Gravel Penedès Ancestral 400

Un altre cop gairebé 1 any sense escriure. He anat fent cosetes des de l'intent fallit d'acabar l'Andomita, tot i que res massa llarg. O sí, suposo que això és relatiu, però no m'he tornat a posar el frontal per passar la nit en vetlla si no ha estat a la feina. Els dorsals que m'he penjat des d'aleshores han sigut els següents:

• Backyard Ultra Sant Joan les Fonts (23/09/2023): 10 voltetes per completar 67 km i 1.200 m+.
• Que-ka Marathon (12/10/2023): prova a mig camí entre un rogaine i una gimcana de bola de drac. Vaig aconseguir 3 de les 7 pàgines i 2 boles de drac de plàstic durant poc més de 3h, fent uns 25 km i 700 m+.
• Marató de Collserola (29/10/2023): prou bé, 41 km i 1.600 m+ en 4h08'.
• Ultra Trail Penedès (4/11/2023): brutal la primera edició d'aquesta ultra, compartint la jornada de sol a sol amb el Jaume Castellví. 11h06' per completar els 75 km i 3.600 m+.
• Gran Trail Montgrí (3/12/2023): entorn privilegiat i una filosofia que m'encanta de "surt i espavila't". 5h54' per fer els 46 km amb 1.700 m+.
• La Llanera Trail (28/01/2024): cursa rapidíssima, 4h21' per fer els 43 km i 1.600 m+.
• Ultra Trail Tarragona (24/02/2024): ritme ràpid per ser una ultra, 6h11' per completar els 58 km i 1.600 m+.
• Trail Cap de Creus (10/03/2024): marató retallada pel "mal temps", deixant el circuit en 39 km i 1.900 m+ que em van requerir 4h37'.
• Marató Salvatge Camí dels Íbers (17/03/2024): 5h39' en una cursa xulíssima de 45 km i 2.300 m+.
• 6h de resistència de Gavà (6/04/2024): tornant al format de fer voltes en un circuit de resistència non-stop després de molts anys, més que content amb les 34 voltes i 68 km. 5è general i 1er sènior.

No sé com però a final de l'any passat vaig començar a tenir curiositat pel món del gravel i el bikepacking, suposo que arrel d'anar carregat amb bici a treballar. Lluny queden els anys on podia entrenar 20-25 hores setmana rera setmana, cada vegada és més difícil encabir entrenaments llargs amb la conciliació familiar i una llarga llista de projectes personals i/o laborals. I així em vaig apuntar a la Gravel Penedès Ancestral de 400 km, un recorregut gravel amb autosuficiència total.              

 

Amb els colegues del parc fent l'Antiklassica
Penedès, l'única tirada de més de 6h.

Com dic, la preparació ha estat molt anàrquica, fent com a molt una tirada llarga de bici a la setmana, la resta ha sigut eco-transport en bici al parc i córrer. De manera totalment aliena a qualsevol teoria de l'entrenament, si una setmana he pogut fer el triple de volum que l'anterior i després he hagut de tornar-lo a baixar, així ho he fet.

                             

             Vídeos de l'Ivan Julià a la sortida.

I així arribo al dia marcat al calendari. Sortim de Vilafranca divendres a les 14:00, sóm uns 10 que fem la de 400 km i sortim amb tots els que fan la de 300 km amb suport (s'ho divideixen en 3 etapes). De seguida s'escapen alguns, em quedo sorprès pel ritme elevat tenint en compte les hores que ens queden. De tant en tant vaig coincidint amb algun altre ciclista, com l'Albano de Bombers Bcn, sembla que aquest cap de setmana aixeques una pedra i surt un geni de la mànega.

Foto de @peaknik

Cap al km 40 hi ha l'Uri donant ànims abans d'entrar al Fondo de Sant Marc, ja m'havia avisat que aquí venia una zona pedregosa i així és. A una baixadeta ja tinc el primer contratemps, un suport del llum trencat, sort que vaig carregat carregat i porto material de sobres. També porto menjar per tota la ruta, tot 100% vegà i només m'he de preocupar de carregar aigua.

De moment la temperatura és força agradable. Arribo al Pla de Manlleu, sobre el km 100, amb el Pablo. A partir d'aquí anirem força estona junts. Ara ve el tram de navegació lliure fins a La Llacuna amb el pas obligat per Pontons. Comença a ploure però res important, ni cal posarse la jaqueta impermeable. Abans de començar la baixada cap a La Llacuna sí que ens abriguem i ens preparem per encarar la nit.

A La Llacuna hi arribem encara de dia, algun dels ciclistes aquí fa una parada més llarga però nosaltres seguim en la línia de parar el mínim possible. Carreguem aigua i gas. Davant nostre només tenim el Marc, un altre noi que fa la dels 400 km i que passarem més endavant.

Continuem el Pablo i jo, la veritat és que el principi de la nit se'm fa bastant amè escoltat les seves experiències en proves d'ultra ciclisme com la mítica Badlands. Jo en comparació soc un mindundi del sector, amb prou feines havia fet les 24h de resistència i la Ultra Bike amb el Miquel Pera, tot i que d'això ja fa anys. També havia fet moltes hores de bici al Doble Ironman de Xàtiva i a l'Ultraman de Motril, però el meu cul tampoc se'n recorda ja d'això. Soc un incult del ciclisme, amb prou feines em sona el Pogacar aquest que ara és famós.

