera pujada m’ajunto amb el Jordi Garcia, sé que és una roda fiable i que si vaig amb ell em portarà fins a meta, així que perfecte. Han caigut algunes gotes i la baixada cap a Espot està bastant perillosa. Molts van per terra però jo me’n surto prou bé.

Avituallament ràpid, fem la pujada cap al Coll de Fogueruix i baixem a Planes de Son. Mentre agafem forces, penso que la cursa és dureta però continuo amb la idea de que no és per tant... sí que anava equivocat!

Comencem la vertical del Tèsol, gairebé 1.200 m+ d’una tacada, incloent-hi pala final amb pendents del 50% i donant lloc a una espectacular cresta cap a Roca Blanca i Pinetó. Pedra i més pedra... passem l’avituallament del Refugi Mataró i continuem amb pedra i més pedra. Passem de llarg del Refugi de Saboredo per perdre alçada i començar la pujada cap al Port de la Bonaigua. Arribant aquí ens ve a rebre el mestre Enric Sabaté i ens diu que l’any que ve vindrà a fer la ultra... nosaltres només volem acabar per no tornar-hi! Un cop a l’avituallament, aprofitem per agafar forces en companyia de la família.

Sortim amb energia, una mica de pujada cap al Tuc de la Cigalera i llarga baixada que ens regala una increïble volta pels estanys de Garrabea i de Rosari , però també una fina pluja... que es converteix en pluja més forta, en calamarça i posteriorment en llamps i trons. En Yak i jo anem en companyia de la Marian (corredora valenciana amb qui ja hem coincidit diversos trams) i més tard de l’Aaron. Passem Boren i anem camí d’Isil completament convençuts de que la cursa serà neutralitzada.

No és així, arribem a Isil enmig de la normalitat, no hi ha ningú de l’organització i la cursa continua. Més tard, arriba el director i informa que la cursa continua igual, tot i que deixa la porta oberta a una possible neutralització si hi ha tempesta elèctrica o boira. La Marian i l’Aaron tenen clar que pleguen, el Yak i jo tenim clar que continuem. Tot i que ens sap greu fer patir a la família, la tempesta no ens espanta.

Després d’agafar forces a l’avituallament (que deixa bastant que desitjar, sort de l’entrepà de truita de l’Antoni), sortim amb el Joan i l’Antoni Mestre, experimentat corredor que em va treure la dignitat a la meva primera Emmona. I així ens disposem a passar la nit.

Tot i haver arribat aquí com hem arribat, ja no ens mullarem més fins a meta. Entremig de converses sobre curses de 100 milles, el TOR de l’Antoni i diverses animalades més, els kms passen volant... però no triguem a aterrar de nou a la realitat. El terreny és molt lent i en aquest cas ens porta cap al Coll del Montroig.

La part final és molt i molt dura, sento repetir-me però el terreny és molt lent, el Joan se’ns ha escapat i sembla que estiguem aquí atrapats en Yak, l’Antoni i jo. Finalment ens en sortim, llarga baixada (amb alguna petita pujada entremig) on se’ns fa de dia, ens passa el gran Juan Carlos Escuté i anem fent cap a meta... aconseguim el nostre objectiu després de 27h58’, molt enrere a la classificació però orgullosos de formar part dels 67 que hem creuat la meta (la xifra d’uns 100 abandonaments parla per si sola de la duresa de la prova).

Han estat 92 km i 7.340 m+ pel terreny més tècnic i alpí que he trepitjat mai. Tot i tenir algunes errades (com alguns avituallaments millorables o un cert descontrol a Isil), el recorregut és espectacular i la organització bona i propera. En definitiva, una ultra molt recomanable per fer com a mínim un cop a la vida, i potser també com a màxim! Com a mínim, jo m’ho hauré de pensar 2 vegades abans de tornar.

