Ironcat

Segurament molta gent pensarà diferent, però l'Ironman representa pel triatló el mateix que la marató per l'atletisme. Hi ha distàncies més curtes i agòniques, i distàncies més llargues on el ritme és tranquil. En la meva opinió, la marató i l'Ironman marquen el límit d'anar ràpid, i la seva dificultat radica precisament en que es pot anar ràpid però s'hi ha d'anar moltes hores.

Avui vaig cap a l'Ampolla per participar al meu 7è Ironman (serà el 4rt aquí). Hi vaig una mica cagat perquè, tot i que enguany porto uns números "macos" d'entreno, aquest entreno no és gaire específic pel triatló pla. Per tant, això d'anar ràpid no sé com ho portarem.

Comencem a les 7 del matí amb els 3.800 m de natació. Circuit a tres voltes que puc fer a ritme bastant regular. No aconsegueixo agafar peus de cap triatleta que vagi al meu ritme i em quedo en terra de ningú. Tot i així, l'aigua està molt tranquila i posa les coses fàcils. Surto el 30è després d'1h03', millorant per segons la meva millor marca. Si m'ho diuen abans no m'ho crec!

Faig la transició bastant ràpid, un pèl marejat però res greu i de seguida ja estic a sobre la bici per fer front als 180 km. El circuit és el de sempre, 6 voltes. La falta d'entreno nedant no m'ha passat factura en el temps de la natació però sí en la tècnica, he empassat bastant aire i els primers 80 km de bici no acabo d'anar còmode.

A mesura que passen els km's em vaig trobant millor, els últims 100 se'm passen volant. Comença a bufar vent però a mi tant me fa, em sembla que en cap triatló havia anat tan fi en bici com avui. Acabo la bici i les transicions en 4h58' (11è parcial).

Ara transició més ràpida encara. Començo la marató amb 6h02' de cursa, fent números i veient les sensacions físiques tinc molt factible baixar de les 9h30'. Començo ràpid però de seguida poso un ritme regular de 4:40-4:45 min/km, un ritme provat entrenant i que en teoria havia de ser fàcil en pla... però la realitat va ser una altra. Sobre el km 12 vaig prendre un gel que em va sentar malament i, a més de 4 parades al wc, el ritme va començar a anar per sobre de 5 min/km, arribant gairebé a 6 min/km.

Finalment acabo l'Ironcat en 9h44' i posició 17.

Realment si em diuen fa dos mesos que faria aquesta marca no m'ho hagués cregut, però en l'estat físic que arribava crec que era molt factible baixar de 9h30', això sí, havia de sortir tot perfecte.

Sempre hi ha una lectura positiva. Quan vaig fer la meva marca personal de 9h38' vaig pensar que havia tocat sostre. En canvi, avui amb 9h44', penso que aquella marca és molt millorable. Així que ho tornarem a intentar!

Gràcies a Hoko-Esport (cap malla de triatló iguala el Takara), Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel, Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail, Tradeinn i Awesome.

Gràcies també a la família i amics pels ànims durant la cursa, córrer a l'Ampolla és com fer-ho a casa! I enhorabona també als amics i als meus companys del Triatló Vallirana, els màquines 1ers per equips!

Ultrabike Pro

Respecte i  confiança. Així afronto l’Ultrabike. Amb màxim respecte perquè la distància, a priori 224 km amb 6.200 m+, és més del doble del que he fet mai en btt. I màxima confiança perquè la faig per parelles amb el meu amic Miquel Pera, amb molta experiència sobre la bici de muntanya.

Sortim de Sant Celoni i el ritme d’inici és molt alt. Nosaltres a la nostra, ritme de tractors “ultreros” però anar fent. Passem Montseny, el Brull, Viladrau...

Comença una de les parts més maques de la cursa gaudint de les vistes del Pantà de Sau. En 7h ja portem uns 100 km, aprofitem l’avituallament i sortim frescos, molt frescos i contents amb el ritme.

