Suspensió Ironcat

Hi ha triatlons que tenen molta fama però on el tracte de l'organització cap al participant deixa bastant que desitjar. L'Ironcat és el cas contrari. És per aquest motiu que, tot i haver entrenat poquíssim volum en bici aquest any, volia anar cap allà per creuar per 4rt cop la meta de L'Ampolla.

El dia abans va fer molt vent, i les previsions pel dia de la prova no eren gaire optimistes, més aviat al contrari. Els companys del Triatló Vallirana em van informar de la reunió informativa... s'esperava a l'endemà per decidir si es feia la distància ironman o una alternativa consistent en 3.800 m nedant i 21'1 km corrent, que personalment no em motivava en gens.

Va arribar el dia de la prova, vaig anar a L'Ampolla i es va dir que la distància ironman estava descartada, l'alternativa depenia del permís de la Creu Roja per fer la natació. Semblava que sí que es faria, però el vent provocava mala mar i fins i tot s'havia endut una boia mar endins. 

L'organització va prendre la decisió de suspendre la prova, tornant el 50 % en metàl·lic aquest any, i farà un descompte pel 2016 a tots els inscrits d'aquesta edició que repeteixin. Personalment, volia fer la prova tot i el vent, però entenc que és un perill donar la sortida a més de 200 sonats amb aquest vent (si estigués a casa meva, dubto molt que hagués sortit a entrenar amb bici). 

Arribats al punt de no fer la prova amb normalitat (distància 3'8+180+42'2), l'organització crec que va prendre la decisió encertada, ja que era molt més fàcil per ells fer una alternativa light i rentar-se les mans. Una vegada més, l'Ironcat continua sent el meu triatló preferit.

Marató de Montserrat

Avui anem a córrer per la muntanya màgica. A prop de casa i perfecte per fer desnivell, però que a l’hora de la veritat trepitjo poc.

Es dóna la sortida i sempre dic que el ritme és ràpid, però és que avui em sembla exagerat. Noto que no puc seguir aquest ritme inicial de la multitud, deu ser per haver fet ahir la marató solidària de spinning, així que jo a la meva i anar fent.

4 primers kms per asfalt i pista que rodeja el nucli de Collbató per pujar ràpidament escales amunt i agafar un corriol on em trobo l’Albert Viñau que ha de plegar amb un esquinç al turmell. Mala notícia sens dubte i una llàstima donat el seu gran estat de forma.

Sembla que he trobat el meu ritme, la cosa va pujant i abans del km 10 em diuen que vaig en la posició 70. Mare meva sí que vaig enrere avui... en fi, continuo amunt fins al Pla de Sant Miquel i baixo cap al Monestir, on hi ha el meu pare donant-me ànims abans de començar una part força dura però alhora molt maca. Toca pujar a Sant Jeroni per les escales infinites. Aquí ja vaig guanyant algunes posicions, fitxo a dalt del cim i au mitja volta i cap avall.

Ara ve un tram molt tècnic per la part del Montgròs amb alguna baixada que deu ni do... una d’elles la faig amb el Joan, el paio avui està celebrant la seva 160ª marató, quin animal! En una altra baixada d’aquesta part tinc una caiguda, per sort sense més conseqüències que un fort cop al cul i rascades als colzes.

Arribant a l’avituallament de Can Massana em trobo al meu pare i la família del Nestor (aquí malauradament haurà de plegar). El Jordi m’acompanya uns metres per donar-me ànims i continuo per agafar una pista on es pot córrer molt. Per sorpresa meva, aquí no guanyo gairebé cap posició, però sí que ho faig en l’exigent pujada del camí dels francesos (500 m+ en 4 km). 

Com estic gaudint en aquest moment de la cursa, em noto pletòric de forces i les cames responen de fàbula. Sembla que la calor passa factura a gairebé tothom, a mi a Estels del Sud em va matar però avui la suporto molt bé (a veure si ja estic vacunat aquest any).

Un cop a dalt, anar crestejant abans de trobar-me el Lluís Galí i agafar el camí de baixada (amb algun tram força tècnic) per acabar de nou a Collbató després de 5h43’, amb 42 km (potser algo menys) i 2.500 m+.

Personalment, acabo molt content de la progressió en cursa (70è al km 10, 44è a meta) i d'haver sabut regular el ritme. La marató m’ha agradat molt, massa tècnica per mi però s’ha de fer de tot en aquesta vida. L’organització la veritat que també perfecte, amb bona senyalització, avituallaments... com a nota negativa del dia d’avui, el creixent nombre de corredors maleducats que llencen porqueria a la muntanya.

Gràcies a Hoko-Esport (vaig tornar a optar per les sensei i crec que seran les titulars en les 100 milles), Rendiment-race, Sala-Giol, CEM Vallirana, Punt de Natura i MC3 Esports.

