Tri B de Balaguer

Un any més, i ja en van 4, torno a Balaguer, on vaig fer el meu primer triatló. En la meva opinió, a Catalunya no n’hi ha cap de més ben organitzat i és el millor entre els de mitja distància, amb molta diferència.

Comencem a les 15.15 amb sortida des de l’aigua. La natació és molt bruta, tant per les algues del pantà de Sant Llorenç com pels constants cops que rebo (i dono, no em deixaré ofegar) per tot arreu. Completo els 1.900 m nedant en 32’45’’, fent el parcial 78.

Vaig cap al box i faig la transició el més ràpidament possible per començar la bici. Un tram de bici molt dur, amb més de 1.500 m+ pujant el port de Vilanova de la Sal, dues vegades el port d’Àger i moltes “parets” curtes però verticals com el Mur de la Creu. La cosa comença plana però de seguida pica cap amunt, passo el Toni Montero que ha sortit davant meu de l’aigua amb una gran millora en aquest sector, després em passa l’Emilio com un coet en bici i vaig fent kms sota un cel ennuvolat però amb molta calor. A la segona pujada a Àger agafo el Niko, després em torna a agafar ell i comentem un cas descarat de drafting... quan passo a “l’esportista” en qüestió li dic quatre coses i a sobre sembla que s’indigna... continuo al meu ritme, no estic al meu millor nivell de bici ni molt menys però aquest trampós no em segueix. Faig el bucle d’Os de Balaguer, i sobre el km 68 passo l’últim avituallament. En teoria l’últim estava més endavant i faig curt d’aigua, la calor apreta i aquest últim tram de bici se’m fa molt llarg. Això ja està, queda el Mur de la Creu ja dins de Balaguer per acabar de deixar les cames ben tocades i a córrer. He fet els 90 kms més les transicions en 3h03’, parcial 33.

Començo a córrer una mitja marató en la que l’any passat vaig volar, però aquest any no serà igual. El circuit tampoc és exactament el mateix, però la falta d’entreno en bici em fa baixar-me a córrer més castigat. Faig les tres voltes alternant el marge del riu amb trams asfaltats i acabo aquest sector sense pena ni glòria en 1h33’, fent el parcial 30.

Creuo la meta en 5h08’, quedant el 32è entre més de 200 inscrits (acabem 181), en una prova amb molt nivell ja que era Campionat de Catalunya de Mitja Distància.

Molt content de tornar a pujar al podi amb els meus companys del Triatló Vallirana, posant el meu granet de sorra per sumar-me a la gran cursa que van fer l’Emilio i el Toni Pallarès per quedar segons per clubs. Primers van quedar els del CN Reus Ploms, molt content també de tornar a trobar-me amb el Sergi Bermejo, que va demostrar que està recuperat i de quina manera.

Aprofito per felicitar la resta de companys del Vallirana, tots ells finishers: Toni Pallarès, Emilio, Toni Montero, Manu Carrión, Fabián, Niko, Sergio Agost, Nestor, Dani Rivera, Alex Castaño i Manuel Sosa.

He de donar les gràcies a Hoko-Esport (vaig estrenar en un triatló la malla Takara i li poso un 11 sobre 10), al Samu de MC3 i l’Alvaro de Training. Però sobretot gràcies als meus pares i als familiars dels meus companys que ens van animar tota l’estona.

Marató Quatre Rocs

Avui correré per una zona totalment desconeguda per mi, al petit poble de Figuerola d'Orcau. Per davant una marató amb poc desnivell (ni 1.500 m+), sembla que a priori serà corredora...

Abans de començar puc saludar alguns amics del Terradesports. Es dóna la sortida de totes les curses a la vegada: marató, mitja marató i 10 km. Això no té cap sentit quan al primer km els de la marató ja ens desviem... però el voluntari de protecció civil que hi ha per allà no s'entera de res i no ens ho indica, així que tots seguim la manada i hem de desfer camí. He fet uns metres de més, però enmig de tot aquest enrenou tots els corredors de la marató (excepte un) ens saltem un bucle urbà, cosa que farà que surti una mica menys dels 42 kms d'una marató.

La cursa ja va agafant normalitat, i com és normal em passa l'Eric que acabarà fent tercer amb un gran temps. No portem ni mitja hora corrent que ja tinc els peus xops de creuar una i altra vegada el riu, a més del fang que hi ha pel camí. Arribo al primer avituallament del km 11, faig parada breu per beure una mica i a continuar. Fins aquí la cursa ha estat molt ràpida, però aviat arriben les primeres rampes importants.

Paro un moment a treure'm pedres de les vambes i al cap de poc m'agafen el Ferran i el Cesc. Comparteixo alguns kms amb el Cesc, però el Ferran a la primera baixada llargueta se me'n va (de mi i de tothom).

Nou avituallament al km 18, on rebo els ànims familiars i agafo forces per continuar per aquest terreny tant enfangat fins al km 26. De nou em trobo amb el suport dels meus pares i ara comença la meva cursa, a partir d'ara és més ràpid el terreny i la gent ja comença a anar justa de forces. Surto d'aquí el 17è...

