La Ronda dels Cims

La meva idea era fer Emmona i Ronda, dues curses de 100 milles amb menys de dues setmanes de recuperació entremig. Tot i això, la neutralització de la prova ripollesa va convertir-la en un gran entreno per preparar la prova andorrana.

I així ens plantem a Ordino, per fer front a la (diuen, i comparteixo) cursa de 100 milles més dura d’Europa. Ens esperen 170 km amb 13.500 m+ i una alçada mitja per sobre dels 2.000 m+. Surto d’inici amb el Miquel Pera i el Raul Montoro, tots tres farem la nostra cursa tot i que anirem coincidint fins el km 30 que el Miquel s’escapa definitivament i fins el km 60 que el Raul decidirà plegar.

La meva idea avui és clara.. ritme molt tranquil que em permeti avançar sense pressa però sense pausa. I així ho faig, pujo cap a la Collada de Ferreroles sense preocupar-me en absolut de qui em passa o a qui avanço. Au primera pujada feta i baixem cap al Refugi de Sorteny, on m’esperen els meus pares per animar-me en el primer avituallament.

Surto d’aquí amb el Miquel, tot i que se m’escaparà abans de coronar la Portella de Rialp, i baixo cap a Arcalís. Aquí de nou em trobo amb família i amics, també aprofito per canviar-me mitjons i posar-me crema... veig que l’estat dels meus peus deixa bastant que desitjar, de trepitjar terreny mullat tanta estona, tinc les plantes dels peus molt toves.

Continuem fent camí que això tot just comença...  pujar, baixar, i altre cop pujar, baixar... arribo al Refugi del Pla de l’Estany per agafar forces abans d’enfrontar-me a un dels plats forts d’aquesta cursa: el Comapedrosa. Costa, costa molt però corono els seus 2.942 m d’alçada per escoltar el famós animador de la gaita i baixar per una baixada força dreta cap al Refugi.

Pas a pas, la veritat és que no vaig gaire fi principalment pels peus... però amb les últimes llums del dia arribo al Coll de la Botella. Arribo tocat i fins i tot amb algun pensament d’abandonar, però el fet de rebre ànims (aquí serà l’últim cop que em veuen els meus pares i els hi agafen el relleu la Laia i l’Alejandro) i trobar-me el Raul m’anima, així que agafo forces per continuar. Surto amb el Raul però decideix plegar, continuo a la meva per anar en busca de companys pel que ve... però o no puc seguir el ritme dels altres o els altres no me’l poden seguir a mi, pujo al Bony de la Pica acompanyat però em toca fer la baixada cap a Margineda sol. 1.500 m de desnivell negatiu en tan sols 7 km... mare meva quin suplici.

Arribo a Margineda tocat però en sortiré nou. Aquí és base de vida així que s’ha d’aprofitar. Només estem al km 73 però crec que fins aquest punt ja és de les pitjors coses que he fet mai. Tinc els ànims dels meus, puc dormir 10’, em dutxo, tinc bossa per canviar-me, i tinc al Raul Koala i a la Marta Muixí per sortir en companyia... masses impediments per plegar, així que toca continuar. Arribem a Coma Bella ja de dia, aprofitem per carregar energies i sortim a fer camí. Aquí se’ns suma el Miguel Notario, madrileny molt ben parit que vaig conèixer a UT Garraf-Llobregat.

Ara ve pujada, passem per Naturlandia i ve encara més pujada... gairebé tota per pista però no vegis com s’enfila amunt. Corono el Pic Negre amb un mal de peus ja molt fort... arribo com puc al Refugi de Claror. Pel camí li he donat una barreta a un francès que m’he trobat tirat a terra amb un globo del quinze, i jo mateix m’he tirat a terra a dormir 5’ sota un arbre.

Continuem amb la tònica de la cursa d’avui: pujar, baixar, pujar, baixar... en aquest cas passo la Collada Maiana i pujo cap al Coll de Vallcivera, on hi ha el Refugi de l’Illa. Aquí hi arribo sol però em trobo amb molts companys: el Koala (la Marta Muixí ha apretat de valent, fent una gestió brutal de la cursa de menys a més), el Marçal, el Miguel, el Joan Pallejà... Vinga va Sergi, agafa forces que la propera parada és base de vida.

