La Porta del Cel

No són ni les 5 del matí que el Miquel i jo ja sortim del Càmping Bordes de Graus, després d’haver dormit poc i malament en un refugi ple de roncs. Avui anem a per La Porta del Cel, 60 km amb 5.500 m+. D’entrada, tot és pujada, així que de córrer poc. Anem fent, ens sortim algun cop del camí però continuem amunt, passem l’Estany Blanc i aleshores comencem el tram d’anada i tornada fins al Pic de Certascan, a 2.853 m. Segellem el forfait i ràpid cap avall que fa fred. Fins i tot fem un tramet de neu posant el cul a terra, així baixem més ràpid.

Passem per l’Estany de Certascan, que ens regala un paisatge espectacular, i arribem al Refugi de Certascan, que no el veiem fins que no el tenim just davant. Fitxem el forfait i bevem alguna cosa calenta mentre aprofitem per menjar provisions de la motxilla. Sortim per seguir camí i ara venen tres colls mentre passem per l’Estany Romero de Dalt i el de Romero de Baix. Entrem a la part francesa i ens costa trobar camí però el trobem, i arribem al Refugi de l’Étang du Pinet. Aquest refugi es troba situat al costat d’un petit llac, hi ha molta boira però les vistes tornen a ser espectaculars. Segellem el forfait i mengem provisions però no ens encantem i sortim ràpid, ja que aquests francesos no ens tracten gaire bé.

Ara ve la cirereta del pastís de La Porta del Cel: pujar La Pica d’Estats. Costa suor i mal de cames però arribem al cim, a 3.143m estem al sostre del país, el punt més alt de Catalunya. Teòricament, aquí tocava segellar el forfait però no trobem el segell per enlloc. És igual, tenim foto per demostrar que hem pujat.

Baixem cap avall i les complicacions no triguen en arribar. Molta boira, sense cobertura al GPS... perdem temps i fem més volta de la necessària, però sembla que acabem trobant el camí entre la neu. Gairebé és tot baixada fins al Refugi de Vall Ferrera. Segellem el forfait i bevem una coca-cola mentre mengem provisions i aprofitem per parlar amb els guardes sobre el que ens queda, ja que el meu gps fa estona que ha mort i al del Miquel no li queda gaire bateria. Portem unes 13h i ens diuen que pel ritme que portem ens en queden 4 o 5.

Sortim d’aquí animats, ja que ha estat el lloc on millor ens han tractat amb diferència. Baixem un tramet per pista però ràpidament entrem de nou a ple bosc i comença la pujada, durant la qual s’acaba la bateria del gps que ens quedava. Arribem bé al Refugi de Baborte. És d’ús lliure, així que ja comptem amb no trobar-hi guarda, però hi ha un noi amb qui parem a xerrar i molt amablement ens explica una mica el poc tros que es coneix. Pugem el coll i a la baixada ens acabem perdent quan anem en busca de la Roca Cigalera. Mirem el mapa i creiem saber on ens hem perdut, però vist el nul marcatge i sense gps, sóm carn de canó i ens tornaríem a pedre. S’està a punt de fer de nit, així que decidim arribar a Tavascan per on sigui. És a dir, passem d’anar en busca de l’últim segell de la Cabana de Boldís, total per nosaltres La Porta del Cel està feta, no necessitem un paper que així ho digui, però sí que necessitem sortir d’aquí.

Canviem el xip de travessa/ultra-trail i posem el de raid d’aventura, toca orientar-se. Bé, qui s’intenta orientar és el Miquel, ja que jo no en tinc ni idea, com a molt sé llepar-me el dit per saber cap a on bufa el vent i prou.

Estem al costat del riu, i al mapa posa que condueix fins a una presa. També posa que hi ha un possible corriol al costat del riu. Possible corriol vol dir que pot ser que hi sigui o pot ser que no, aleshores apareix Murphy amb la seva llei i evidentment el corriol no hi és. Baixem pel costat del riu apartant plantes i arbres i creuant-lo una i altra vegada, relliscant-hi dintre també més d’una vegada.

Al cap de no sé quantes hores arribem a la presa i agafem la pista que ens portarà a Tavascan, mentre aprofitem que ja hi ha cobertura per parlar amb la família, a qui ja feia temps que volíem avisar que acabaríem a les tantes.

Ja estem a Tavascan i només queda pujar al Càmping de Graus, mare meva no s’acaba mai aquesta pujada asfaltada. Però com tot en aquesta vida s’acaba, i arribem al punt d’inici després d’estar 20h a la muntanya, sense saber exactament els kms que hem fet.

Avui he gaudit d’unes vistes espectaculars, un terreny duríssim i he compartit la meva passió amb un gran amic. Vam dir que mai més hi tornaríem. Però hi tornarem, tornarem per fer La Porta del Cel amb el Raul!