Vinga va, seguim fotent-li. Arribem a l'Ordal i ja passem el km 200. La font no raja i estic al costat de casa, temptador però el que toca és pujar cap al Puig d'Agulles (fins la base, vaja), una zona que tinc mamadíssima de fer-la corrent.

Aquí hi arribo una mica abans que el Pablo, paro per abrigar-me perquè ve una llarga i freda baixada fins Olesa de Bonesvalls. Ja no el veuré més. De fet, ja no veuré ningú més en tota la cursa i això que queden 190 km. A Olesa paro a agafar aigua i a abrigar-me encara més, ho porto tot posat excepte la samarreta tèrmica (trobo a faltar guants llargs) i ja em preparo per entrar a la zona del Garraf, per on he fet la majoria de tirades llargues amb gravel.

Ja surt el sol i comencem un nou dia, nit superada i el cos torna a posar-se en marxa seguint el rellotge biològic. De seguida comença a apretar la calor i m'he de treure tota la roba d'abric.

Vinga va, anem restant: Olivella, Viladellops, Avinyó... A Cantallops paro a agafar aigua. Entrem en les hores centrals del dia i avui sí que la temperatura és més alta, o com a mínim així ho noto jo. Encadeno diverses fonts tancades i arribo completament sec al km 340, on trobo una font en un parc en obres que sí que raja i puc aprofitar. Els que venen de fer ultra trails, com jo, em deien "aquí les baixades són gratuïtes"... els collons, això serà quan no hi ha pedres!

Només queden 60 km però es faran durs. L'objectiu ambiciós era acabar abans de les 18:00 (28h) i sembla que serà factible si no es torça res. Cada vegada sembla que costa més avançar: pujada cap al Santuari de Foix, Torrelles de Foix, Sant Martí Sarroca... dic sembla perquè la velocitat mitja tampoc baixa en excés, però ja comencen tots els mals: cul, canells, genolls... vinga va, prou de queixes!

Cap al km 375 em trobo el Xemari animant a les Conilleres, ve una bona pujada. En realitat, tampoc és per tant però a aquelles alçades i amb la calor, es fa feixuga.

L'últim tram és majoritàriament de carretera i pista fàcil, i per fi torno a ser a Vilafranca! 27h19' per completar 400 km amb 8.000 m+, objectiu més que superat! I una anecdòtica primera posició, recordem que és una prova no competitiva.

La millor rebuda a l'arribada,
gràcies a la Paula i als meus pares.

Ha estat una magnífica experiència, gràcies a tothom pels missatges d'ànim durant la cursa. Llarga vida a la Gravel Penedès!

Andomita

Després de molts mesos amb aquesta aventura entre cella i cella, per fi ens plantem a Andorra. Hi vaig amb el meu pare, que em farà assistència amb la furgo en alguns punts. Gairebé 460 km i 22.000 m+ ens separen de l'Hospitalet de l'Infant.

Una part dels corredors, unes hores abans de la sortida.

Tram 1: Coll de la Botella - La Guingueta d'Àneu (72 km, 5.800 m+)

Amb el Manolo abans de començar,
un paio molt dur i molt proper.

Sortim a les 04:00 i de seguida ja anem cap amunt, el grup es va estirant en direcció al Comapedrosa. Faig cim amb les primeres llums del dia i rebo els ànims dels voluntaris que han pujat fins aquí a animar. Baixada pedregosa i ja anem cap a la part francesa per anar a buscar la pujada cap a la Pica d'Estats des d'aquella vessant.

Cim del Comapedrosa (2.942 m). Foto del Jordi Santacana.

Aquí hi arribo amb el Carlos Alonso, el Jaume Castellví i un noi valencià però cadascú fa la seva. Per endavant, tenim uns 6 km amb gairebé 1.700 m+. Poca broma. A mitja pujada agafo un bon globus per la calor, que ja comença a apretar de valent. Trepitgem alguna llengua de neu i fins i tot utilitzo els grampons, que incomprensiblement seran obligatoris fins a Tremp.

Grupet per començar la pujada infernal.

La Pica d'Estats (3.143 m), amb el Jonatan i el Jaume.

Més endavant enganxo el Jonatan Jurado i el Jaume Castellví, amb qui aniré fins al cim. En aquest punt, el track ens fa retornar per fer la volta més avall i anar cap al Port del Sotllo, però l'organització ens va comentar que podíem fer el Pic Verdaguer i anar directes per la cresta. Inicialment no ho veia clar, però ens agafen el Dani Rodríguez i l'Oriol Borràs i em comenten que faran aquesta variant, així que vaig cap allà. De fet, hi anem uns quants, ja que també s'uneixen el Carles Solivera, l'Albert Muñoz, el Jacinto i el Yan. Hi ha algun pas complicat però hem retallat una bona minutada.

Al Port del Sotllo amb l'Oriol Borràs i el Dani Rodríguez,
dos finishers de la Mega Race de 1.001 km a Alemanya.

Continua fent molta calor però ja hem fet la part més dura de la jornada, ara ja anem en direcció a Tavascan. Hi arribo en 15h40' de cursa, hi estic uns 15' per menjar i canviar-me a la furgo i surto cap a les 20:00.

Arribant a Tavascan.

Surto amb els 3 canaris i el Jacinto, tot i que van més forts que jo i ràpidament em despenjo. Més tard, m'agafen de nou l'Oriol, el Dani, el Jaume, el Carles i l'Albert. Ja anem de nou amb el frontal per encarar la primera nit, o segona depenent com s'interpreti, ja que per començar a les 04:00 tampoc havíem dormit massa.

