Ironman Barcelona

Per aquest ironman he entrenat un mes mal comptat. Evidentment, no estava quiet, però el que és fer entreno específic amb bici, transicions, etc… va començar amb el Triatló de Balaguer. Crec que ha estat un mes molt ben aprofitat, amb la única bogeria de córrer la Rialp Matxicots entremig (en una setmana en que vaig fer tot el volum setmanal de bici i aigua entre dilluns i dimecres), i que em va deixar fi de pes i de cames per intentar fer un paper decent. Ha costat però la feina està feta en un mes duríssim, entrenant amb molta fatiga, tant per l'acumulació d'entrenos com per la falta d'hores de son (ja sé que està mal fet, però el dia té 24h i no s'arriba a tot).

I així arribem al dia d’avui. Ens aixequem amb una pluja important acompanyada de llamps i trons. La sortida es retarda 30’ però no es retallarà cap circuit. A mi em toca sortir 11’ més tard que els pros i l’inici de la natació ve a ser el de sempre, cops per tot arreu. Passada la primera boia ja hi ha més tranquil·litat, començo a passar nedadors de sortides anteriors i em passen alguns que han sortit més tard. La recta llarga torna a ser a contracorrent, igual que l’any passat. Es fa interminable però acabo posant el peu a terra en 1h08’ després de fer els 3.800 m.

Quan surto ja veig que ha parat de ploure i sembla que el temps ens respectarà. Faig la transició una mica lenta (em sembla que gairebé 4’) i començo la bici per afrontar els 180 km. Enllaç urbà de 3 kms i aleshores comencem les voltes. Des del principi ja es veu que això no és un ironman. Això és una porqueria. La regla del no drafting brilla per la seva absència, em passen grups de més de 20 unitats. Poca cosa a comentar d’aquest sector, a partir de les 2h havia de menjar per obligació ja que tenia l’estómac tancat però les cames responien prou bé. Una i altra vegada maleint els tramposos que farien uns parcials de bici espectaculars arribant relativament relaxats a la marató. I els jutges que passen i no diuen res. Toquen el xiulet, si algú té vergonya deixarà d’anar a roda, i si no la té continuarà igual que aquí no passa res. Fins i tot em trobo un grupet de més de 10 anant en fila índia, els vaig avançant un per un fins que la moto del jutge em diu que si em passo tanta estona avançant no deixo espai perquè puguin passar ells.

El reglament diu que s’han de deixar 12m amb el ciclista de davant, excepte avançaments, avituallaments, etc... Avui és materialment impossible, no hi ha espai. Passat el km 140, afluixo un moment per beure. Moment en que em passa un guiri i se’m posa just davant. Evidentment no estic guardant els 12m, però tampoc he tingut temps d’apartar-me. Doncs és igual, el jutge que passa aleshores em treu targeta negra i m’he de parar al penalty box 6’. 

M’indigno moltíssim, després de veure uns grups que ni en el Tour de França, m’emporto una sanció quan m’he passat tota la bici reventant-me per treure’m grups de sobre intentant rodar jo sol de la forma més legal possible. També vaig compartir kms de bici amb dos triatletes que en tot moment vaig veure intentant jugar net,  doncs els dos van ser sancionats. Surto del penalty box i torno a agafar molts dels que anaven “amb mi” quan m’han fet parar. Acabo la bici en 5h03’.

Faig la transició el més ràpidament possible i començo a córrer enfadadíssim. Menys mal dels ànims de família i amics. La primera volta la faig massa ràpid, la segona i la tercera em calmo... i la última la faig amb més pena que glòria. Faré la marató en 3h25’, però per mi és especial el km 41 quan el meu gran amic Raul Montoro em dóna l’estelada per poder entrar amb ella a meta.

Finalment acabo en 9h43’, posició 278 de la general i 4rt per Grups d’Edat 18-24. Moltes gràcies a Hoko-Esport pel material (una vegada més, les malles Takara una passada), a l’Alvaro Magaña de Training Sabadell pels consells de nutrició i al Samu de MC3 per haver-me ajudat des del meu inici en el triatló. Però sobretot gràcies pels ànims de la meva família i de tots els amics que van venir a animar o em van transmetre els ànims els dies previs. Aprofito per felicitar tots els membres del Club Triatló Vallirana, tots finishers però sobretot les marques personals del Toni Pallarès, l’Emilio i el Toni Montero.

I dit això, tenia decidit que avui acabava la meva etapa fent triatló. Molts motius em porten a prendre aquesta decisió. Un d’ells és que quan vaig començar a fer aquest esport hi havia gent molt humil (per sort, continuo trobant-me gent d’aquesta, tant del Club Triatló Vallirana com de gent d’altres clubs), però això avui ha canviat. El 90% de la gent que fa triatló avui en dia no ho fa per fer esport, ho fa perquè està de moda. Queda molt bé dir que ets finisher d’un ironman i passejar-te amb una samarreta que així ho demostra. A qualsevol preu? Podríem parlar de nou del tema del drafting. També hi ha el cas de persones de 100 kg que s’apunten a un ironman. Aquestes persones mereixen tota l’admiració del món per part meva, però... cal que portin una bici de 5.000 € amb roda lenticular? És totalment necessari? Bé, un altre cop sembla que cobra més importància la moda i les aparences que l’esport en si. També queda molt bé dir que has fet la prova més dura del món. Això és una mentida com una casa, i sempre tenint en compte que parlem de proves d'un sol dia, una ultra "curta" de 80 km per alta muntanya és més dura. I ja si parlem de proves de més d'un dia, el gironí Joel Jaile acaba de guanyar la Project 500, ultra de 661 km en 170 hores i sense fer soroll...

El que em ve de gust ara és córrer, que al fi i al cap són les proves on em trobo més a gust, tant físicament com per la gent que t’hi trobes. Del triatló, si hagués de repetir, a Catalunya només tornaria a fer l’Ironcat i el B de Balaguer. Sembla ser que no tenen prou glamour i encara no estan contaminats com la resta. Tinc clar que algun dia he d’anar a fer ironmans amb desnivell, com Embrunman o Altriman, si tingués més diners ja als països nòrdics. Anar a per un Ultraman o Doble IM avui en dia és econòmicament inviable però mai se sap.