Imparables, Santi Millán y Josef Ajram

Marató de Sant Llorenç Savall

Diumenge em vaig estrenar per fi en les maratons de muntanya. En principi, tenia previst fer-ho a Collserola la primera setmana d'octubre, però més tard vaig decidir fer el Challenge i amb només una setmana pel mig no estaria prou recuperat, pel que vaig decidir deixar-ho córrer de moment (no me'n penedeixo perquè crec que el Challenge va ser la millor prova que he fet fins ara).
Mentres ja mirava cap al desembre per decidir-me per la marató de Sant Sadurní o la de l'Ardenya, vaig rebre un mail dient que podia tenir dorsal per córrer la XVIII edició de la Primera Marató de Muntanya de Catalunya (ja no recordava haver-me apuntat a la llista d'espera), així que vaig acceptar.
Després del Challenge no havia corregut gaire per culpa de la ferida al peu, però confiava en que, amb el pas dels dies, pogués tornar a fer-ho amb normalitat. I així va ser, la setmana passada a Olesa vaig acabar amb bones sensacions i també havia pogut completar alguna tirada bastant llarga per la muntanya.
Arribat el diumenge, amb l'entreno millor o pitjor fet, es dóna la sortida i més de 200 bojos sortim a córrer en un dia amb bastant fred, vent... per davant, una mica més de 42 km i gairebé 3.500 m de desnivell acumulat.
No diré que els primers km eren bastant ràpids, però sí que vaig arribar al 16 havent pogut córrer pràcticament durant la totalitat del recorregut. En aquell moment, començava tram més difícil de la marató, la pujada a La Mola, només eren 6 km... però amb uns 700 m de desnivell positiu. Vaig estar pràcticament una hora per arribar al cim... i pensava que ja havia passat el pitjor. Però no, quedava la baixada. Una baixada molt tècnica, amb molta pedra solta, molts salts... i fins i tot molta roca coberta amb una capa de gel. Així que decideixo baixar bastant lent per no arriscar-me a torçar-me el peu.
Un altre moment complicat va ser quan, passat el km 35 i pensant que ja ho tenia fet, tenim un camí per davant on, no és que s'hagués de caminar, sinó que tocava escalar.

Superats tots els obstacles, vaig arribar a la línia de meta en 4h50', en la posició 50 de la general. Molt content per complir l'únic objectiu que era acabar-la. Va ser una prova bastant dura, però compensada amb uns paisatges espectaculars.
A més. vaig tenir regal, ja que era l'únic Sub23, i per tant primer!
Aquest diumenge, Cursa de Bombers de Begues per posar punt final a la temporada.

Marxa de les Bonesvalls

La previsió metereològica no era gaire bona dissabte, i la realitat de diumenge encara ho era menys, ja que quan em vaig aixecar tenia dubtes de si finalment se suspendria la prova o no. Tot i que la sortida es va donar amb una mica de retràs, la prova es va disputar amb relativa normalitat.

Per davant hi havia 28 km amb 1.000 m de desnivell positiu, destacant les pujades al Puig de la Mola, el Montau i el Turó de l'Oró.


Al principi tothom intentava esquivar els bassals, però després ja vam veure que era inútil si després s'havien de creuar rieres amb l'aigua per sobre la cintura.
Vaig començar a pujar la Mola decidit a arribar a coronar corrent, tot i que la pujada era forta i vaig provar de caminar i, a part de carregar menys les cames, els corredors que tenia de referència no em guanyaven distància, fins i tot n'hi retallava a algun.


Un cop a dalt, la baixada tenia trams bastant tècnics on encara tinc molt que millorar.
Més tard, passada la bifurcació on els companys del recorregut curt tornaven cap a Olesa, els del llarg iniciavem la pujada al Montau, de duresa similar al primer puig però en aquest cas una mica més llarg. Per tant, la baixada també era més llarga i, tot i haver-hi trams tècnics, hi havia bastanta pista per la que podia baixar ràpid.
Arribat ja al km 20, només quedava pujar i baixar l'últim puig, el Turó de l'Oró, en el qual hi havia una part bastant dura. A la baixada em vaig torçar el peu i, tot i que vaig estar un parell de minuts mig coix, vaig poder acabar apretant un altre cop.