Aquest tram el fem prou bé i arribem a la Guingueta d'Àneu en 24h. 11 hores abans que el tall, tot i que mirant-los en global i comparant-los uns amb els altres, no serveixen de referència.

Tram 2: La Guingueta d'Àneu - Tremp (87 km, 4.900 m+)

Comencem la nova jornada cap a les 7 del matí. He pogut dormir gairebé 2 hores, canviar-me i menjar. Sortim el grup de 6 més el Yan i el Jacinto. Ve una bona pujada d'uns 1.000 m+ i després els seus respectius negatius per una baixada molt dreta i amb alguna cadena, per arribar fins a Espot. Allà hi ha el meu pare i també alguns membres de l'organització, així que aprofitem per fer un pit stop.

Arribant a Espot amb els ànims del meu pare.

Ja començava a apretar la calor.

Sortim d'Espot a full en tots els sentits: avituallats, amb dipòsits plens i energies carregades. Són les 10 del matí i queda una llarga jornada per endavant fins arribar a Montcortès, el proper punt d'assistència. He de dir que porto una xuleta amb tots els trams estudiats amb dades parcials i fins ara ho estem clavant bastant, un pèl de retràs però bastant clavat.

Ara toca fer una bona tirada en quant a desnivell, passem per les pistes d'esquí i vinga amunt. Els metres de desnivell positiu no faren de pujar, tot i que els quilòmetres passen molt lentament. Arribem al Montorroio (2.862 m) amb un petit temporal de pluja. També fa bastant vent i toca aguantar les condicions en aquesta alçada fins al Montsent de Pallars (2.883. m), on hi ha el Jordi Santacana i fa unes fotos realment espectaculars.

Vistes espectaculars des del Montsent de Pallars
(foto: Jordi Santacana).

Companyia de luxe (foto: Jordi Santacana).

Començant la baixada (foto: Jordi Santacana).

Baixada molt dreta (foto: Jordi Santacana).

Aquí ja perdem alçada, la meteorologia ens dona una mica de treva per fer una petita xinxeta de pujada però només és una cosa momentània, ja que comença a pedregar de valent. Costa molt avançar i ho fem molt encongits i sense deixar de mirar a terra. Ens refugiem en una ermita a l'espera que millori el temps. Hi arribem xops i mirem de refer-nos una mica abans de continuar.

Esperant que millorés la meteo.

Sortim amb el frontal ja preparat per afrontar una nova nit. Arribem a Montcortès sobre les 12 de la nit (crec recordar), a part de menjar, aprofito per canviar-me sencer i posar roba seca. Ens acabem agrupant de nou els 6 aventurers per anar cap a La Pobla de Segur, on arribem havent passat desgrimpades, algun pas equipat alguna dificultat.

Són les 6 del matí més o menys, i sortim passades les 8. He pogut dormir a la furgo, menjar i canviar-me. Sortint d'aquí ja noto que alguna cosa no va bé i començo a tenir descomposició. La pujada se'm fa molt llarga, he de parar vàries vegades i em quedo enrere, tot i que acabo refent-me i enganxo de nou l'Oriol i el Dani. La veritat és que el tram fins a Tremp se'm fa molt distès, tot passant per pobles molt macos com Rivert o Santa Engràcia.

A Rivert amb els dos mestres de les ultres XXL
(foto: Jordi Santacana).

Arribem a Tremp al migdia després d'uns últims quilòmetres que sí que s'han fet durs per la calor, que ja comença a apretar.

Tram 3: Tremp - Les Avellanes (74 km, 3.500 m+)

Sortim passades les 16:30 però de seguida veig que la panxa em continua fent la guitza. La Blanca m'ha arreglat una mica els peus i surto nou en aquest aspecte. No sé si és per la calor o què, però em trobo realment malament, amb l'estómac tancat i esgarrifances. Em despenjo del grup i la pujada se'm fa realment molt dura, arribant al Coll de Montllobar sobre les 21:30, aquí ja sí que la previsió m'ha fallat per 4h.

Arribant al Coll de Montllobar.

Em trobo els companys que ja surten, excepte l'Oriol, que també va tocat. Aprofitem que hi ha el meu pare per dormir un parell d'hores i encarar una nova nit amb més garanties. Sortim els dos, una mica trinxats però animats d'encarar el tram l'un amb l'altre. Ja em conec aquest terreny de l'any passat, sense massa desnivell però amb molt camp a través i de molt mal fer. Més endavant, ens agafen dos nois andorrans, tot i que acabaran plegant i a Alsamora ja hi arribo de nou sol amb l'Oriol.

Ja ens dirigim cap al Congost de Mont-rebei per després encarar una pujada molt dreta en direcció al Coll d'Ares pel Pas d'Onso. Aquí hi arribo molt perjudicat, el tema intestinal no millora i amb aquesta calor tampoc té pinta de fer-ho.

Misèria pujant al Coll d'Ares.
(foto: Jordi Santacana)

Més misèria.
(foto: Jordi Santacana)

"No hay dos sin tres".
(foto: Jordi Santacana)

El Jordi Santacana i el Conrad ens donen una mica de líquid. Jo fa hores que vaig completament sec, els dos litres d'aigua em duren 1h i la resta és una misèria. Queden uns 8 km fins a Àger que fem prou àgils, tenint en compte les circumstàncies. He de fer bastantes parades a evacuar però anem fent.