Maratón Spinning Xuklis

Gran matinal avui a les instal·lacions del Terrassasports, on s'ha organitzat una marató de ciclisme indoor. Tots els beneficis de les inscripcions han anat cap a la casa dels xuklis, on s'acullen nens amb càncer i les seves famílies.


S'han fet 4 classes, 3 d'elles de 45' i una de 80'. Ja que hi anava, he aprofitat per fer-les totes sumant un bon entreno de 3h45' amb puntes de pulsacions altes. Però això és el de menys, el més important és haver posat el meu granet de sorra per una gran causa.

http://www.afanoc.org/
Correr con los xuklis

Ultra Trail Estels del Sud

Avui la sortida es dóna des de Caro. Hi pujo amb l’Albert Pitart, sens dubte molt menys cansat pujar-hi en cotxe que no pas corrent com a La Cursa del Llop. Tenim per endavant 107 km i 4.600 m+.

Sortim i agafo ritme còmode des del principi. En un tres i no res em planto al Refugi de Clotes (km 9) on em trobo al Santi fent de voluntari i aprofito per agafar un parell de trossos de barreta. Au a continuar, una llarga estona baixant amb el Jordi Plans per passar pel punt d’aigua de Sant Roc (finalment, aquest punt era un pèl abans del previst) i anar cap a Paüls, on ja m’esperen els meus pares. Ja estic al km 23 així que ara aprofito per agafar forces.

 Ara ve una pujada important que faig amb l’Assís, la calor comença a apretar i de quina manera... de seguida em quedo sense aigua i només desitjo no trobar-me aigua bruta estancada, ja que la beuria i em sentaria malament. Trobem aigua que corre pel riu i ho aprofitem per beure i remullar-nos. Mort de calor arribo a Roques de Benet (km 33), ja amb clars símptomes de deshidratació.

Ara ve un tram amb poquíssim desnivell positiu que ens porta fins a Arnes (km 47), on hi arribo després de rebregar-me el turmell un parell de vegades. D’això me’n surto prou bé, però continuo deshidratat i no hi ha manera de posar-hi remei. Aquí bec tot el que puc i surto amb 1’5 l de líquid.

Els pròxims 20 km són molt calorosos, ja que coincideix el tram més exposat al sol amb les temperatures més altes. Passo pel Toll de Vidre (km 57), faig una pujada força dura i ja baixo cap a Beseit (km 67). Aquí arribo mig cadàver i m’hi estic una mitja hora entre menjar, beure, aprofitar la bossa de vida per canviar-me, parlar amb la família... La veritat és que pensava abandonar en aquest punt, però continuo no sé perquè (suposo que per burro).

Surto d’aquí amb energia renovada, baixa la temperatura i comença a plovisquejar. Sembla que em recupero de la deshidratació (cosa bastant improbable de fer en cursa), però només es tracta d’un miratge i vaig marejat. M’arrossego en un tram molt dur de pujada passant pel Parrissal i decideixo plegar a Corral del Quinto, on el company José Carlos prèn la mateixa decisió.

I d’aquesta manera, poso fi a la meva participació a l’Ultra Trail Estels del Sud quedant-me en 79 km i 3.500 m+. Sabor amarg des del punt de vista competitiu, però content de tornar a les Terres de l’Ebre, on totes les curses compten amb fantàstiques organitzacions i aquesta no n’ha estat una excepció. L'apuntarem pel 2016.

Gràcies a l’Albert Pitart per la seva hospitalitat, als meus pares i amics pels ànims així com l’ajuda de Hoko-Esport, Rendiment-race, Sala-Giol, Punt de Natura, CEM Vallirana, MC3 Esports i Training Sabadell.

No vull acabar sense felicitar tots els que van creuar la meta, en especial el company Chema Cañadas per la seva gran cursa (5è general i 1er veterà), amics com l’Eloi o el Jacinto i als del podi Marc Balaña (3er) i Alex Izquierdo (2on). Però sobretot al guanyador Jordi Pàmies, una de les referències a Catalunya pel seu currículum i humilitat. 

Ultra Trail Barcelona

Aquest any ja porto molts kms en cursa, però no tots els que voldria entrenant, bàsicament per falta de temps (per mi, un dels béns més valuosos en la societat actual). Les 100 milles estan, com diuen en el país veí, a la vuelta de la esquina. Així que el meu entrenador i jo (és a dir, jo) decidim anar a fer aquesta ultra sense ambició competitiva alguna, simplement com a entrenament molt llarg i intentant arribar-hi havent entrenat tot el possible els dies previs.