I així és, després de pujar el Coll dels Isards baixo cap al Pas de la Casa. Ja estic al km 130, “només” queden 40 km... però avui tocarà patir. Els peus em fan un mal increïble, així que em dutxo i visito la podòloga (cosa que ja hauria d’haver fet a Margineda, ara et fan més mal per burro). Em posa crema, venes, tapping i no sé què més, resulta que tinc la pell tan tova que m’han sortit ampolles internes i no es poden punxar... en fi, és el que hi ha. Dormo de nou 10’ (li dic a la Laia que em cridi als 20’ però em desperto abans pel soroll), menjo tot el que puc i més, bec força i surto amb el Koala i el Marçal per fer la nit en companyia.

Queden 3 pepinos. Fem el primer: Pas de les Vaques. Ens plantem a Inclès, km 142. Parlo com robocop però a aquestes alçades ja funcionem amb el pilot automàtic. Aquí rebo de nou els ànims dels meus i també del Lluís i els valliranencs que venen de fer la marató: l’Elías i la Gema.

Vinga va, cap al segon pepino: Cresta de la Cabana Sorda. Avituallament a Coms de Joan. Anem restant sí, però cada cop costa més restar. Aquí hi arribo molt tocat dels peus. Ni donar-te un cop al dit petit del peu anant descalç, ni un cop als collons, ni quan em vaig fisurar el menisc... no recordo haver patit mai res tan dolorós i tinc unes ganes increïbles de plegar. Però estic al km 150. Puc plegar ara i aturar el mal o continuar corrent (qui diu córrer, diu caminar o arrossegar-se) fins a la meta per obtenir una satisfacció indescriptible. Òbviament escullo la segona opció mentre veig sortir de nou el sol.

No sé ni en quin dia estic però ja estem al matí de diumenge. Pujo com puc el tercer pepino: la Collada de Meners. I baixo cap al Refugi de Sorteny per aprofitar l’últim avituallament (al mateix lloc que el primer, però en un estat totalment diferent).

Només queden 12 km, en aquest punt ja sé que arribaré... el que no sé és que m’espera una sorpresa. Vinga al·lucinacions amunt i avall. La que més recordo és que em pensava que ja havia acabat La Ronda i estava remarcant el recorregut de la Solidaritrail, com si no en tingués prou! En aquest tram es pot córrer. Bé, podrà córrer qui estigui bé. Jo intento córrer però paro a caminar, torno a córrer i torno a parar, i així successivament... fins que després d’alternar el caminar i el córrer mil cops, i ja passades les al·lucinacions, em planto a Ordino.

Ja hi sóc! Creuo la meta amb la samarreta del ProyectoPol i la bandera del meu país després de 52h30’ molt i molt content. El mateix coco que em va fallar aquest any als 100 km de Calella i a la Ultra Estels del Sud avui ha estat a prova de bombes. Indubtablement m’hauria d’haver cuidat els peus abans de la cursa, però crec que avui he arribat a meta gràcies a una gestió perfecta de l’alimentació (menjar com més natural millor) i la hidratació (Rendiment-race) i a una bona gestió de la son (tot i que millorable, crec que hauria d’haver fet una altra mini becaina a Claror o Illa). També he arribat gràcies a l’equipació de Hoko-Esport (especialment content amb les malles, vaig utilitzar Sensei, Kamikaze i Mamba), als massatges del Punt de Natura, a la pomada Sala-Giol, a les instal·lacions del CEM Vallirana i a l’ajuda del Samu de MC3.

També  he acabat aquesta animalada de cursa gràcies als companys de fatiga, en especial als meus àngels de la guarda: Koala i Marta la primera nit, Koala i Marçal la segona nit. I als amics que m’han seguit (en especial Raul, Mònica, Elías, Gema, Lluís...)... però sobretot, els meus pares i la Laia i l’Alejandro que van arribar a tot arreu on van poder. Gràcies!

Aprofito per felicitar tots els que han acabat qualsevol de les distàncies del País dels Pirineus, i animar als que no han pogut acabar a que ho tornin a intentar.

He de dir que Andorra és una cursa brutal, amb paisatges pornogràfics per a qui li agradi la muntanya, una organització que ratlla la perfecció i uns voluntaris que et mimen en tot moment. Però també és una cursa duríssima, crec que t’ha d’anar tot de cara per acabar (a mi no m’hi va anar, però jo sóc massoca). Andorra: mai més? Ja veurem...