Per fi arribem a Àger, l'Oriol i jo aprofitem per menjar una mica i seguim. Sortint d'aquí ja sí que vaig molt tocat, en un dia i mig pràcticament només he menjat un préssec i un entrepà i sembla que la reserva ha dit prou. Vaig lent, molt lent. Li dic a l'Oriol que tiri però em va esperant. Entrem junts al barranc que va fins a Les Avellanes però aquí sí que em quedo molt enrere. No tinc energia per fer ni una passa més, així que quan fa pocs minuts que vaig amb el frontal, m'estiro amb la idea de descansar 10 minuts. Només queden 5 km per arribar a la base de vida però no hi arribo en aquestes condicions.

Passen 10 minuts... i ja no recordo res, només que el Marc i el Conrad em van despertar al dia següent, ja fora de cursa, i que la Sandra ens va venir a buscar per portar-nos a la base de vida.

Acabo amb un sabor agredolç, no vaig acabar la cursa però vaig donar el màxim de les meves possibilitats. L'aventura ha donat per uns 240 km i gairebé 15.000 m+ segons el meu gps. De fet, només van acabar el Norbert i l'Stephan. A dia d'avui, no crec que hi torni, ja ho he intentat dues vegades i significa hipotecar l'any per un objectiu que està fora del meu abast al 99%.

Per acabar, vull donar les gràcies a una organització que viu la cursa, al meu pare per l'assistència i a la Paula per la logística familiar que es complica amb curses d'aquesta magnitud.

Prèvia i reflexions Andomita

En plena preparació per l'Andomita d'enguany, des de les 200 milles de la TrailCat200 he fet algunes curses:

• Romànic Extrem (44 km, 2.400 m+, 5h34'). Gaudint la 10ª i última edició d'una cursa espectacular, una llàstima que desaparegui.

• Cursa del pa amb tomàquet (41 km, 2.150 m+, 5h14'). Cursa molt recomanable, amb trams espectaculars i bona organització.

• Ultra Pallars 360 (103 km, 4.900 m+, 15h55'). Ja la coneixia de l'any passat i no vaig dubtar en tornar-hi, podent-la acabar segons les previsions més optimistes i gaudint d'una cursa top.

• Vertical Montserrat (1 km, 388 m+, 25'09''). Tot i ser molt curta, vaig sortir massa ràpid i els 2.180 graons encara se'm van fer llargs. Els principals al·licients, la vessant solidària i el fet de portar tot l'EPI al damunt.

• The Longest Night (84 km, 3.300 m+, 13h). Format backyard de muntanya, com sempre amb caire solidari en les proves del Marc i el Conrad. Volia fer 10 voltes i marxar cap a casa sense passar-me de rosca a un mes d'Andomita. Tot i així, a la 7ª i 8ª no vaig anar fi del tot. Em vaig recuperar i la frase "una volta més" em va dur fins la 13. En aquell moment em trobava bé, així que tot i tenir ganes de fer-ne alguna més, vaig marxar amb bon sabor de boca i pensant en haver trobat la mesura justa. I què collons, també volia estar amb la família abans de marxar a Andomita i després reincorporar-me a la feina en una campanya forestal que es preveu dura i intensa.

Estava apuntat a la Molló Trail i a la Lles Trail però vaig notar que a nivell de rendiment ja no m'haurien aportat res a aquestes alçades. M'agradaria fer la primera en un futur. Sobre la segona, els vaig escriure per demanar si podia regalar, sí regalar, el dorsal a algun amic, i ni em van contestar. Això demostra la porqueria d'organitzacions que hi ha avui en dia.

He tingut la sort de fer curses top que ja no es fan: Ronda o Eufòria dels Cims,  el Triatló Infern de Balaguer, la Cursa del Llop, Emmona, Les Fonts, Estels del Sud, Llastres... però també he vist com desapareixien. Es comenta que potser va ser l'última edició de la Longest Night, de veritat no recolzarem iniciatives solidàries com aquesta? Preferim altres curses on el tracte cap a nosaltres no té res a veure? L'any passat, un presentador (per dir-li d'alguna manera a aquest il·luminat) va entrevistar l'Imanol Aleson i va dir que Andomita li semblava caríssima volent dir que gairebé era una estafa, demostrant una completa ignorància sobre aquest tipus de curses i el que valen. Aquest individu sap què val la Marathon des Sables? O el problema és que Andomita no dona punts UTMB, running stones o com collons es diguin ara? Les millors 100 milles no estan a Chamonix, sinó a Beasain.

Però la culpa de tot això la tenim nosaltres, volem recolzar i seguir grans corredors humils com l'Oriol Antolí o el Jose Manuel Ruiz Verdugo, o volem més farsants del Where is the Limit? A tot això, a Catalunya tenim 3 finishers de la Mega Race de 1.001 km, i poc se'n va parlar. Són l'Oriol Borràs, el Loren Reixach i el Dani Rodríguez, tinc la sort de conèixer i tenir molt bona relació amb els dos primers.

Però ei, que cadascú és lliure de fer el que vulgui i inscriure's allà on vulgui, jo per exemple he fet la Marató de Barcelona 6 vegades. I m'agradaria fer el Tor des Geants o Spartathlon encara que valguin un ull de la cara.

