Ultra Trail du Montblanc

Després de 3 anys esperant dorsal, per fi estic a Chamonix per prendre la sortida de l’Ultra Trail du Montblanc. És, diuen, la cursa de muntanya més famosa del món. L’ambient que hi ha així ho demostra.

Amb els amics abans de començar.

Arribant a Les Houches i veient al Kako.

Tenim per endavant 170 km amb 10.000 m+, fent la volta al Massís del Montblanc passant per França, Itàlia i Suïssa. El temps màxim és de 46h30’ per completar-los, tot i que a mi m’agradaria fer-ho en unes 32h. Comencem a les 18:00 de divendres, i surto tranquil amb el David Lillo i el Marc Orantes. Anem fent plegats, tot pla fins al primer avituallament a Les Houches. Ara treiem pals per afrontar la primera pujada i baixar fins a Saint-Gervais. Surto del km 20 ja sol i amb el frontal al cap.

Ara ve una pujada molt llarga que, després de passar per Les Contamines i rebre els ànims de la familia, em porta fins a Croix du Bonhomme. Les sensacions de moment són molt bones… però baixant cap a Les Chapieux rellisco fent un mal gest amb el genoll i fent-me bastant mal. En fi, en 100 milles sempre ha de passar alguna cosa!

La pujada cap a Col de la Seigne té molt d’asfalt i gairebé que es pot fer amb el frontal apagat. El genoll em comença a passar factura i passo unes 3h molt dolentes, de les pitjors sensacions que recordo en una ultra, i encara queden 120 km… em passa el David Lillo, ara va fort el tiu i després d’animar-me marxa.

Perdo algunes posicions però arribo a dalt, per anar cap a Col des Pyramides Calcaides. Aquí aprofito per abrigar-me, cosa que fa gairebé tothom menys els bascos i un sonat que va sense samarreta.

Baixo cap a Lac Combal apurant la nit, i sortint d’aquí cap a Aréte du Mont-Favre comença a sortir el sol oferint una panoràmica espectacular, de les millors imatges que els meus ulls han vist mai.

Amb la bossa de vida de Courmayeur.

Ara ja baixo cap a Courmayeur, amb un tram final de 3km i 750 m- que gaudeixo molt, guanyant forces posicions. Un cop al poliesportiu, aprofito la base de vida per rebre els ànims familiars i agafar forces, a més de posar Ph-Quirogel a les cames i sobretot al genoll.

Després de gairebé 1h parat, surto en grup amb el David Lillo, Jose Torrico i Javi Agustín. Toca recuperar els 750m de desnivell però ara cap amunt, en 5 km que ens porten fins al Refugi Bertone. Arribem ja amb un sol de justícia i una calor esclafant, i això que són poc més de les 10 del matí.

Tram bastant planet fins al Refugi de Bonnatti, i que després pica cap avall fins a Arnouvaz. Ja estem al km 97 i arribem aquí ja sense la companyia del David Lillo i havent rebut els ànims i consells del David Carrasco.

Aquí el Kako deia que tenia bona cara,
com enganyen les aparences!

Sortim amb un basc i collons, sóm 4 al grup i cada minut un es queixa de la calor. Vaig bevent rendiment-race per un tub i a cada riu hi fotem el cap. Afrontem l’exigent pujada cap a Grand Col Ferret i això sembla un forn. Costa, costa molt però arribem a dalt.

Llarga baixada per endavant per arribar a La Fouly, on he de passar pel metge a curar unes ferides. Surto amb el Torrico per anar cap a Champec-Lac, tot i que al final ens agafa el Javi i el mal del genoll em deixa enrere. Arribo allà, km 124, fet una merda literalment. El genoll del revés, grogui de la calor i amb algunes ferides.

Arribant a Champec-Lac fet caldo.

La veritat és que ara mateix dec fer pena. El més sensat seria plegar, però després de 3 anys esperant dorsal i tots els diners invertits, no em perdonaria el fet de no intentar-ho fins a l’últim alè. Així que (sense voler que soni a res èpic perquè estem aquí fent aquesta animalada per voluntat pròpia, no anem a la guerra), avui acabo creuant la línia de meta o marxant en ambulància.