Finalment, arribada a meta en 2h45', quedant en la posició 21. Per últim, felicitar el Toni Pallarès que va guanyar, el Pau Bogunyà que va fer podi del recorregut curt i els altres companys del club que van complir els seus objectius.

I aquest diumenge toca anar a Sant Llorenç de Savall per córrer la 18ª edició de la Primera Marató de Muntanya de Catalunya. Per davant, 42 km amb poc més de 1.700 m de desnivell positiu on l'únic objectiu és acabar i continuar guanyant experiència en el trail running de cara a futures competicions.

Córrer de nit

Challenge Bcn-Maresme

Tot i apuntar-me amb menys previsió que el primer cop, ahir afrontava el meu segon Ironman notant-me molt més preparat, tant física com mentalment. El dia abans va ser una mica caòtic, amb el poble de Calella mig inundat i el check-in de bicis suspès degut al mal temporal. No obstant, el dia de la cursa no es preveia pluja i a mesura que es feia de dia semblava que el temps ens respectaria.
Un cop deixada la bici al box, repassat el material de les bosses i posat el neoprè, ja ens haviem de dirigir a la platja per esperar la sortida pertinent. En primer lloc els hi tocava als pros, però el meu torn no arribaria fins 15' més tard, així que l'espera se'm va fer bastant llarga. Quan va sonar la botzina, tocava afrontar els 3.800m de natació que, tot i representar una proporció molt petita de la prova, és el tram que psicològicament se'm fa més llarg i el qual significa treure'm un pes de sobre un cop acabat.
Va haver-hi bastants moments on vaig rebre (i vaig haver de donar) cops, ja que hi havia algun flipat que nedava amb ànsia com si es tractés d'un sprint o olímpic. No vaig acabar de tenir males sensacions a l'aigua però tampoc òptimes, i només esperava el moment de sortir de l'aigua esperant haver perdut el mínim temps possible. Al sortir, el rellotge marca poc menys de 1h12, havia guanyat un minut respecte a l'Ironcat. Tot i així, perdria aquest minut i algun més al box quan vaig tenir una caiguda en la qual em vaig fer una ferida al peu i que més tard em passaria factura.


Però no passava res, el dia era molt llarg i per dos minuts no em passaria res. Així que a agafar la bici i afrontar 180 km. El primer objectiu, Montgat. En aquest tram també semblava que es tractés d'un olímpic, la gent sí que anava amb cabra, roda lenticular i casc aerodinàmic, però molts ignoraven la prohibició del drafting i només vaig veure una sanció per part d'un jutge. D'altra banda, sobre el km 10 vaig haver de parar perquè portava la roda de davant un pèl frenada a causa de la caiguda. Un cop al Montgat, s'havia de tornar a Calella, i repetir un altre cop la mateixa volta, per afrontar finalment una tercera més curta, amb punt de tornada a Sant Andreu de Llavaneres. Tot el que vaig menjar i beure durant la bici em va sentar bé... però el peu em feia mal, em sangrava i tenia dificultat per moure els dits, així que realment tenia dubtes de si podia afrontar la marató.

 Aquest cop sí, transició bastant ràpida en la que trigo poc més d'un minut en posar-me mitjons i vambes, agafar els gels, i sortir a córrer... miro el rellotge i encara no he arribat a les 6h40' de competició, havia guanyat 30' respecte l'Ironcat i molt malament ho havia de fer per no baixar de les 11h. El peu ara no em feia mal, tenia els dits mig adormits i estava corrent per sota de 4:30 el km, amb bones sensacions, molt bones, millor que en les curses a peu "normals", vaig passant bastanta gent i aguanto el ritme més o menys constant fins passada la mitja marató (moment en el qual vaig veure el rellotge de meta i veia alguna possibilitat de baixar de les 11h) tot i que aleshores el peu sí que em feia mal. Arribat el km 28 o 29 ja havia afluixat considerablement el ritme, però els ànims dels meus pares, la Laia, i els meus companys de club que es van apropar a animar-nos i em van empènyer per seguir "corrent" i no caminar en cap moment de la marató (només vaig deixar de córrer en dues aturades per estirar-me els dits, però no vaig caminar), tot i que vaig acabar arrossegant-me pràcticament a 6' per km. Veig marcat el km 41, el peu em fa molt de mal però encara puc apretar per rascar alguns segons i entrar a meta completant la marató en 3h38'.