Aprofito per felicitar tots els finishers d’aquesta animalada, però en especial el llop Jordi Pàmies i els companys Àlex Izquierdo i Oriol Pagès, que es va treure l’espineta d’Emmona amb una gran cursa. Ha estat un plaer fer tants kms amb l’Antoni Mestre i sobretot passar la ultra de principi a fi amb un gran amic i company de fatigues com és el Jordi Garcia.

Gràcies a Hoko-Esport, Rendiment-race, Sala-Giol, CEM Vallirana, Punt de Natura i MC3 Esports. Moltes gràcies també als meus pares i a la família del Jordi, que amb els seus ànims fonamentals ens van empènyer cap a la meta.

Buff Epic Run

No tenia previst fer aquesta cursa, i menys 2 setmanes després d’Andorra, però l’oferiment d’un dorsal per part del David Lillo era massa generós com per dir que no (tot i que en un principi vaig negar-m’hi). A més, tenia feina pendent de l’edició del’any passat...

Total, que em planto a Barruera per prendre la sortida a les 6 del matí. M’esperen 105 km i més de 7.000 m+. Tinc intenció d’anar molt i molt tranquil, La Ronda encara pesa i només vull finiquitar el que vaig deixar a mitges el 2014. Primer contratemps, la motxilla em rebota massa i sóc incapaç d’apretar-la en marxa, així que aprofito el pas per Erill La Vall per anar en busca de la mama que m’ajudi (igual que un nen de 4 anys, i per cert només estem al km 4).

En curses d’aquestes magnituds sempre sorgeixen problemes, però tan aviat? Va calma i ves fent, toca pujar així que cap amunt. Em trobo el Lluís Galí que m’anima a apretar per agafar l’Alex però jo continuo a la meva. Arribo a l’avituallament líquid de Port Gelada, teòricament km 14 (a la realitat 10, cagada important ja que aquests 4 kms els farem igualment).

Aquí hi ha un canvi respecte l’any passat, ens estalviem una part de pujada però sobretot ens estalviem una baixada molt marrana per tartera.

Cap avall, planegem per pista, una petita pujada i em planto al Refugi de Conangles. Km 22 en una mica menys de 4h de cursa i aquí sí que podem menjar una mica. No m’entretinc gaire i començo la segona pujada per arribar al Port de Rius i baixo cap a Pont de Ressec (km 37). Arribo en unes 6h40’, poc més que l’any passat però en molt millor estat, així que de conya! Fa moltíssima calor, però per sort he pogut entrenar uns quants dies al migdia i sembla que hi estic acostumat, a més el color de la orina diu que m’estic hidratant perfectament.

Surto amb el Xavi Lloveras, que vaig conèixer a la fantàstica Ultra de La Mola. Cadascú va a la seva però compartirem molts kms.

Ara ve una pujada important, gairebé tota per pista, però pujada. No és exageradament dura però sí molt llarga. Un cop a dalt, toca una baixada que recordo de l’any passat, tot i que a la part final aquesta vegada baixem per herba humida i no pels pedrots tan grans que hi ha. Agafo forces al Refugi de Colomers, continuo pujant fent un petit descans al Refugi de Saboredo després de trobar-me  a 4 “pata negra” entrenant (Jaume Folguera, Esteban Monje, Salvador Vilalta i Joan Carreras).

Pugem una mica més i ja comencem la llarguíssima baixada cap a Espot. Entremig, fem la incursió en el Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici on, com està prohibit fer curses, no hi ha marques i se’ns descomptarà el temps que triguem transitant per aquí dins, a més d’haver-nos d’amagar el dorsal.

Arribo a Espot amb una mica menys de 14h de cursa, una mica més que l’any passat però en millor estat. Tampoc estic per tirar coets ja que la calor m’ha deixat grogui, però estic per continuar que ja hi firmava abans de començar. Aprofito per beure i menjar força (és el primer avituallament sòlid complet de la cursa, al km 68).

