Gran Ultra Emmona

Per fi arriba un dels dies marcats en vermell al calendari d’aquest 2015: la Gran Ultra de l’Emmona. Una cursa única que ens ofereix una nova distància de 100 milles (en aquest cas una mica més, arribant als 172 km) amb 12.000 m+.

Es dóna la sortida a les 7 de la tarda i començo amb el Miquel i l’Enric. Ritme tranquil que això serà molt llarg i cap amunt. Passem per l’avituallament líquid del Coll de Can Camps i continuem pujant cap al Puig Estela, on ens trobem l’Oriol Pagès que plegarà per problemes estomacals (notícia que ens sap molt greu sens dubte). No baixem gaire ja que ara anem cap al Taga. Anant cap allà ens trobem l’Eric Moya animant. Un cop fet, sí que toca un llarg i humit descens per arribar a Pardines, primer avituallament sòlid i on ja arribem amb el frontal posat.

De moment tot va bé, així que mengem i a continuar la marxa. Toca pujar el Balandrau, i aquí ens trobem el Christian amb problemes estomacals arrel de l’isotònic de mora que donen a l’avituallament (anècdota important per entendre el que em passarà després a mi). Hi ha tanta boira que no veiem tres en un burro, així que ens acabem ajuntant un nombrós grup. Fem cim i baixem una mica cap a l’avituallament del Coll de Tres Pics. Aquí carrego aigua i surto. Vaig pujant cap al Puig de Fontlletera i Les Borregues quan bec aigua i... té sabor a mora! Imagino que s’ha acabat una ampolla d’isotònic i l’han reomplert amb aigua, però a mi això em provocarà unes ganes increïbles de vomitar i una angúnia que m’acompanyarà fins el final.

Arribo com puc a dalt i comencem una baixada molt molla cap a Setcases, on arribem després d’haver anat per terra en més d’una ocasió.

Sortim d’aquí un bon grup, a més de l’Enric i el Miquel, ens ajuntem amb el Christian, el JuanPe, el Pau... i comencem a pujar. Abans d’arribar a l’avituallament del Coll de Dalt de la Beumeta ens trobem el Joan Carreras, el Salvador Vilalta i l’Esteban Monje, tres màquines animant i fent el seu entreno. Continuem a la nostra... direcció Costabona i Roca Colom,coronem ja de dia i enfilem la baixada cap a Vallter 2000. És base de vida així que toca carregar forces i canviar-se, la parada llarga fa que ens trobem amb moltes cares conegudes.

Reprenem la marxa i comencem la part dura de la cursa, la de més alçada. Pujant cap al Bastiments em passa el Manolo Real i es deu quedar al·lucinat del globo que porto a sobre. Mare meva Sergi que no et passi res, amb el que queda... Ara venen una sèrie de pics bastant seguits i li dic a l’Enric i al Miquel que tirin i que ja faré la meva... Passo el Pic de l’Infern, la Fossa de la Geganta i aprofito el control abans del Nou Creus per decidir a veure si plego i baixo directe a Núria o què faig. Em tiro a terra a rumiar, sort em deixo convèncer  pel Jordi Garcia, el Javi Galán, la Gemma i l’Albert Torrent. Amb aquest grup no m’hi puc negar així que continuo amb ells. Passem algun altre tram tècnic i ja baixem cap a Núria.

Arribo a aquesta preciosa Vall havent-me recuperat una mica de la castanya mental que portava a sobre amb tanta alçada. Aquí veig per primera vegada la família i la Tania que m’animen molt, igual que la Cristina. Diuen que la cursa està temporalment neutralitzada pel temporal... així que a menjar i beure amb calma.

Ens diuen que de moment tot continua igual, així que sortim de nou Enric, Miquel, Yak, Javi i un servidor (la Gemma surt més tard però no trigarà a agafar-nos). Comencem a pujar cap al Pic de Finestrelles i rebem la mala notícia de l’abandonament del Manolo Real. Fem cim després d’haver-nos mullat (cal dir que els corredors que venen més tard, estan passant directament de Núria a Fontalba sense fer aquest tram), anem cap al Pic del Segre i ara ve el punt més alt de la cursa: el Puigmal (2.910m). Aquí a dalt hi ha un grup animant i oferint Voll-Damm. Amb la castanya que porto entre l’alçada i la mora ja no em vindrà d’aquí, així que en bec una mica després de que m’avanci en Moi, que està fent un gran paper a la Ultra.

Molt boira al cim, i ara toca un llarg descens cap a l’avituallament de Fontalba (km 89), on agafem forces mentre rebem els ànims dels pares del Miquel, i sortim en direcció a Planoles. Tenim moltes ganes d’arribar allà, serà un punt clau a la cursa d’avui (més ben dit, cursa d’ahir-avui-demà). Pel camí comença a ploure, i la fina pluja es transforma en una tromba d’aigua increïble acompanyada de descàrregues elèctriques. Ara ens passa la Vero, que acabarà la Trail com una campiona acompanyada pel Raul. Em passa pel cap abandonar, tot i que finalment canvio d’idea i tinc tot el protocol estudiat: arribar a Planoles i primer de tot posar-me roba seca, després dormir 20’ i finalment menjar i beure força per afrontar els últims 70 kms.

Però res d’això, quan arribem a Planoles la cursa està neutralitzada, i al cap d’una estona ens comuniquen que se suspèn. Mescla de pensaments en aquest moment, estava trinxat i amb ganes d’acabar, però alhora em veia capaç d’aixecar l’escut a Sant Joan de les Abadesses. D’aquesta manera, se m’acaba la Gran Ultra de l’Emmona després de 25h42’ i una anecdòtica 47ª posició (quedava massa cursa com per què les coses no canviessin), havent fet uns 100 km i 7.700 m+.

Avui acabo amb sabor agredolç, trist per no haver pogut completar unes 100 milles que em feien molta il·lusió però content per haver tirar endavant tot i estar fet un nyap. També acabo molt content de fer kms amb tants amics i tant ben parits. Estic molt agraït pels ànims dels amics i dels familiars dels companys de fatigues, però sobretot de la meva família i de la Tania. Avui especialment he de donar les gràcies a Hoko-Esport (vaig portar les malles sensei les 25h i són les millors que he provat mai), Sala-Giol (gràcies també pel suport en persona), Rendiment-race, Punt de Natura, CEM Vallirana i Samu de MC3 Esports.

Per acabar, he de dir que he escoltat moltíssimes queixes de l’organització. Sí, segurament van fer coses malament com no haver previst prou el risc de tormenta elèctrica, o altres errors que vaig detectar jo (com una zona de descans millorable a les bases de vida)... però van prendre la decisió correcta (no es van haver de lamentar mals majors), els voluntaris ens tractaven molt bé i els avituallaments tenien tot el necessari. Emmona és i serà la millor cursa del meu país (només hi estan a l’altura les de Terres de l’Ebre). Hi tornarem al 2016.