Rialp Matxicots Extrem

Després de la mala experiència a la Buff Epic Trail, avui toca córrer de nou una ultra. Feia molt temps que m’havien parlat bé d’aquesta cursa, però no em vaig acabar de decidir fins que no m’ho va proposar el meu gran amic Raul Montoro, que malauradament avui no em podrà acompanyar.

Sortim de Rialp a les 5.30 del matí amb els frontals i el grup de seguida s’estira, els escapats intenten seguir l’Imanol Aleson i altres corredors de nivell. Jo vaig al meu ritme i no triguem gaire en ajuntar-nos el David Ferrández, el Xesc Terés i un servidor. El Xesc i jo el dia abans havíem comentat la idea de baixar de 15h, així que el David ens serà una referència boníssima (l’any passat va fer 14h40’).

Passem per l’avituallament de Seuri i continuem tot cara amunt, els meus companys se m’escapen quan paro per guardar el frontal i treure els guants de la motxilla, ja que aquí a dalt fa bastant fred. Arribo a Montsent de Pallars (2.883 m), les vistes són espectaculars.  Toca baixar una mica i crestejar entre molta pedra per tornar a pujar i coronar el Montorroio (2.862 m).

El terreny continua sent molt pedregós, tots baixem xutant pedres mentre escoltem els típics “cuidado” o “piedra va” i ens passen els primers de la marató, que han sortit 30’ més tard. Aprofito l’avituallament del Pas de Mainera per agafar forces però sense entretenir-me massa. Surto i el tram que ve ara es pista que pica cap amunt, aprofito per avançar corredors i recuperar temps, de manera que arribo a Caregue de nou amb el David i el Xesc.

Sortim els tres junts per pujar al Serrat de Posa i baixar cap al Local dels Caçadors, a tocar de Rialp i on ja es queden els de la marató. El David i jo seiem a menjar un plat de pasta mentre xerrem amb l’Esteban Monje que ho deixa aquí. El Xesc en canvi surt escopetejat havent menjat molt poc. Li dic que tiri i ja l’agafaré, però no porto menjat ni mig plat de pasta que ja no me n’entra més, així que agafo alguna cosa pel camí i surto al cap de res.

L’agafo i em quedo darrera seu, però em trobo molt bé pujant així que aprofito i tiro endavant.  Arribo a un poble abandonat i cap avall que fa baixada, ara em torço l’altre turmell però bé, un parell de minuts coix i sembla que la cosa no passa d’aquí. Arribo a l’avituallament del Pont de Gulleri, que creua el Noguera Pallaresa. Mentre estic aquí arriben el David i el Xesc, així que m’ho prenc amb un pèl de calma i sortim de nou tots tres junts. Comencem la pujada, passem pels búnquers i fem un tramet d’asfalt interminable, per acabar arribant a Port Ainé. Avituallament ràpid i a continuar pujant cap al Pic de l’Orri (2.420 m). Estem al km 66 i ja està pràcticament tot el desnivell positiu fet, només queda esperar que les cames es queixin el mínim possible en la dura baixada.

Després d’haver-nos estat avançant mil i una vegades durant tota la cursa, el David, el Xesc i jo decidim acabar junts, no sense abans patir molt quan ens passa un corredor i el David s’encega en intentar-lo seguir.  Acabem arribant de nou a Rialp en 13h48’ en 16ª, 17ª i 18ª posició. Han estat 82 km i 5.800 m+ per un paisatge brutal, un recorregut duríssim i una organització i voluntaris entregats a nosaltres (cursa 100% recomanable). Aprofito per felicitar els meus companys de viatge, que van fer 2on i 3er veterans.

Gràcies al meu pare pel suport en molts avituallaments, a Hoko-Esport per la roba de gran qualitat i a les ajudes de MC3 Esports i Training Sabadell. Avui he trobat a faltar l’Oriol Pagès que m’hauria fet patir de valent, i sobretot al que havia de ser el meu company en aquesta cursa, t’he trobat a faltar Raul!