Surto amb roba seca i començo una pujada molt llarga i força dura, faré un petit descans a Espot Esquí per aprofitar l’avituallament líquid i posar-me el frontal, i continuaré... continuaré com pugui. Semblava que el menjar d’Espot m’havia sentat de fàbula, però tinc l’estómac tancat i sóc incapaç de menjar res, fins i tot l’aigua em fa fàstic. No sé si he patit un tall de digestió arrel de la calor durant el dia, o si el menjar d’Espot se m’ha regirat (anava tan afamat que vaig menjar el pebrot que tanta angúnia em fa).

Vaig deambulant enmig de la nit, veig l’Estany Gento allà baix, lluny, molt lluny... em cago en tot ja que no deixo mai de veure’l però mai arriba. Per fi! Arribo a Gento a la 1 i pico de la nit, aprofito per avisar la família que arribaré més tard del previst i que no pateixin, que arribaré. M’esforço a menjar, doncs encara queden 22 km però amb un desnivell considerable, i si no li fico benzina al cos les cames no tiraran. A més, també he de visitar el podòleg per curar una butllofa.

Surto i mare meva, estat deplorable i ganes de vomitar (impossible fer-ho) a cada glop d’aigua, que és l’únic que m’entrarà fins al final. Però si a Andorra no vaig plegar, tampoc ho faré avui. Em dóna igual si trigaré 4 o 5 hores més del previst, però arribaré perquè sí, perquè avui toca.

Petita pujada (petita comparada amb les altres, però no és cap broma), baixadeta cap a Riquerna per omplir aigua i rebre els ànims del Xevi Edo. Em diu 1h15’ de pujada... millor no dir el que vaig trigar, mare meva, pujada de les que com paris a descansar et caus cap enrere. Costa, costa molt però arribo a Port de Rus. Ja és el km 92 i començo la baixada, a més puc treure’m el frontal d’una maleïda vegada.

Passo per la Corva de Sant Martí (km 97) i a partir d’aquí faig camí cap a Barruera a un ritme força decent, guanyant algunes posicions i fent un tram amb el Xavi Gilabert (aquests de Tortosa són molt ben parits). Passo per Taüll (km 101), on ni paro i vaig cap a la meta.

Amb unes quantes hores més del que em pensava però arribo després de 26h33’ (23h53’ de temps oficial, per allò d’uns 10 km neutralitzats), en una anecdòtica 46ª posició. Vam sortir uns 110 i només arribem 57. Crec que ha estat una ultra molt dura, sobretot a partir d’Espot, duresa a la qual se li ha sumat una calor asfixiant.

Avui la satisfacció és molt gran, he acabat la feina que tenia a mitges i he gaudit d’un entorn increïble. Els voluntaris estaven entregats a nosaltres i crec que l’organització en línies generals molt bé però hi ha forces coses a millorar, com el tema dels avituallaments (cap sòlid complet fins al km 68) o el tram neutralitzat dins del parc (per molt que ens amaguem el dorsal, tothom sap que estem fent una cursa).

Mil gràcies a Hoko-Esport, Rendiment-race, Sala-Giol, Punt de Natura, CEM Vallirana i MC3 Esports, i també als meus pares amb els seus ànims fonamentals. A continuar gaudint de l’ultrafons!

La Ronda dels Cims

La meva idea era fer Emmona i Ronda, dues curses de 100 milles amb menys de dues setmanes de recuperació entremig. Tot i això, la neutralització de la prova ripollesa va convertir-la en un gran entreno per preparar la prova andorrana.

I així ens plantem a Ordino, per fer front a la (diuen, i comparteixo) cursa de 100 milles més dura d’Europa. Ens esperen 170 km amb 13.500 m+ i una alçada mitja per sobre dels 2.000 m+. Surto d’inici amb el Miquel Pera i el Raul Montoro, tots tres farem la nostra cursa tot i que anirem coincidint fins el km 30 que el Miquel s’escapa definitivament i fins el km 60 que el Raul decidirà plegar.

