Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada

Ens trobem a Prades per fer front a 90 km i 4.500 m+. És la primera cursa de la Copa Catalana, que no seguiré, però és un factor que explica l’altíssim nivell que hi ha. Però avui l’objectiu és un altre, corro per equips amb el Miquel Pera, amb qui m’uneix una bona amistat construïda en curses i entrenaments.

Es dóna el tret de sortida i de seguida tenim els peus xops de trepitjar bassals. Fem els primers kms a bon ritme els dos en companyia del Biel. A la primera baixada llarga noto que se’m massa carreguen els quadríceps. Recordo una situació similar al principi de l’UT Val d’Aran sense conseqüències posteriors. Però no, avui no és el mateix. A la següent baixada m’agafen rampes i tinc les cames com pals de fusta, literalment. Com pot ser? Si mai m’agafen rampes, perquè de sobte m’agafen al km 5? Més tard arribaria a la conclusió que era un problema de deshidratació, però tenint en compte que era el principi, el problema venia d’abans de començar. 

Amb tot això, el Miquel i el Biel òbviament se m’han escapat. Més endavant me’ls trobo esperant-me i li dic al Miquel que faci la seva cursa, ens oblidem de la classificació per equips ja que no puc fer-lo carregar amb un mort com jo.

Continuo i em passa el Jordi Martí, amb qui comento el meu estat, i em diu que avui em tocarà fer treball de cap. Això ja ho sé però queden més de 80 km... bufff. En aquests moments només penso en arribar a Cornudella, ja que l’avituallament d’Albarca només hi ha aigua i passo de llarg.

Ja a Cornudella, al km 20, em trobo amb els meus pares, que ja saben del meu estat. Menjo i carrego aigua, i fins i tot m’estiro a que em facin un massatge dos fisios. M’aixeco i em noto les cames encara pitjor que abans. Em quedo un moment parlant amb els meus pares mentre decideixo si continuar o plegar. No sé perquè però continuo.

Les cames em fan molt mal però vaig fent i poc a poc van a millor, no estan per tirar coets ni molt menys, però millor que al principi. Ara ve pujada a Siurana i després Castillejos, per gaudir d’unes bones vistes que em fan mig oblidar el meu patètic estat físic. En aquestes em trobo el Miquel, que s’ha ressentit del peu i plegarà al proper control. Ja no competíem per equips però per mi suposa un cop dur igualment.

Aconsegueixo arribar al km 43, on hi ha l’avituallament de Vilaplana. M’havia fixat aquest punt com a objectiu per tornar a decidir si continuar o plegar. Els meus pares tornen a animar-me, el Jordi ha sortit fa estona però no saben res de l’Isma. Dino en companyia de la Gemma, amb qui havia compartit algun tram abans (gràcies per oferir-me ajuda), i comentant la cursa em diu que tampoc ha vist l’Isma. Com diuen en el país veí, ando con la mosca tras la oreja i penso que alguna cosa li ha passat.

Em canvio els mitjons, acabo de carregar líquid, saludo el Fernando López i el Xesc Terés i començo la pujada a La Mussara. Les cames fan mal però no a les pujades, així que toca aprofitar. Arribo prou bé a dalt per carregar líquid i arribar fins al proper control, L’Albiol, on torno a rebre els ànims familiars.

Tot baixada fins a Alcover, en la qual passo el Jacinto. Faig parada breu per agafar aigua. Començo la pujada i em torna a passar al Jacinto. Aconsegueixo arribar a Mont-ral, és el km 68 i hi ha el tercer i últim avituallament sòlid. Rebo una vegada més els ànims dels meus pares i menjo una mica mentre xerro amb l’Angel que coneixia de l’Emmona. Amb aquestes arriba l’Isma, que efectivament s’havia perdut.

Em queden 22 km i vaig mig mort. Però si vaig mig mort també vaig mig viu, a més de la injecció que ha suposat saber que l‘Isma continua en cursa. Surto abans que ell de l’avituallament amb la idea que m’agafarà, però porto una estona sense veure cap corredor ni cap marca, tot i que tampoc recordo haver passat cap cruïlla. La sang no m’arriba al cervell i trigo estona en adonar-me que m’he perdut.

Amb molt mala llet reculo, anant molt més ràpid del que ho he fet en cap moment de la cursa, o així m’ho sembla a mi. No tinc ni idea de quant temps he perdut... 15’ potser? 20’? Ni idea...

Arribo a l’avituallament de Capafonts (km 78) ja amb el frontal encès sota la nit estrellada, on torno a enllaçar amb l’Isma i el Jose Manuel. Rebo els ànims familiars per última vegada abans de meta.

I efectivament, pròxima parada Prades, on arribo de nou després de 14h44’59’’, en la posició 66. Avui ha estat duríssim, m’ha tocat patir com mai. Les cames m’han abandonat a les primeres de canvi però acabo molt i molt satisfet de comprovar que el cap m’ha acompanyat.

No puc acabar sense donar les gràcies als meus pares i destacar al David Neila i Jordi Martí (quedant entre els 20 primers), el gran Isma i els debutants Biel (el seu objectiu era seguir-nos al Miquel i a mi i ens ha passat per la pedra) i Jose Manuel, així com tots els amics amb qui avui he tingut oportunitat de compartir kms. I als que no han acabat, no passa res que hi ha més curses que llonganisses!