Arribo a dimecres havent encadenat 6 grans dies d’entreno, els millors de l’any amb diferència, on se m’han ajuntat més hores disponibles per entrenar amb una gran motivació. Aquests dies acumulo uns 130 km corrent acompanyats d’uns 230 km amb bici i 5.000 m nedant. Per tant, vaig a fer la ultra amb les cames tocades però sense cap símptoma aparent de sobreentreno: ni falta de motivació, ni pulsacions altes, ni falta de son, ni falta de gana (jo d’això últim no n’he tingut mai)...

I així em planto a Begues, on em trobo amb els companys del Training Trail Team i altres amics disposats a completar el recorregut de 100 km i 4.500 m+.  Es dóna la sortida i d’inici vaig amb el Miquel i el Biel, però porten un ritme més elevat i ràpidament els perdo. Vaig fent entre corriols i pistes del Parc Natural del Garraf, zona que conec bastant d’haver-hi fet curses i entrenos. A les Burigues (km 15) faig parada breu i a continuar, que això no ha fet més que començar. A Corral Nou (km 21) ja hi arribo amb la Rosa Carmona, gran corredora amb qui compartiré pràcticament tota la ultra anant fent la goma un i altre.

La cursa va combinant trams molt pedregosos amb pistes força ràpides, i sense adonar-nos ja ens plantem a la Platja del Garraf (km 33). Aquí està permesa l’assistència externa, així que aprofito que hi ha el meu pare per canviar-me la samarreta i posar-me’n una de tirants, ja que la calor apreta.

Ara la cosa pica cap amunt, i la propera parada és l’Ermita de la Trinitat (km 46). En aquesta pujada, ens passen els primers de la Long (ultra de 70 km, que han sortit 1h més tard), entre ells l’Isaac Torija que va 2on (el primer m’ha passat amb una actitud bastant estúpida). Un cop a dalt, és obligada una parada de 3’. Jo ja hi estic aquest temps entre menjar, beure i omplir bidons; però personalment em sembla una tonteria, ja que si algú no vol parar és el seu problema.

Bé, tampoc m’encanto gaire i continuo el camí. Justament a l’equador de la cursa, hi ha un jeep de l’exèrcit espanyol donant aigua, així que aprofito per omplir bidons. La propera parada és Can Grau (km 58) on arribo amb el Biel, que no es troba bé i ho deixa aquí. Jo agafo forces i surto per continuar sumant kms, parada breu als Casals (km 64) i cap a Begues (km 69). Aquí els de la Long ja acaben, però jo vaig cap a l’avituallament per agafar forces pel que ens queda. Anant cap allà m’animen el Lluís, l'Elías i la Gema, que ha quedat 4ª de la marató amb una llebre de luxe.

Aquí em trobo el Miquel, fem quelcom semblant a un dinar i sortim per anar a fer el bucle, 31 km que representen la part més dura de la cursa. També aprofitem que està permesa l’assistència per agafar els pals. Una vegada més compartiré kms amb un gran corredor i millor amic. Ara sí que comencem una zona molt habitual d’entreno per mi, passant pel Mas de les Fonts, pujant el Puig Vicenç per la part cremada i baixant pel corriol marrano (quina temptació passar tant a prop de casa) per anar cap a Torrelles. Ja estem al km 83, agafem forces i au a rematar la feina. Fem un intent d’atrapar al David Lillo, però no afluixa i ens passa la mà per la cara amb una gran cursa.

Ens queden unes pujades importants i així ens ho avisa el Joan Pera, que ens ve a buscar a 10 km de l’arribada i ens farà companyia fins al final. Dura pujada fins al km 94 (Bruguers), per continuar pujant més i ja baixar fins a Begues.

Creuem la meta després de 13h24’ compartint la 29ª posició. Avui acabo molt i molt satisfet, després d’haver superat aquests 100 km acabant relativament sencer (òbviament trinxat dins del previsible quan fas una ultra, però força bé) i de compartir els últims 30 amb un gran amic.

Fa dos anys vaig fer aquesta cursa en distància marató i va ser de les curses pitjor organizades que he fet mai. Em van dir que l’any passat va millorar i sí, ha millorat molt. No obstant, el desnivell anunciat no surt ni de broma. Pel que em diuen, ho deixarem en 4.000 m+ (tot i que tampoc m’hi jugaria res). Tampoc entenc que passem control de material, i un dels pros passi de llarg quan tothom sap que no porta el material obligatori. L’entrega de dorsal, bossa del corredor i recollida de la bossa de vida en diferents llocs i horaris no afavoreix gens al corredor (aquesta queixa era molt comentada ahir). Gran feina dels voluntaris, això sí. També gran feina de l'exèrcit, la meva ideologia i la seva s’assemblen com un ou a una castanya, però he de dir que ens van tractar molt bé en tot moment.