Els hi dic al Torrico i al Javi que marxin sense mi, doncs o aprofito per recuperar-me una mica o no acabo. Roba seca, PH-Quirogel a les cames, Sala-Giol per tot arreu, ferides curades... queden 46 km i ràpidament es farà de nit. Abans de marxar veig al Lillo i al Marc, cosa que m’alegra molt.

El Jose em va portar amb el ganxo pujant!

Surto bastant refet amb el Jose Samaniego, el tiu va molt fort pujant. Avança a tothom i jo em conformo amb intentar-lo seguir.

Comença a ploure i fins i tot pensem que neutralitzaran la cursa, però per sort no passa. No obstant, a mitja pujada comença a haver-hi tempesta elèctrica i la puja apreta molt. Anem full equip amb tota la roba impermeable i quan arribem a dalt ens trobem un grup com de 20 persones refugiats sota un sostre per resguardar-se de la pluja.

Nosaltres fem via per marxar ràpid i se’ns uneix de nou el Torrico, la baixada patina força tot i que la part final és dreta i divertida. Arribem a Trient ja sense pluja. Aprofito per posar-me la geisha per anar abrigat i sec aquesta part final. Ja estem al km 141, encara queda molt però això ja ho tenim encarat!

Surto amb el Torrico i més endavant ens agafaran el Javi, l’Enric i el Samaniego. Arribem els 5 a Catogne i au, altre cop a baixar. Vallorcine, km 151.

El Samaniego aprofita per descansar una mica i surto amb els altres 3 amics. Arribant a dalt els he de deixar marxar pel mal que em fa el genoll i algun altre imprevist. Ara sí que arribo a dalt, Téte aux vents per baixar cap a La Flègére. Aquí m’agafa el Samaniego de nou i anem plegats fins a meta. El tiu deia que patia baixant però ara no baixa pas lent! A mi em fa mal tot però aprofito els trams ràpids per anar per feina i...

Per fi! De nou a Chamonix després de 38h28’, en la posició 421 de 2.500 corredors. La previsió de temps se m’ha escapat una mica però acabo molt satisfet, diria que una de les curses que millor m’he sentit en acabar.

Contents a meta!

Mateix equip que a l'Ultraman, no podia fallar!

Amb els amics a meta, falten al David i el
Marc que van acabar amb un parell!

Gràcies als meus pares pels ànims i l’assistència a les bases de vida, així com els amics i familiars dels companys que estaven animant al llarg del recorregut i també als que vau enviar ànims des de casa. I com no, felicitats a tots els amics que van acabar aquesta mítica cursa i ànims pels que ho van intentar fins al final.

Gràcies pel suport de Hoko-Esport (molta roba vaig fer servir en tantes hores de cursa, però especialment content amb el Taro i les Sayonara), a Sala-Giol per mantenir-me els peus sense butllofes, Ph-Quirogel per pal·liar el mal muscular i del genoll, Rendiment-race per no deshidratar-me tot i la calor exagerada... i MC3 Esports, Punt de Natura, Bassol Optic, Tradeinn, Training Sabadell, CEM Vallirana i Besttrail.

Però volia agrair especialment la feina del Joan Térmens, per fer-me unes plantilles que han aconseguit pal·liar molt una sobrecàrrega crònica que pateixo als peus i que pensava que no tenia remei, gràcies Joan!

Térmens Clínica Podològica.

Respecte la cursa... l'ambient és una passada. Personalment, no m'agraden les curses tan massificades però crec que qualsevol ultrero l'hauria de fer un cop a la vida. Penso que el pitjor de la cursa va ser la meteorologia, si tens meteorologia favorable no la veig una cursa difícil tècnicament. El principal error que pots cometre és córrer massa, i en la meva opinió no li sobra pista però sí asfalt! No sé si hi tornaré algun cop o no, però ara ja està a la butxaca!