La meva idea avui és clara.. ritme molt tranquil que em permeti avançar sense pressa però sense pausa. I així ho faig, pujo cap a la Collada de Ferreroles sense preocupar-me en absolut de qui em passa o a qui avanço. Au primera pujada feta i baixem cap al Refugi de Sorteny, on m’esperen els meus pares per animar-me en el primer avituallament.

Surto d’aquí amb el Miquel, tot i que se m’escaparà abans de coronar la Portella de Rialp, i baixo cap a Arcalís. Aquí de nou em trobo amb família i amics, també aprofito per canviar-me mitjons i posar-me crema... veig que l’estat dels meus peus deixa bastant que desitjar, de trepitjar terreny mullat tanta estona, tinc les plantes dels peus molt toves.

Continuem fent camí que això tot just comença...  pujar, baixar, i altre cop pujar, baixar... arribo al Refugi del Pla de l’Estany per agafar forces abans d’enfrontar-me a un dels plats forts d’aquesta cursa: el Comapedrosa. Costa, costa molt però corono els seus 2.942 m d’alçada per escoltar el famós animador de la gaita i baixar per una baixada força dreta cap al Refugi.

Pas a pas, la veritat és que no vaig gaire fi principalment pels peus... però amb les últimes llums del dia arribo al Coll de la Botella. Arribo tocat i fins i tot amb algun pensament d’abandonar, però el fet de rebre ànims (aquí serà l’últim cop que em veuen els meus pares i els hi agafen el relleu la Laia i l’Alejandro) i trobar-me el Raul m’anima, així que agafo forces per continuar. Surto amb el Raul però decideix plegar, continuo a la meva per anar en busca de companys pel que ve... però o no puc seguir el ritme dels altres o els altres no me’l poden seguir a mi, pujo al Bony de la Pica acompanyat però em toca fer la baixada cap a Margineda sol. 1.500 m de desnivell negatiu en tan sols 7 km... mare meva quin suplici.

Arribo a Margineda tocat però en sortiré nou. Aquí és base de vida així que s’ha d’aprofitar. Només estem al km 73 però crec que fins aquest punt ja és de les pitjors coses que he fet mai. Tinc els ànims dels meus, puc dormir 10’, em dutxo, tinc bossa per canviar-me, i tinc al Raul Koala i a la Marta Muixí per sortir en companyia... masses impediments per plegar, així que toca continuar. Arribem a Coma Bella ja de dia, aprofitem per carregar energies i sortim a fer camí. Aquí se’ns suma el Miguel Notario, madrileny molt ben parit que vaig conèixer a UT Garraf-Llobregat.

Ara ve pujada, passem per Naturlandia i ve encara més pujada... gairebé tota per pista però no vegis com s’enfila amunt. Corono el Pic Negre amb un mal de peus ja molt fort... arribo com puc al Refugi de Claror. Pel camí li he donat una barreta a un francès que m’he trobat tirat a terra amb un globo del quinze, i jo mateix m’he tirat a terra a dormir 5’ sota un arbre.

Continuem amb la tònica de la cursa d’avui: pujar, baixar, pujar, baixar... en aquest cas passo la Collada Maiana i pujo cap al Coll de Vallcivera, on hi ha el Refugi de l’Illa. Aquí hi arribo sol però em trobo amb molts companys: el Koala (la Marta Muixí ha apretat de valent, fent una gestió brutal de la cursa de menys a més), el Marçal, el Miguel, el Joan Pallejà... Vinga va Sergi, agafa forces que la propera parada és base de vida.

I així és, després de pujar el Coll dels Isards baixo cap al Pas de la Casa. Ja estic al km 130, “només” queden 40 km... però avui tocarà patir. Els peus em fan un mal increïble, així que em dutxo i visito la podòloga (cosa que ja hauria d’haver fet a Margineda, ara et fan més mal per burro). Em posa crema, venes, tapping i no sé què més, resulta que tinc la pell tan tova que m’han sortit ampolles internes i no es poden punxar... en fi, és el que hi ha. Dormo de nou 10’ (li dic a la Laia que em cridi als 20’ però em desperto abans pel soroll), menjo tot el que puc i més, bec força i surto amb el Koala i el Marçal per fer la nit en companyia.