Bé, després d'aquestes reflexions que segurament no tenen gaire cosa a veure amb el tema, parlem de com he preparat la cursa. Pràcticament vaig començar a entrenar de forma més regular a finals de març, ja que havia fet les 100 milles d'Alcoi i les 200 de Prades sense gaire constància. He fet, literalment, el que he pogut. Els 9 mesos del Rai són pura alegria però ens deixa poc temps a casa. El meu entrenament ha consistit en anar i tornar del parc en bici quan tenia guàrdia, córrer a la muntanya quan hem pogut organitzar-nos i córrer en cinta fins que me la vaig carregar. També vaig fer una tirada de 94 km i 3.700 m+ pel Garraf amb el Carles Angelet. Amb més de 2.000 km i 65.000 m+ (més uns 10.000 m+ en cinta) a peu aquest any, no sé si serà suficient, però és el que hi ha.

Tot i una considerable falta d'hores de son, em trobo bé i amb ganes, cosa que no és garantia de res perquè estadísticament parlant, tothom té més possibilitats de no acabar que de creuar la línia de meta. Però ho intentarem. L'any passat em vaig quedar fora arribant al km 300 pel temps de tall. Aquest any comptaré amb l'assistència del meu pare, cosa que em permetrà menjar més perdent menys temps i poder descansar a la furgoneta. Veurem com va aquesta aventura de 460 km i 22.000 m+ en un màxim de 162 h.

TrailCat200

Després de les 100 milles d'Alcoi havia fet la Backyard Ultra Last Lap, que en aquest cas va ser a Miami Platja. No em va anar per tirar coets, 16 voltes (107'2 km i 928 m+) en un circuit que em va destruir de forma física i mental. Tot i això, tenint les 200 milles al cap de 10 dies ja estava bé.

Enguany la TrailCat200 (anteriorment UTTGN200 o Long Trail Tarraconensis) presenta alguns canvis. El recorregut varia de forma significativa, l'epicentre de la cursa és a Prades enlloc de Tarragona, hi ha més desnivell, la previsió no dona pluja però sí temperatures sota zero, augmenta el suport per part de l'organització (les dues bases de vida de l'any passat passen a ser tres bases de vida més tres avituallaments lleugers), etc.

Rutòmetre facilitat per l'organització.

Amb la Mònica Morell de Sixpro, una de les
millors amistats que he fet en tots aquests anys corrent.

Prenem la sortida el dimecres a les 10:00, teòricament ens esperen 321 km amb 10.200 m+ i tenim 96 hores de temps límit per completar-los. Ritme fàcil d'inici, la gent surt molt forta, ja s'ho trobaran... no trigo gaire a ajuntar-me amb el Juan González, més conegut per ser la veu i la cara de El Laboratorio de Juan, molt recomanable per analitzar material de tot tipus.

Primera hora de cursa.

Anem amb un grupet però a Poblet (km 31) ja hi arribem els dos sols, jo fa estona que vaig sec d'aigua així que busquem un bar per comprar beguda. Només hi ha obert un restaurant elitista i allà que entrem, no sé què devien pensar aquells comensals de classe alta veient-nos suats i amb aquelles pintes.

Vinga va, a seguir. Passem l'Oriol Borràs que ens havia avançat durant el pit stop, ja venia tocat de la cadera i haurà d'acabar abandonant, des d'aquí una forta abraçada a un dels corredors d'ultres extremes que més admiro.

Arribem a l'Espluga de Francolí. Vist en perspectiva, el lloc bo per omplir dipòsits era aquí i no a Poblet, aprofitant el típic badulaque, hauria estat més ràpid i barat, però no volíem arriscar a perdre el tren de l'avituallament.

Temperatura agradable al migdia. Foto: Fotopostigo.

En un tres i no res ens plantem a Vallbona de les Monges, km 55 i primer avituallament líquid. Omplim bidons i mengem una mica de fruita, ja sortim preparats amb el frontal per encarar la primera nit de cursa. Atrapem el Marc Montoya, un noi de Manresa molt trempat i amb experiència, i anem els tres plegats desitjant arribar a Rocafort de Queralt a una hora decent per sopar alguna cosa. Ens havien avisat que el bar tancava cap allà a les 21:00 i hi arribem gairebé 1h més tard maleïnt el rellotge, per sort feien futbol i encara l'agafem obert.

És el mateix lloc on vam sopar la majoria l'any passat. És el km 76 i un pà amb tomàquet entra d'allò més bé per tirar fins a la primera base de vida.

Sopant al km 76 amb el Juan i el Marc.

Sortim amb ganes, al final se'ns fa una mica feixuc però arribem a Querol (km 100), primera base de vida, sobre les 03:30 am. Canvi de samarreta i mitjons, menjar... i aprofitem per dormir 1h. A les 05.30 am ja estem de nou en marxa el Juan i un servidor, el Marc ha decidit no dormir i ha tirat milles. Aquestes últimes hores de la nit són molt fredes però ja queda poc per treure el frontal, tot i que aleshores esperem amb candeletes que el sol comenci a escalfar.

Fem una petita parada a prendre un tallat i afrontem el nou dia. La idea és dinar a la Selva del Camp, on també hi ha un avituallament lleuger, però passem per Vilallonga del Camp al migdia i busquem alguna cosa perquè ja anem famèlics. L'única cosa que trobem oberta i disposada a atendre'ns és un kebab, on l'única opció vegana que hi ha és un durum de falafel, així que gas.

Tallat a Santes Creus.

Petita parada dijous al migdia.

Sortim bastant revifats i arribem a la Selva del Camp (km 147) passades les 15:00 del dijous. Aprofitem l'avituallament, on puc saludar l'Alejandro de Rendiment-race, i parem un moment a una farmàcia perquè el Juan necessita un parell de coses pel genoll.

