Ultra Trail Catllaràs

No estava previst, però dimecres el Jose em va oferir la possibilitat d’anar a fer aquesta cursa amb el seu dorsal, ja que ell no hi podia anar. La lesió que arrossegava des d’Ehunmilak em va fer dubtar un moment, però de seguida li vaig dir que sí.

Així que per segon any vaig cap a La Pobla de Lillet. Tinc ocasió de saludar molts amics i companys abans de la sortida, que es dóna a les 6 amb les primeres llums del dia. M’he posat molt endarrerit per anar tranquil, però de seguida me n’adono que he pecat en excés, i el primer tram em toca menjar-me molts taps.

Els primers 6 km són pràcticament tots de pujada, i després planejar i baixada fins a Sant Julià de Cerdanyola. Tot just és el km 13 i faig parada breu.

Ara ve la pujada cap a La Creueta i començar una baixada on em torço el turmell. Noto que se m’infla però el dolor és suportable. Arribo a Malanyeu, km 19 així que toca agafar forces a l’avituallament.

Tenim per davant una forta pujada, amb trams de cordes i escales verticals entre un bosc de gran encant i amb molta aigua, que ens porta fins al Graell de Pujats i aleshores ja tot és baixada fins a La Nou de Berguedà, tot just l’equador de la cursa (km 27.5). Aquí coincideixo per primer cop amb el Biel, amb qui compartiré molts kms fins a meta.

Surto d’aquí i en una petita bassa em trobo el crack del Jordi Molist remullant-se sota la cascada. Anem fent kms amb el Biel mentre fem la dura pujada que ens porta fins al Sobrepuny, sostre de la cursa a 1653 m d’altitud.

En aquests moments el turmell ja em fa molt mal, a les pujades vaig molt bé i els trams corribles els puc córrer, però a les baixades molt dretes o amb pedres he de reduir molt el ritme. La baixada que ve ara és d’aquestes últimes, però pas a pas arribo fins al Castell de l’Areny, km 37.5.

El pròxim avituallament és al km 41. Pot semblar molt a prop, però tot és pujada així que m’hi estic una estona per arribar a Sant Romà de la Clusa. Anem planejant cara amunt fins al Refugi d’Ardericó. Agafem forces, ja és el km 48 i l’últim avituallament abans de meta.

Surto abans del Biel i li dic que ja m’agafarà. No ho fa i penso que finalment arribaré sol, però ja a La Pobla apareix i podem entrar junts a meta, després de 9h25’ en 64ª posició.

Han estat 55 km i 4.000 m+ sobre bastant fang i amb molta calor. El recorregut ja el coneixia de l’any passat i té una gran bellesa. No obstant, crec que al ser la segona edició l’organització ha estat molt més bona.

M’hi anava a provar després d’Ehunmilak i crec que la lesió va pel bon camí, poc a poc però sembla que marxa. Ara a cuidar el turmell i la setmana que ve a per la Buff Epic Trail, que sembla que serà dura.

Per acabar, he de donar les gràcies al meu pare per acompanyar-me una vegada més, el Jose per cedir-me el dorsal, a Hoko-Esport per ajudar-me amb la roba i com sempre MC3 Esports.

Ehunmilak

11 de juliol, 6 de la tarda, Beasain. Dia, hora i lloc que portava molt temps esperant, ja que m’enfrontava per primera vegada a la distància de les 100 milles. Toquen 168 km i 11.000 m+...

Es dóna la sortida i després dels primers kms de rigor pel poble, enfilem la primera pujada que comença a estirar el grup i a disminuir la conversa, tot i que corro en tot moment acompanyat pel David Lillo. Ja veiem que avui el fang ens acompanyarà constantment. Arribem a dalt i cap avall mentre comença a ploure, fins arribar a Mandubia (km 10) on paro breument a l’avituallament.

De nou puja-baixa per camins enfangats i em planto a Zumarraga, km 20 en menys de 2h50’ i de moment cames perfectes. Aquí paro un pèl més, ja que l’avituallament és sòlid i aprofito per agafar forces. Tot i això, tampoc ens encantem i anem cap a Gorla (km 29), on arribem de nit. Aquí el David para una mica més i surto amb un grupet on hi ha el Jordi Pàmies. Anem fent i en grup els kms van passant més ràpid, tot i que torna a ploure, el fang i les relliscades van a més i molts acabem per terra més d’una vegada. Agafem un tram de pedra que rellisca una barbaritat i ens fa baixar a tots (excepte els bascos) amb peus de plom, fins i tot un canari ha caigut i s’ha trencat un braç. Ara ve un tramet, no diré molt corredor, però sí que fem a bon ritme fins arribar a Madarixa (km 43). Primera marató feta, ja porto gairebé 6h30’ i toca agafar forces, carregar aigua i continuar que no ha estat res.

Ara anar tirant cap amunt abans de començar una baixada llarga, recta i enfangada que ens porta fins a Azpeitia (km 53).  Un cop aquí, pujada important de més de 1.000 m+ que ens porta cap a Zelatun (km 66) per encarar després la baixada cap a Tolosa (km 77) on arribo ja de dia.

Aquí sí que paro força estona ja que hi tinc una bossa. Canvi de roba, menjar, carregar aigua... i un petit massatge, ja que arribo tocadet del genoll (tot i que finalment ha resultat ser un esquinç a la part superior del bessó, que em tindrà uns dies parat). Els meus amics Jordi Martí i Oriol Pagès em van dir que aquí havia d’arribar relativament fresc perquè encara ha de començar la part dura de la cursa, i jo ja vaig ranquejant...