Ara venen tres puja-baixa no gaire llargs però que es noten a les cames, i em deixen arribar 14è a l'avituallament del km 33. Al del km 38 ja hi arribo havent guanyat una altra posició, aprofito per beure i mullar-me el cap. Surto per fer l'última pujada de la cursa, en la que guanyo tres posicions més, i ja tot baixada fins a meta, on arribo després de 4h27' en la posició 10.

Les cames poc a poc tornen a respondre després de les 100 milles. A més avui he pogut fer la primera cursa amb la samarreta del Training Trail Team, gràcies companys. També he de donar les gràcies a Hoko-Esport i al Samu de MC3, a més dels meus pares pels ànims.

Per acabar, dir que tot i el caos inicial, la cursa estava molt ben organitzada i la bossa del corredor estava molt bé tenint en compte el preu de la inscripció, molt recomanable!

La Porta del Cel

No són ni les 5 del matí que el Miquel i jo ja sortim del Càmping Bordes de Graus, després d’haver dormit poc i malament en un refugi ple de roncs. Avui anem a per La Porta del Cel, 60 km amb 5.500 m+. D’entrada, tot és pujada, així que de córrer poc. Anem fent, ens sortim algun cop del camí però continuem amunt, passem l’Estany Blanc i aleshores comencem el tram d’anada i tornada fins al Pic de Certascan, a 2.853 m. Segellem el forfait i ràpid cap avall que fa fred. Fins i tot fem un tramet de neu posant el cul a terra, així baixem més ràpid.

Passem per l’Estany de Certascan, que ens regala un paisatge espectacular, i arribem al Refugi de Certascan, que no el veiem fins que no el tenim just davant. Fitxem el forfait i bevem alguna cosa calenta mentre aprofitem per menjar provisions de la motxilla. Sortim per seguir camí i ara venen tres colls mentre passem per l’Estany Romero de Dalt i el de Romero de Baix. Entrem a la part francesa i ens costa trobar camí però el trobem, i arribem al Refugi de l’Étang du Pinet. Aquest refugi es troba situat al costat d’un petit llac, hi ha molta boira però les vistes tornen a ser espectaculars. Segellem el forfait i mengem provisions però no ens encantem i sortim ràpid, ja que aquests francesos no ens tracten gaire bé.

Ara ve la cirereta del pastís de La Porta del Cel: pujar La Pica d’Estats. Costa suor i mal de cames però arribem al cim, a 3.143m estem al sostre del país, el punt més alt de Catalunya. Teòricament, aquí tocava segellar el forfait però no trobem el segell per enlloc. És igual, tenim foto per demostrar que hem pujat.

Baixem cap avall i les complicacions no triguen en arribar. Molta boira, sense cobertura al GPS... perdem temps i fem més volta de la necessària, però sembla que acabem trobant el camí entre la neu. Gairebé és tot baixada fins al Refugi de Vall Ferrera. Segellem el forfait i bevem una coca-cola mentre mengem provisions i aprofitem per parlar amb els guardes sobre el que ens queda, ja que el meu gps fa estona que ha mort i al del Miquel no li queda gaire bateria. Portem unes 13h i ens diuen que pel ritme que portem ens en queden 4 o 5.

Sortim d’aquí animats, ja que ha estat el lloc on millor ens han tractat amb diferència. Baixem un tramet per pista però ràpidament entrem de nou a ple bosc i comença la pujada, durant la qual s’acaba la bateria del gps que ens quedava. Arribem bé al Refugi de Baborte. És d’ús lliure, així que ja comptem amb no trobar-hi guarda, però hi ha un noi amb qui parem a xerrar i molt amablement ens explica una mica el poc tros que es coneix. Pugem el coll i a la baixada ens acabem perdent quan anem en busca de la Roca Cigalera. Mirem el mapa i creiem saber on ens hem perdut, però vist el nul marcatge i sense gps, sóm carn de canó i ens tornaríem a pedre. S’està a punt de fer de nit, així que decidim arribar a Tavascan per on sigui. És a dir, passem d’anar en busca de l’últim segell de la Cabana de Boldís, total per nosaltres La Porta del Cel està feta, no necessitem un paper que així ho digui, però sí que necessitem sortir d’aquí.

Canviem el xip de travessa/ultra-trail i posem el de raid d’aventura, toca orientar-se. Bé, qui s’intenta orientar és el Miquel, ja que jo no en tinc ni idea, com a molt sé llepar-me el dit per saber cap a on bufa el vent i prou.

Estem al costat del riu, i al mapa posa que condueix fins a una presa. També posa que hi ha un possible corriol al costat del riu. Possible corriol vol dir que pot ser que hi sigui o pot ser que no, aleshores apareix Murphy amb la seva llei i evidentment el corriol no hi és. Baixem pel costat del riu apartant plantes i arbres i creuant-lo una i altra vegada, relliscant-hi dintre també més d’una vegada.

Al cap de no sé quantes hores arribem a la presa i agafem la pista que ens portarà a Tavascan, mentre aprofitem que ja hi ha cobertura per parlar amb la família, a qui ja feia temps que volíem avisar que acabaríem a les tantes.