Vinga va, ja mirem cap a Puigcerver, segona base de vida... però encara queden 50 km i són ben durs. Pujada cap a Avellanar, baixada, Arbolí... aquí atrapem de nou al Marc Montoya, que va amb un francès. La pujada cap al Coll d'Alforja se'ns fa dura, el Juan em diu que té son i demana parar a dormir 10', jo també tinc molta son però amb temperatures sota 0 és inviable. Més endavant vaig fent ziga-zagues, vinga va, dormim... em valen 30'' a terra per veure que no és una bona idea per mi, així que aprofito aquests minuts per treure pedres dels peus i canviar un parell de coses de la motxilla.

Seguim, aquestes estones de penositat són de les més dures de la cursa. A part estic passant molt fred. No sé si he escollit malament el material, o si és per haver perdut pes i no estar acostumat, però vaig tremolant per estones, amb una mà bastant adormida.

Procuro augmentar una mica el ritme per entrar en calor i despertar-me. Dit i fet, els 7 km que van del Coll d'Alforja fins a l'Ermita de Puigcerver són per una pista que tendeix a pujar, però els faig a molt bon ritme, trotant quan el desnivell ho permet.

Aquesta base de vida està molt bé. Hi arribem gairebé a les 04:00 am (km 197), menjo uns macarrons amb verdures i una torrada de pà amb tomàquet que em senta genial. Aquí dormim 2h que fan un reset necessari pel cos.

Preparo 4 coses i sortim poc abans de les 07:00 am, amb el Juan i també agafem el Luís de Santiago i un noi andalús afincat a Lanzarote. Em noto molt bé i truco a la Paula per veure com van les previsions de temps que havíem pronosticat a casa, ja que al dia següent vindrà la família a la meta. Resum: de puta mare, queden més de 24h però estic pletòric i convençut de dinar amb ells a Prades l'endemà. M'encanten aquestes curses, en només unes hores passes d'anar ben trinxat a estar eufòric, sembla que ens donin alguna droga il·legal als avituallaments.

Anem els quatre plegats cap a la Mola de Colldejou, déu n'hi do com costa la pujada a aquestes alçades, pujant pel pedregal. Per fi arribem a dalt, hi ha en Jordi Santacana fent fotos amb panoràmiques espectaculars i donant ànims. El camí de baixada no està gaire definit, amb algun tram cap a través, però per fi agafem corriol que ens porta fins a la pista. Aquí el Juan i jo ja acordem que cadascú farà la seva cursa, ell vol parar a dinar a Falset i jo prefereixo només parar per agafar líquid i tirar milles per arribar fins la següent base de vida.

El grupet pujant a la Mola de Colldejou. Foto: Jordi Santacana.

Amb el Luís arribant al cim. Foto: Jordi Santacana.

Carenejant, feia molt vent. Foto: Jordi Santacana.

A punt de començar a baixar. Foto: Jordi Santacana.

Parada ràpida a Falset (km 229) i a seguir, ja miro a llarg plaç i tinc clara l'estratègia. Per l'hora que arribaré a Gratallops, prefereixo no dormir a la base de vida i tirar fins a Cornudella, on arribaré de matinada.

Dit i fet, segueixo el pla fil per randa. Només sembla alterar-se quan veig que arribo massa aviat a Gratallops.. però no, era el Lloar. Arribo a Gratallops (km 247) passades les 17:00 del divendres. Aquí ja fa estona que veiem que surt algun km més dels enunciats però tampoc passa res. Aprofito la base de vida per canviar-me sencer (ja tocava), menjar bé i agafar provisions per encarar la tercera nit.

El primer tram és força ràpid i es deixa córrer. Torroja del Priorat, Vilella Alta, Escaladei... aquí faig algun error de navegació, les dues nits anteriors havia anat molt fi en aquest sentit però anava amb el Juan i ara sol, i més cansat. Els solvento sense problema i ja vaig cap a la part que per mi va ser més difícil, per l'hora i pel cansanci acumulat. Porto un bon tortell a sobre i tota la part de rodejar el Pantà de Siurana se'm fa bastant feixuga, amb algun error de navegació i amb molta son.

Arribo a Siurana poble i d'aquí a Cornudella hi havia un pas, tot i així és un altre tram que surt més distància de la prevista. Per fi arribo a Cornudella de Montsant (km 287) gairebé a les 04:00 am del dissabte. És un avituallament lleuger però aprofito que hi ha un sofà per allà per dormir 1h. Quan arribo ja estava dormint el Luis de Santiago i quan surto continua, mentre jo dormia m'ha passat el Joan Pallejà.

Em noto fort i amb ganes, espero que els de darrere ja no m'agafin i vaig a agafar el Joan, és l'únic dels del davant que encara no ha arribat a meta. Atrapo al Joan a l'Ermita de Sant Joan (sembla una redundància), em comenta d'anar junts perquè té problemes amb el GPS i li dic que val, ja m'està bé anar acompanyat les poques hores que queden de nit però jo després vull pujar el ritme.

La veritat és que ens vam ajudar prou durant la nit i després cadascú ja fa la seva, anem fent la goma, el perdo abans d'arribar a Ulldemolins, em torna a agafar però quan queden uns 12 km ja sí que ho dono tot.

Per fi arribo de nou a Prades, després de 74h34' on m'espera la millor de les rebudes possibles. La Paula i els meus pares han vingut a rebre'm amb el Rai, això no té preu. Pels amants de les xifres, és un ball constant en funció del GPS, però han estat més de 330 km i gairebé 11.000 m+.