De moment tot va sobre rodes... literalment! De seguida arriba el primer problema... ens equivoquem en la navegació (o més ben dit, m’equivoco) i sortim del track, anem molt paral·lels al mateix però acabem fent una encigalada cap amunt.

Tornem al camí amb uns km’s i uns m+ extra però no ens hi capfiquem. De seguida arriba el segon problema... escolto un soroll metàl·lic. Paro i... he perdut un cargol del seient! Tants dies fent conya sobre anar amb bici sense seient i a veure si ara serà veritat.

Mentre busquem per terra passen ciclistes i un d’ells ens diu que ha vist la tanca del cargol al riu, però no el cargol. El Miquel recula uns metres per buscar i trobar la tanca, i després troba també el cargol.

Hem perdut molt temps però la sort només la té qui la busca, i el Miquel l’ha buscat!

Perfecte, seguim endavant. Passat el km 130 començo a escoltar un soroll i... m’he quedat sense pastilles de fre darrere! Debatint sobre quina és la millor opció, finalment decidim que serà millor anar amb la roda frenada roçant el disc directament que no pas quedar-me sense fre. Així que... queden 100 km molt llargs!

A partir d’aquí, a gaudir de les vistes del Pantà de Susqueda, i anar passant controls: Osor, Sant Hilari... arribem a Arbúcies, on l’Ignasi s’ha apropat a donar ànims per afrontar la llarga pujada cap a Santa Fè.

Aquesta pujada la fem molt ràpid, i ja només queden 30 km on la única pujada serà a Gualba.

Finalment acabem aquesta aventura després de 18h47’! Pel camí han quedat 231 km i 6.900 m+. Però tot això només són números, també ha quedat un gran dia sobre la bici de muntanya amb magnífica companyia. La veritat és que l'equip estava molt complementat, jo aportava les cagades i el Miquel les solucions! Repetirem segur.

Gràcies a Hoko-Esport (molt còmode el Taka), Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel, Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail i Tradeinn.

Ultra Trail Estels del Sud

Sempre vaig a les curses amb ganes, però avui més encara. Al 2015 em vaig retirar d’aquesta ultra per deshidratació i al 2016 em van neutralitzar pel vent. Aquest any s’ha d’acabar, sí o sí!

Sortim a les 7 d’Arnes i de seguida m’ajunto amb el Joan Morral, amb qui aniré fins a Beseit. Compartim els primers km’s amb els corredors de la Half i coincideixo amb la Rosa i el Juanma, l’Oriol Navarro...

Tot va perfecte de moment. Bon ritme, potser massa i tot. Cap al km 30 em passen el Salvador Vilalta i l’Esteban Monje, què hi fotia jo davant? M’enganxo amb ells una estona i també amb el Jordi Soler, però pujant cap a Caro ja s’obren diferències entre els 4.

Comença a fer calor, però vaig bevent Rendiment-race per un tub. Comença a bufar el vent, però res comparat amb l’any passat. Aquest any els Estels no s’escapen!

Al km 60 ja corono el Mont Caro i baixo cap al Refugi. Km 63 i toca aprofitar la base de vida. Arribo en molt bon estat i surto millor encara.

Passo Clotes i ve una llarga baixada cap a Paüls. Hi arribo després de perdre’m 5 minuts per confusió meva.

La pujada després de Paüls la conec del 2015 (en aquella ocasió se sortia de Caro) i la recordo dura... però enguany se’m fa duríssima! Arribo a dalt, poso frontal i a baixar cap a Roques Benet.

Ja només queda un tramet de 9 km molt planer que puc fer a bon ritme.

I per fi! Després de dos intents fallits, acabo Estels del Sud! 16h11’ per cobrir els 106 km i 5.300 m+, acabant 10è. Molt content de com ha anat la cursa i del rendiment físic!

Gràcies a Hoko-Esport (brutal la combinació Jisho i Miyako), Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel, Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail i Tradeinn. Gràcies a la família i amics pels ànims.