Ja estem a Tavascan i només queda pujar al Càmping de Graus, mare meva no s’acaba mai aquesta pujada asfaltada. Però com tot en aquesta vida s’acaba, i arribem al punt d’inici després d’estar 20h a la muntanya, sense saber exactament els kms que hem fet.

Avui he gaudit d’unes vistes espectaculars, un terreny duríssim i he compartit la meva passió amb un gran amic. Vam dir que mai més hi tornaríem. Però hi tornarem, tornarem per fer La Porta del Cel amb el Raul!

Buff Epic Trail Aigüestortes (DNF)

Avui toca córrer per alta muntanya. Donen una previsió meteorològica força dolenta i 106 km per endavant amb els seus 7.100 m+.

Sortim a les 7 del matí des de Barruera. Després d’uns kms planets, enfilem la pujada que ens porta fins al Coll de Senet, gairebé km 13 i a 2.500 m d’alçada. Durant la pujada comença a ploure amb ganes i arribo a dalt molt abrigat i amb molt fred al cos. Hi ha un avituallament líquid però pràcticament ni paro perquè necessito perdre alçada. Baixada tècnica i amb molta pedra, agafo a l’Aleix i anem pràcticament junts fins al refugi de Conangles, km 21. L’Aleix ho deixa aquí ja que s’ha ressentit d’una lesió al genoll (millora’t company). Aprofito per treure’m roba i agafar forces a l’avituallament mentre rebo els ànims familiars, i a continuar.

Des de que m’ha agafat la pluja a dalt del cim que no acabo de trobar-me bé, les cames van prou bé però la sensació general és que avui no tinc el dia. Però començo a pujar de nou, aquesta vegada a ple raig de sol. Arribo a dalt del Port de Rius, a més de 2.300 m mentre gaudeixo d’unes vistes espectaculars dels estanys, i enfilo la baixada que em porta fins a Pònt deth Ressèc. Ja és el km 36 i aquí m’espera la família. Porto unes 6h30’ de cursa, aprofito per canviar mitjons i agafo una barreta de l’avituallament.

Altre cop de nou pujada llarga, però es deixa fer i vaig a bon ritme. Un cop a dalt, hi ha una baixada força complicada entre pedres més grans que jo, i així arribo al Parking de Colomers. Estic al km 46 i hi ha un avituallament sòlid lleuger (l’últim ha estat el del 21), però no m’hi entretinc gaire, ja que al 51 n’hi ha un altre. Així que sense entretenir-me surto i començo a pujar cap al Refugi de Saboredo, altra vegada gaudint d’un paisatge espectacular.

Un cop surto d’aquest avituallament, pugem una mica fins al Port de la Ratera mentre comença a ploure de nou, així que toca tornar-se a abrigar. 

Entrem al Parc Nacional d’Aigüestortes, on comença el tram neutralitzat. El motiu és que està prohibit fer curses dins del parc, i les conseqüències són que ens hem de treure el dorsal i aquí no hi ha marques (hi ha voluntaris, però en una cruïlla sort que porto el track perquè sinó m’hauria perdut). Després de fer un tram bastant tècnic, agafo la pista principal fins a sortir del parc i acabar el tram neutralitzat. El camí fins a Espot continua sent prou ràpid i passo alguns corredors, però jo ja tinc la decisió presa des de fa estona: a Espot abandono, la meva cursa s’acaba al km 68’5 amb gairebé 13h30’ de cursa.

Em noto molt bé de cames, però des de la pluja del matí que no he anat còmode. Agafar el mal temps de nit i per sobre dels 2.600 m seria pitjor. És una decisió que m’ha costat molt prendre, i no sé si és el que havia de fer o no. Al dia següent vaig veure que havia fet bé, com a mínim segons el meu criteri, ja que a les 11 de la nit van neutralitzar la cursa al Clot de la Bassa (km 74) i a Estany Gento (km 84) durant una hora, i posteriorment van tallar la cursa en aquests punts per culpa del mal temporal, bàsicament la boira que hi havia en altura. Van poder creuar la línia de meta 17 corredors.

Molta gent em diu que l'any que ve hauré de tornar a treure'm l'espina, però no noto que tingui cap espina clavada d'aquesta cursa. Si hagués plegat a Emmona o Ehunmilak possiblement sí que la tindria, però aquesta és una cursa massa mediatitzada i enfocada al corredor professional pel meu gust (tot i que el tracte dels voluntaris als avituallaments era de 10). Sense ànim d'animar la polèmica que inunda aquests dies les xarxes socials, crec que entre una cursa i l'altra escolliria la Ultra de les Valls d'Àneu tot i que no la vaig córrer.

Tot i així sempre hi ha coses positives, em quedo amb les bones sensacions que he tingut a les cames, deixant enrere la lesió d’Ehunmilak i la torçada de turmell al Catllaràs, les vistes espectaculars dels estanys... i els ànims de la família, a qui agraeixo una vegada més haver-me animat. També vull donar les gràcies a la Bea per la inscripció i a Hoko-Esport pel material. Ara a preparar pròximes aventures.