Buff Epic Run

No tenia previst fer aquesta cursa, i menys 2 setmanes després d’Andorra, però l’oferiment d’un dorsal per part del David Lillo era massa generós com per dir que no (tot i que en un principi vaig negar-m’hi). A més, tenia feina pendent de l’edició del’any passat...

Total, que em planto a Barruera per prendre la sortida a les 6 del matí. M’esperen 105 km i més de 7.000 m+. Tinc intenció d’anar molt i molt tranquil, La Ronda encara pesa i només vull finiquitar el que vaig deixar a mitges el 2014. Primer contratemps, la motxilla em rebota massa i sóc incapaç d’apretar-la en marxa, així que aprofito el pas per Erill La Vall per anar en busca de la mama que m’ajudi (igual que un nen de 4 anys, i per cert només estem al km 4).

En curses d’aquestes magnituds sempre sorgeixen problemes, però tan aviat? Va calma i ves fent, toca pujar així que cap amunt. Em trobo el Lluís Galí que m’anima a apretar per agafar l’Alex però jo continuo a la meva. Arribo a l’avituallament líquid de Port Gelada, teòricament km 14 (a la realitat 10, cagada important ja que aquests 4 kms els farem igualment).

Aquí hi ha un canvi respecte l’any passat, ens estalviem una part de pujada però sobretot ens estalviem una baixada molt marrana per tartera.

Cap avall, planegem per pista, una petita pujada i em planto al Refugi de Conangles. Km 22 en una mica menys de 4h de cursa i aquí sí que podem menjar una mica. No m’entretinc gaire i començo la segona pujada per arribar al Port de Rius i baixo cap a Pont de Ressec (km 37). Arribo en unes 6h40’, poc més que l’any passat però en molt millor estat, així que de conya! Fa moltíssima calor, però per sort he pogut entrenar uns quants dies al migdia i sembla que hi estic acostumat, a més el color de la orina diu que m’estic hidratant perfectament.

Surto amb el Xavi Lloveras, que vaig conèixer a la fantàstica Ultra de La Mola. Cadascú va a la seva però compartirem molts kms.

Ara ve una pujada important, gairebé tota per pista, però pujada. No és exageradament dura però sí molt llarga. Un cop a dalt, toca una baixada que recordo de l’any passat, tot i que a la part final aquesta vegada baixem per herba humida i no pels pedrots tan grans que hi ha. Agafo forces al Refugi de Colomers, continuo pujant fent un petit descans al Refugi de Saboredo després de trobar-me  a 4 “pata negra” entrenant (Jaume Folguera, Esteban Monje, Salvador Vilalta i Joan Carreras).

Pugem una mica més i ja comencem la llarguíssima baixada cap a Espot. Entremig, fem la incursió en el Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici on, com està prohibit fer curses, no hi ha marques i se’ns descomptarà el temps que triguem transitant per aquí dins, a més d’haver-nos d’amagar el dorsal.

Arribo a Espot amb una mica menys de 14h de cursa, una mica més que l’any passat però en millor estat. Tampoc estic per tirar coets ja que la calor m’ha deixat grogui, però estic per continuar que ja hi firmava abans de començar. Aprofito per beure i menjar força (és el primer avituallament sòlid complet de la cursa, al km 68).

Surto amb roba seca i començo una pujada molt llarga i força dura, faré un petit descans a Espot Esquí per aprofitar l’avituallament líquid i posar-me el frontal, i continuaré... continuaré com pugui. Semblava que el menjar d’Espot m’havia sentat de fàbula, però tinc l’estómac tancat i sóc incapaç de menjar res, fins i tot l’aigua em fa fàstic. No sé si he patit un tall de digestió arrel de la calor durant el dia, o si el menjar d’Espot se m’ha regirat (anava tan afamat que vaig menjar el pebrot que tanta angúnia em fa).

Vaig deambulant enmig de la nit, veig l’Estany Gento allà baix, lluny, molt lluny... em cago en tot ja que no deixo mai de veure’l però mai arriba. Per fi! Arribo a Gento a la 1 i pico de la nit, aprofito per avisar la família que arribaré més tard del previst i que no pateixin, que arribaré. M’esforço a menjar, doncs encara queden 22 km però amb un desnivell considerable, i si no li fico benzina al cos les cames no tiraran. A més, també he de visitar el podòleg per curar una butllofa.

Surto i mare meva, estat deplorable i ganes de vomitar (impossible fer-ho) a cada glop d’aigua, que és l’únic que m’entrarà fins al final. Però si a Andorra no vaig plegar, tampoc ho faré avui. Em dóna igual si trigaré 4 o 5 hores més del previst, però arribaré perquè sí, perquè avui toca.

Petita pujada (petita comparada amb les altres, però no és cap broma), baixadeta cap a Riquerna per omplir aigua i rebre els ànims del Xevi Edo. Em diu 1h15’ de pujada... millor no dir el que vaig trigar, mare meva, pujada de les que com paris a descansar et caus cap enrere. Costa, costa molt però arribo a Port de Rus. Ja és el km 92 i començo la baixada, a més puc treure’m el frontal d’una maleïda vegada.

Passo per la Corva de Sant Martí (km 97) i a partir d’aquí faig camí cap a Barruera a un ritme força decent, guanyant algunes posicions i fent un tram amb el Xavi Gilabert (aquests de Tortosa són molt ben parits). Passo per Taüll (km 101), on ni paro i vaig cap a la meta.

Amb unes quantes hores més del que em pensava però arribo després de 26h33’ (23h53’ de temps oficial, per allò d’uns 10 km neutralitzats), en una anecdòtica 46ª posició. Vam sortir uns 110 i només arribem 57. Crec que ha estat una ultra molt dura, sobretot a partir d’Espot, duresa a la qual se li ha sumat una calor asfixiant.

Avui la satisfacció és molt gran, he acabat la feina que tenia a mitges i he gaudit d’un entorn increïble. Els voluntaris estaven entregats a nosaltres i crec que l’organització en línies generals molt bé però hi ha forces coses a millorar, com el tema dels avituallaments (cap sòlid complet fins al km 68) o el tram neutralitzat dins del parc (per molt que ens amaguem el dorsal, tothom sap que estem fent una cursa).

Mil gràcies a Hoko-Esport, Rendiment-race, Sala-Giol, Punt de Natura, CEM Vallirana i MC3 Esports, i també als meus pares amb els seus ànims fonamentals. A continuar gaudint de l’ultrafons!