Molt content per la 7ª posició aconseguida, 5è masculí, ja que les dues noies van quedar davant (menció especial per la Claire Bannwarth, guanyadora absoluta). Sembla una bona excusa per reflexionar sobre moltes polítiques públiques o prejudicis que hi ha avui en dia. També acabo content de les sensacions personals i de la gestió de la cursa, que m'ha servit per extreure moltes conclusions de cara a Andomita, el monstre de 460 km que intentarem domar a finals de juny.

La millor rebuda possible. Foto: fotopostigo.

Gràcies Trail.cat per aquest esdeveniment, amb uns voluntaris entregats a totes les bases de vida i avituallaments. I com no, gràcies a la família, no seria possible sense ells.

Previsions i actualitzacions de la Paula, treball en equip.

Aitex Terra Trail

Primera edició d'aquesta nova ultra de 100 milles a Alcoi, recorrent les Muntanyes de l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida i la Marina Baixa. Quan la vaig veure, m'hi vaig apuntar ràpid. Ara bé, fins el mateix dia no vaig tenir la certesa de poder-la córrer. Primer, perquè el petit de la casa feia dies que havia decidit que a les nits no es dormia i estàvem trinxats. I segon, no fa ni 10 dies em vaig fer un esquinç de segon grau al turmell que tot just estic acabant de recuperar.

Finalment decideixo anar-hi, faig el viatge el mateix dia i cap a Alcoi que hi falta gent. Sortim a les 14:00 del divendres, tenim per endavant aproximadament 162 km amb 8.000 m+ i la idea és dedicar-hi entre 32 i 35 hores per acabar la cursa.

Preparat per la sortida (Foto:
Alberto Calatayud).

Tram tècnic a la Serreta (Foto: Victor Tormos).

Pujo a la Serreta, on hi ha un tram tècnic i pedregós, fins i tot amb alguna corda. Baixada cap al Mas del Bicarí (primer avituallament, km 14). De nou pujada fins Els Plans i baixada cap a Benifallim (segon avituallament, km 26). D'aquí poc ja em poso el frontal per encarar la nit. Fent un check després d'unes hores de cursa, el turmell sembla que no em fa la guitza en absolut, però en canvi el cansanci dels dies previs em passa factura i m'agafa molta son.

Tram corrible (Foto: Alberto Calatayud).

Petita parada a l'avituallament de Benifallim (Foto: Victor Tormos).

Vinga va, ja m'he tret una part de sobre i toca continuar sumant. Fa estona que hem format un grupet de 5 corredors, tot i que ens acabem disgregant. Ara la cosa planeja bastant fins a Alcoleja (km 35'9), després de passar per Penáguila. Potser planejar tampoc és la paraula, però el desnivell no és excessiu. Ara sí que ve pujada cap a la Serra d'Aitana, gairebé 800 m+ per arribar al punt més alt de la cursa (uns 1.500 m). 

Ara toca desfer els 800 m+ per baixar cap a Benasau (km 55).  Parada ràpida per agafar forces i a seguir, ara ve la pujada cap a la Serra de l'Almudaina per coronar el Cim de Serrella abans d'afrontar una llarga baixada de més de 800 m- en 7 km.

Avituallament ràpid a Quatretondeta abans d'afrontar l'últim tram abans de la base de vida: els 14 passos d'aigua del Riu Seta. Durant els primers passos puc evitar mullar-me els peus, però al final resulta impossible.

Arribo a Gorga (km 75) en unes 12h de cursa, a les 02:00 de la nit. Aprofito la base de vida però tampoc m'hi entretinc en excés: uns 20' per menjar, canviar-me i abrigar-me amb l'objectiu proper d'aguantar el que queda de nit desitjant que surti el sol.

Agafant forces. (Foto: Miguel Zaragozí).

Vinga va, ja he restat una bona part i ara cal tornar a pujar cap a la Serra de l'Almudaina i una llarga baixada fins a Beniarres. Ja és el km 100 i una altra barrera psicològica passada. Ara venen 750 m+ per pujar cap a la Serra de Benicadell. Per fi es fa de dia i comença una cursa nova, tot i que la baixada cap a Corral de Veneno (km 110) se'm fa una mica pesada.

Ja vaig cap a Muro d'Alcoi, on arribo després d'un tram bastant ràpid i corrible. km 119 i segona base de vida. Hi arribo sobre les 10:30, amb 20h30' de cursa. Hi estic uns 35' preparar-me per l´'ultim tram, la marató amb 2.400 m+. Aquí comenten que trigarem unes 10h, tot i que veient factible baixar de les 30 hores i notant-me prou bé (cansat però bé), intentaré rebaixar aquesta previsió.

Últim tram, dia fred però assolellat per endavant per començar amb una bona pujada de 1.500 m+ dividida en 4 parts que porta fins al Montcabrer, un altre dels punts alts de la cursa.

La baixada fins a Concentaina (km 145) és una mica tècnica en alguna part, però finalment es deixa córrer bé. Són més de 1.100 m- en 10 km.

Coronant el Montcabrer (1.390 m+).

Cada vegada queda menys, vaig prou bé de temps per baixar de les 30h. Començo a pujar cap al Refugi les Foietes de Concentaina (km 150). El tram que ve ara fins a les Casetes de Vilaplana se'm fa psicològicament una mica pesat, tot i que continuo aguantant el marge de temps.

Per fi hi arribo, és l'avituallament del km 155 i ni paro, encara em queda una mica de líquid i tiro milles per mirar de guanyar temps. El primer tram de pista i corriol fàcil el faig tan ràpid com em permeten les cames, em noto bé i estic gaudint d'haver arribat al tram final amb forces i ganes de córrer.

