Addicció a l'ultrafons

Avui vaig fins a Sant Carles de la Ràpita amb molts companys del Triatló Vallirana, per fer el Doble Olímpic Terres de l'Ebre. És el tercer any que faig aquest triatló, però cap edició ha estat igual que l'anterior. Un cop donada la sortida, toca córrer. El triatló no es començava nedant? Sí, però el nivell del mar és molt baix i hem de fer uns metres a peu fins que hi ha suficient profunditat com per nedar. Després dels típics cops de colze, vaig passant boies fins completar la primera volta. Estic bastant desorientat, no sé si les boies dibuixaven un triangle, un rectangle... o si estic nedant en cercles. Sigui com sigui, començo la segona volta, aquesta molt millor, guanyo algunes posicions i torno a posar-me de peu sobre la sorra de la platja. Teòricament eren 3.000 m, però els companys que porten GPS (el meu es va tornar boig en aquest sector i em va marcar una burrada) diuen que van sortir 3.600-3.700 m, que vaig fer en 1h clavada (parcial 130). Faig la transició...

Ultra Segona edició d'aquesta ultra i segona vegada que hi participo. També sortim de Collbató, tot i que aquest any el recorregut és un pèl diferent. S'inicia la cursa i es forma un grupet al capdavant, jo em quedo darrera sense perdre'ls de vista però anant més tranquil. De cop veig que l'Albert Viñau m'espera perquè diu que d'aquell grup petaran la majoria. Anem fent, passo de llarg l'avituallament del Bruc i paro breument al de Can Massana, on hi ha els meus pares per animar. Arribo per primera vegada a l'avituallament de Marganell (km 22) i de moment les sensacions són molt bones. El següent avituallament és a Vilomara (km 34), enmig del bosc, en el qual ens avisen que al cap d'uns 2 kms hi ha una desviació. Continuo pista avall bastant ràpid fins arribar a una cruïlla sense cintes. Les coses van massa bé com per enfadar-me, així que mitja volta i a recular fins trobar el camí correcte. En la meva opinió aquest punt estava molt mal s...

Ens trobem a Prades per fer front a 90 km i 4.500 m+. És la primera cursa de la Copa Catalana, que no seguiré, però és un factor que explica l’altíssim nivell que hi ha. Però avui l’objectiu és un altre, corro per equips amb el Miquel Pera, amb qui m’uneix una bona amistat construïda en curses i entrenaments. Es dóna el tret de sortida i de seguida tenim els peus xops de trepitjar bassals. Fem els primers kms a bon ritme els dos en companyia del Biel. A la primera baixada llarga noto que se’m massa carreguen els quadríceps. Recordo una situació similar al principi de l’UT Val d’Aran sense conseqüències posteriors. Però no, avui no és el mateix. A la següent baixada m’agafen rampes i tinc les cames com pals de fusta, literalment. Com pot ser? Si mai m’agafen rampes, perquè de sobte m’agafen al km 5? Més tard arribaria a la conclusió que era un problema de deshidratació, però tenint en compte que era el principi, el problema venia d’abans de començar.  Amb tot això, el...