Queden 3 pepinos. Fem el primer: Pas de les Vaques. Ens plantem a Inclès, km 142. Parlo com robocop però a aquestes alçades ja funcionem amb el pilot automàtic. Aquí rebo de nou els ànims dels meus i també del Lluís i els valliranencs que venen de fer la marató: l’Elías i la Gema.

Vinga va, cap al segon pepino: Cresta de la Cabana Sorda. Avituallament a Coms de Joan. Anem restant sí, però cada cop costa més restar. Aquí hi arribo molt tocat dels peus. Ni donar-te un cop al dit petit del peu anant descalç, ni un cop als collons, ni quan em vaig fisurar el menisc... no recordo haver patit mai res tan dolorós i tinc unes ganes increïbles de plegar. Però estic al km 150. Puc plegar ara i aturar el mal o continuar corrent (qui diu córrer, diu caminar o arrossegar-se) fins a la meta per obtenir una satisfacció indescriptible. Òbviament escullo la segona opció mentre veig sortir de nou el sol.

No sé ni en quin dia estic però ja estem al matí de diumenge. Pujo com puc el tercer pepino: la Collada de Meners. I baixo cap al Refugi de Sorteny per aprofitar l’últim avituallament (al mateix lloc que el primer, però en un estat totalment diferent).

Només queden 12 km, en aquest punt ja sé que arribaré... el que no sé és que m’espera una sorpresa. Vinga al·lucinacions amunt i avall. La que més recordo és que em pensava que ja havia acabat La Ronda i estava remarcant el recorregut de la Solidaritrail, com si no en tingués prou! En aquest tram es pot córrer. Bé, podrà córrer qui estigui bé. Jo intento córrer però paro a caminar, torno a córrer i torno a parar, i així successivament... fins que després d’alternar el caminar i el córrer mil cops, i ja passades les al·lucinacions, em planto a Ordino.

Ja hi sóc! Creuo la meta amb la samarreta del ProyectoPol i la bandera del meu país després de 52h30’ molt i molt content. El mateix coco que em va fallar aquest any als 100 km de Calella i a la Ultra Estels del Sud avui ha estat a prova de bombes. Indubtablement m’hauria d’haver cuidat els peus abans de la cursa, però crec que avui he arribat a meta gràcies a una gestió perfecta de l’alimentació (menjar com més natural millor) i la hidratació (Rendiment-race) i a una bona gestió de la son (tot i que millorable, crec que hauria d’haver fet una altra mini becaina a Claror o Illa). També he arribat gràcies a l’equipació de Hoko-Esport (especialment content amb les malles, vaig utilitzar Sensei, Kamikaze i Mamba), als massatges del Punt de Natura, a la pomada Sala-Giol, a les instal·lacions del CEM Vallirana i a l’ajuda del Samu de MC3.

També  he acabat aquesta animalada de cursa gràcies als companys de fatiga, en especial als meus àngels de la guarda: Koala i Marta la primera nit, Koala i Marçal la segona nit. I als amics que m’han seguit (en especial Raul, Mònica, Elías, Gema, Lluís...)... però sobretot, els meus pares i la Laia i l’Alejandro que van arribar a tot arreu on van poder. Gràcies!

Aprofito per felicitar tots els que han acabat qualsevol de les distàncies del País dels Pirineus, i animar als que no han pogut acabar a que ho tornin a intentar.

He de dir que Andorra és una cursa brutal, amb paisatges pornogràfics per a qui li agradi la muntanya, una organització que ratlla la perfecció i uns voluntaris que et mimen en tot moment. Però també és una cursa duríssima, crec que t’ha d’anar tot de cara per acabar (a mi no m’hi va anar, però jo sóc massoca). Andorra: mai més? Ja veurem...