Sigui com sigui, continuo per pujar cap a Jazkue Gaina (km 87) i baixar fins a Amezketa (km 96). A part d’agafar forces, aquí aprofito per abrigar-me, ja que ens avisen que a dalt del cim fa molt fred. I és que ara ve un tram dur, la pujada al Txindoki, fent més de 1700 m+ que gairebé em maten. Avanço molt lentament però avanço, tots els passos són endavant així que sumen. Arribo a Uarrain (km 108) i començo la baixada. Si la pujada gairebé em mata, la baixada crec que em mata el doble. 

Vaig coix i decideixo abandonar. Trec el mòbil per trucar la família i comunicar la meva decisió però no hi ha cobertura, així que continuo cap a Lizarrusti (km 116). Just abans d’arribar, l’Alejandro m’ha vingut a buscar i em diu que els que tinc davant no els tinc gaire lluny, cosa que em sorprèn i alhora m’anima. Agafo forces a l’avituallament, volia plegar però continuo. No queda “res” penso... 52 km.

Ara tram bastant dur, l’Oriol i el Jordi m’havien avisat que el perfil enganya, és un puja-baixa constant, a les pujades costa avançar pel fang i a les baixades cal estar molt atent per no caure a terra. Costa però arribo a Etxegarate (km 130). Aquí tinc la segona bossa així que segona parada important, canvi de roba i agafar forces, mentre la família em mima per intentar fer aquesta tortura menys dura.

Surto amb el frontal posat, ja que se’m farà de nit pel camí. El proper control és a Sant Adrián (km 139), al mig de la muntanya, però ha pujat la dona del Jordi Pàmies amb la Laia i l’Alejandro, que m’acompanyarà uns 20 km. Diuen que l’Aizkorri és dur, molta pedra, pujada dura... però fer-ho de nit, sobre mullat i amb 140 km a les cames ho fa duríssim. Aconsegueixo arribar a dalt, per crestejar un terreny molt tècnic i baixar com puc entre les pedres fins a Oazurtza (km 148). Fins ara, quan arribava als últims avituallaments, el Jordi Pàmies ja en sortia, però a partir d’aquí ja anirem junts fins al final.

El pròxim avituallament és a Mutiloa (km 158), però abans passem per Zerain, on estem allotjats els dos i rebem ànims de la família. Aquí es queda l’Alejandro i el Jordi i jo encarem els últims 10 km. Anem els dos rebentats, coixos, amb son i destrossats de dalt a baix... però a aquestes altures acabarem, sigui com sigui però acabarem. Anem fent al ritme que podem i aquests últims kms passen molt lentament, fins que entrem a Beasain de nou... 

El tram urbà es fa interminable... però creuem la meta després de 38h03’, en 74ª posició i treient les estelades i rebent els aplaudiments dels bascos.

Ha estat una carrera duríssima, el fang l’ha fet més dura encara (acabem 150 de 270) i han sortit més kms dels teòrics 168 (diuen que uns 180). Però també ha estat una experiència increïble. L’afició que hi ha al País Basc és indescriptible, gent animant al mig de la muntanya, fins i tot de nit i plovent, sempre empenyent-nos, tractant-nos de meravella als avituallaments... Sembla un tòpic però no es pot explicar, s’ha de viure i segur que hi tornaré.

Moltes gràcies als amics i companys que em van enviar ànims, a Hoko-Esport i el Samu de MC3 per ajudar un boig com jo, l’Anna que m’animava igual que al seu marit (a qui aprofito per tornar a felicitar, Jordi Pàmies ets un tiu gran i ho vas demostrar)... però sobretot als meus pares, la Laia i l’Alejandro que estaven fent-me seguiment i animant-me, fent la seva particular ultra, gràcies!

Abans d'acabar, he de dir que aquest cap de setmana també es va córrer La Ronda dels Cims, diuen (crec que amb prous arguments) la cursa de 100 milles més dura d'Europa. Hi tenia molts i molt bons amics, felicito als que van acabar i ànims pels que van haver de plegar, el fet de plantejar-se una cursa així ja demostra tenir atreviment!

Bagà-Berga Trail Night

Avui anem cap als voltants del Pedraforca a córrer una estona. El recorregut a fer és de 44 km i 3.000 m+ (tot i que en realitat sortiran 42 km amb 2.500 m+) entre Bagà i Berga. Es tracta de la segona part de la ultra de la Núria-Queralbs. El motiu pel qual no correm la ultra és que la setmana que ve tenim feina, el Miquel La Ronda i jo Ehunmilak, així que decidim anar a fer-la tranquils.

El bus ens porta de Berga cap a Bagà per recollir el dorsal i veure alguns corredors que arriben al seu avituallament mentre esperem la nostra sortida, a les 21h. El ritme d'inici és elevat però els kms ja aniran posant cadascú al seu lloc.

Nosaltres anem fent a ritme tranquil, aprofitem una horeta de llum de dia i després a córrer amb el frontal. La cursa em va agradar bastant i vaig passar-m'ho molt bé, vam anar tranquils però a ritme constant, cosa que ens va permetre guanyar algunes posicions en la segona part.

Finalment, vaig creuar la meta en 6h26', compartint la 4ª posició amb el Miquel Pera, un dels millors amics que tinc en aquest món de sonats. Aprofito per felicitar el tercer, un Albert Viñau que sempre que coincidim diu a veure si anem junts però constantment demostra que està un graó per sobre.

Ara sí, a intentar descansar pel gran repte de l'any (i de la meva vida): Ehunmilak. Físicament em trobo millor que mai, estic motivat i mentalitzat per patir. Crec que he fet els deures en la preparació, la qual he gaudit amb grans amics i he tingut la sort de comptar amb el suport de Hoko-Esport i el Samu de MC3.