He de felicitar a tots els membres del Training Trail Team per la seva cursa, sobretot l’Èric que va fer 4rt i el David Neila top 10, així com al meu company de viatge els últims 30 km i la Rosa Carmona que va quedar 2ª. També donar les gràcies per tots els ànims rebuts, en especial de la meva família, la del Miquel, i la Mònica i el Beto pel seu suport incondicional.

Gràcies una vegada més per l’ajuda de Hoko-Esport, Rendiment-race, Sala-Giol, CEM Vallirana, Punt de Natura, MC3 Esports i Training Sabadell. 

Propera parada Estels del Sud, ara sí que fins aleshores pocs kms de córrer, intentarem fer bici i nedar, i també visitar al Punt de Natura per descarregar unes cames que treuen fum.

Camí dels Íbers

En un cap de setmana on també em cridaven l’atenció la “Ultra de Mallorca-Serra de Tramuntana” i “Pels Camins dels Matxos”, me’n vaig cap a La Roca del Vallès per córrer aquesta marató de muntanya amb 2.000 m+ (tot i que no posaria la mà al foc per aquest desnivell, surt una mica menys). He corregut moltes vegades per la comarca però mai en aquest poble.

De nou tinc ocasió de saludar alguns amics i companys de fatigues. Es dóna la sortida i de seguida arriba una pujada molt dreta, de les de caminar sí o sí... si no fos perquè encara estem dins del poble i no hem fet ni el primer km. Haurem de córrer doncs, i la patata revolucionada.

Un cop entrats a la muntanya, aquesta ens rep amb aquella olor tan característica de la terra mullada. Per sort, el temps ens respectarà i no plourà durant el matí. De seguida m’enganxo amb el Sergio Heredia. He sortit massa ràpid, afluixo un pèl per calmar les pulsacions, però només una mica ja que les cames responen molt bé.

Més tard ens agafarà l’Albertus dels Koala’s, el Sergio em segueix fins el km 25 i aquí es queda una mica (tot i que no li treuré pas gaire fins a meta). Vaig fent, passen els kms entre corriols molt xulos mentre les cames em responen d’allò més bé i remunto algunes posicions. Finalment acabo de nou a La Roca després de 4h31’ en 18ª posició.

Gràcies al meu pare pels ànims, i també al suport de Hoko-Esport (molt còmodes les mamba), Rendiment-race, Sala-Giol (em va permetre córrer tot i tenir una butllofa important per culpa del calçat de seguretat), CEM Vallirana, Punt de Natura, MC3 Esports i Training Sabadell.

Ha estat una marató molt maca, corrible en la seva major part tot i evitar molt la pista i discórrer principalment per corriols. Molt bona organització també. Personalment, acabo molt content de veure el rendiment físic després d'una setmana on, tot i que em vaig regalar descans total el dijous, la resta de dies he pogut entrenar força. La setmana que ve aniré a fer UTBCN, són 100 km però intentaré entrenar igual que aquesta setmana, ja que tinc clar que els objectius de l'any arriben al juny i no ara.

100 km de l'Alt Maresme

El funcionament de la cursa d’avui és ben senzill: circuit de 2’5 km d’anada i els mateixos 2’5 km de tornada. I així 20 vegades, fins a completar 100 km. El lloc me’l conec molt bé, després d’haver-hi corregut la marató de 3 ironman i dues edicions de les 6h.

Avui som pocs (uns 20) però ben avinguts, doncs puc saludar alguns amics de la família de ultracorredors de terreny pla, que sóm pocs i peculiars. Des d’un inici em poso 3er, no gaire lluny del 2on però veient com el Mia Carol marxa sol al capdavant de la cursa. En aquesta situació continua la cursa fins passat el km 30, en el qual em poso 2on i vaig obrint forat al darrera... al cap de poc em doblarà el Mia Carol.

Arribo al km 50 en 4h20’, tot i que la calor apreta i el vent comença a bufar amb ganes. En aquest punt estic molt bé físicament, però tinc el cap en un altre lloc per temes personals. Continuo fent, doblo al 3er, el Mia em dobla de nou... em quedo en terra de ningú, 2on però sense cap opció de disputar la 1ª posició i sense veure-li possibilitats reals al 3er per avançar-me. No he gaudit en cap moment de la cursa, i al km 70 se’m fa una muntanya increïble i decideixo plegar.

Sempre he tingut clar que en l’ultrafons el component mental és més important que el físic, i més en curses planes tipus hàmster. Avui m’ha fallat el que crec que és el meu punt fort, una llàstima no haver estat a l’altura de l'ocasió i haver fallat a tots els que m’ajuden. Sembla que tinc una relació d'amor-odi amb les curses ultres en pla, ja que o em van molt bé o plego. Ara a passar pàgina, diuen que de tot se n’aprèn.