Després del tram ràpid entrem en un barranc on m'he de posar el frontal de nou. Ja veig Alcoi. Merda, veig el poble però et fan pujar més encara per voltejar-lo i entrar a l'asfalt més a prop de meta. Penso que se'm pot escapar el marge que tinc així que intento fer via.

Ara sí, asfalt i últim tram per arribar a la meta després de 29h34', molt content del temps fet i de com m'he trobat tot i haver de gestionar el cansanci massa aviat.

Primera de l'any al sac.

És una cursa molt ben organitzada, amb molts i bons avituallaments i un gran ambient. A tots o gairebé tots els punts alts de la cursa hi havia voluntaris animant de valent, amb música de barricada (gènere on, tot s'ha de dir, els grups valencians són dels millors) i banda sonora especial per la sortida. A més a més, la Unión Vegetariana Española pagava el 50% de la inscripció dels vegans, una gran iniciativa.

Acabant l'any

No havia escrit des de la crònica de les 100 milles de la Val d'Aran. Després de la cursa, em vaig recuperar prou bé, tot i que he anarquitzat el meu entrenament. Sí que he anat fent quilòmetres però sense gaire constància ni complements (ni bici ni gimnàs, que estic intentant tornar a introduir), bàsicament per dos motius. El primer, seguir una campanya forestal en la qual he passat més hores al parc o a foc que a casa. I el segon, la paternitat.

Tot i així, no tinc cap queixa, em sento un afortunat a qui li encanta la seva feina i que té la gran sort d'haver tingut al Rai.

Em vaig proposar fer una mena d'sprint final per acabar el 2022, buscant curses que em servissin com a excusa per sumar distàncies i desnivells raonables. Segurament absurd des del punt de vista d'un hipotètic entrenador esportiu, però necessari per tornar-me a enganxar i mig agafar una rutina. La cosa ha anat així:

Octubre

• Marató de Collserola. 41 km / 1.600 m+ / 4h17'. 

Recorregut ràpid pel pulmó verd de l'àrea metropolitana, rebaixant més de 20' el temps fet al 2015, tot i que aleshores havia corregut la Marató del Priorat el dia abans.

 

Primera arribada a meta d'aquestes setmanes.

• Primera Marató de Muntanya de Catalunya. 41 km / 1.900 m+ / 4h26'.

A Sant Llorenç hi vaig fer la meva primera marató de muntanya al 2012, i hi vaig tornar els següents tres anys (2013, 2014 i 2015). Enguany vaig rebaixar gairebé 10' la meva millor marca, tot i que hi havia alguns canvis en el recorregut.

 

Outfit peculiar.

Novembre

• Trail Llémena. 70 km / 3.300 m+ / 10h04'.

Aquesta cursa em va sorprendre gratament, no m'esperava gaudir de tanta bellesa entre cingles just al costat de Girona (Sant Gregori). Dureta, no vaig poder baixar de les 10h que era l'objectiu.

Molt content a l'arribada.

Aquí al mig encara m'hauria agradat córrer la marató Pota-roja al costat de casa, però sortint de guàrdia era massa just logísticament.

• Gran Trail Collserola. 76 km / 3.100 m+ / 9h34'.

Un altre cop a córrer pel pulmó verd metropolità. Aquesta cursa ja l'havia corregut en les seves tres primeres edicions (2013, 2014 i 2015), tot i que el recorregut sempre tenia variacions i el d'enguany tampoc l'havia fet. Em va costar arrencar després de passar una mala nit, durant la part central de la cursa em vaig trobar prou bé i al tram final vaig punxar. Tot i així, complint l'objectiu de baixar de les 10h sense gaires problemes.

 

Foto de Quim Farrero.
 

• Trail Montroig Extrem. 41 km / 2.800 m+ / 6h31'.

Cursa 5 estrelles a Sant Llorenç de Montgai, amb el segell del club Pedala.cat i un recorregut brutal amb grans panoràmiques, algun camí equipat, grimpades i trams tècnics. Apuntada com una de les millors curses.

 

Foto de l'Olga Bergua.

Desembre

• Trail de l'Ardenya. 41 km / 2.000 m+ / 5h12'.

Ja conec aquesta organització, havia fet la marató al 2013 i la marató i mitja al 2014. Tenen una cursa molt ben parida. A més a més, l'entorn permet activitats complementàries com les ferrades de la Cala del Molí o les Agulles Rodones.

No vaig poder aconseguir baixar de les 5h com m'havia proposat, segurament pel temps perdut a la zona de la platja entre sorra i pedrots (abans només la marató i mitja arribava a la platja). Tot i així, vaig acabar molt content d'arribar al tram final amb forces per poder pujar Pedralta a molt bon ritme. 

Foto de l'Oriol Batista.

Aquí estava inscrit al Gran Trail Montgrí, una prova de 46 km amb navegació GPS, però un imprevist familiar em va impedir assistir-hi.

He acabat aquestes setmanes una mica cansat (per l'adaptació necessària) però tampoc trinxat en excés, i de fet, les setmanes que no he tingut dorsal han sigut de xifres bastant pobres. Amb tot això he intentat posar les bases per preparar un 2023 que es presenta interessant amb proves llargues, com les 100 milles d'Alcoi, les 200 milles de Tarragona o la gran travessa Andomita amb els seus 460 km. El temps dirà si les bases són fermes o simplement un castell de cartes, intentarem buscar una mica més de continuïtat.