D'aquesta manera, acabava el meu segon Ironman en 10h15', sobre la posició 255 (encara no estan publicades les classificacions definitives). A més, he aconseguit medalla de bronze en el Campionat d'Espanya de triatló de llarga distància per grups d'edat (20-24).

Aprofito per felicitar els meus companys: el Toni Montero per sumar un nou Ironman a les seves cames, el Ruben per baixar de les 11h, el Juan per convertir-se en finisher, i el Toni Pallarès per aconseguir un bronze en el Campionat d'Espanya en el seu grup d'edat (aquesta medalla hagués estat d'or de no ser per la mala sort).

Half de Berga

Feia temps que no tenia tantes ganes de competir com ahir a Berga, segurament degut a que desde Balaguer només havia fet un parell d'olímpics. Els 1.900 m de natació es feien en un pantà a una sola volta. Un cop més, la participació massiva (més de 600 triatletes) es va traduir en molts cops, sobretot durant la primera recta. I per no perdre la costum, mal parcial de 37:38 per sortir de l'aigua en la posició 184. Aquest cop el camí de la T1 era bastant llarg així que vaig intentar perdre el mínim de temps possible. Per davant, un circuit a dues voltes per completar 90 km de bici (que realment van ser 86) amb el desnivell suficient com per haver de posar el plat petit de tant en tant. Sensacions molt bones en aquell moment per completar el sector en 2h44:12, recuperant moltes posicions i fent el 63è millor parcial. Un cop ja dins de la ciutat de Berga, on estava situat el box de la T2, tocava afrontar mitja marató que consistia en donar 3 voltes a un circuit urbà amb bastanta pujada. Al començar a córrer em van passar un parell de triatletes, cosa que em va fer pensar que havia apretat massa a la bici i que perdria posicions en aquest últim sector. No obstant, vaig començar a adelantar molts més triatletes dels que m'havien passat, per acabar la mitja marató (que no arribava realment als 21 km) en 1h26:27, fent el 32è millor parcial. Finalment, vaig complir l'objectiu de baixar de les 5h, fent un temps total de 4h48:17 per acabar en la posició 47 de la general i 2on sub23. També vull destacar el bon paper dels meus companys de club Manuel Carrión, i el José Luis i el David Belvis. A més, vaig tenir el plaer de córrer "al costat" de campions com Marcel Zamora o Saleta Catro. Amb aquest ja són quatre els triatlons llargs fets aquest any (Terres de l'Ebre, Banyoles, Balaguer i Berga, ja que l'Ironcat mereix menció a part). En dues setmanes m'enfronto un altre cop al doble, amb confiança per diverses raons: les bones sensacions amb les que vaig acabar ahir, haver oblidat ja l'esquinç al tormell, haver-me adaptat bé a la cabra amb més de 2.300 km ja...

Tri de Catalunya

Ahir tocava anar a Banyoles per segon cop aquest any, tot i que aquesta vegada era per fer el triatló en distància olímpica. Ja anava mentalitzat en passar-ho malament a l'aigua, i així va ser. Molts cops i males sensacions per acabar fent els 1.500 m en 29:40. Al sortir, transició ràpida i tocava afrontar el sector on millor em trobo últimament, el ciclisme. Tot i això, com de costum, el fet de ser un paquet a l'aigua em penalitza i mai surto amb cap grup que porti el ritme adequat, així que vaig fer tot el sector donant-me relleus únicament amb un altre triatleta i passant de llarg un grup rere un altre per completar els 40 km en 1h10' (comptant les dues transicions, a 34'1 de mitja). De nou transició ràpida per sortir a fer els 10 km totalment plans, però el ritme del ciclisme em va passar factura i vaig començar a córrer mig mort. Tot i així, em vaig recuperar i vaig completar el tram de córrer en 42:16. Finalment, vaig creuar la línia de meta en 2h22:19 (trigant 2 minuts més que l'any passat a l'aigua, però baixant-ne 2 a la bici i 2 corrent), en la posició 138 de la general i 7è sub23.