Addicció a l'ultrafons

Segurament molta gent pensarà diferent, però l'Ironman representa pel triatló el mateix que la marató per l'atletisme. Hi ha distàncies més curtes i agòniques, i distàncies més llargues on el ritme és tranquil. En la meva opinió, la marató i l'Ironman marquen el límit d'anar ràpid, i la seva dificultat radica precisament en que es pot anar ràpid però s'hi ha d'anar moltes hores. Avui vaig cap a l'Ampolla per participar al meu 7è Ironman (serà el 4rt aquí). Hi vaig una mica cagat perquè, tot i que enguany porto uns números "macos" d'entreno, aquest entreno no és gaire específic pel triatló pla. Per tant, això d'anar ràpid no sé com ho portarem. Comencem a les 7 del matí amb els 3.800 m de natació. Circuit a tres voltes que puc fer a ritme bastant regular. No aconsegueixo agafar peus de cap triatleta que vagi al meu ritme i em quedo en terra de ningú. Tot i així, l'aigua està molt tranquila i posa les coses fàcils. Surto...

Respecte i  confiança. Així afronto l’Ultrabike. Amb màxim respecte perquè la distància, a priori 224 km amb 6.200 m+, és més del doble del que he fet mai en btt. I màxima confiança perquè la faig per parelles amb el meu amic Miquel Pera, amb molta experiència sobre la bici de muntanya. Sortim de Sant Celoni i el ritme d’inici és molt alt. Nosaltres a la nostra, ritme de tractors “ultreros” però anar fent. Passem Montseny, el Brull, Viladrau... Comença una de les parts més maques de la cursa gaudint de les vistes del Pantà de Sau. En 7h ja portem uns 100 km, aprofitem l’avituallament i sortim frescos, molt frescos i contents amb el ritme. De moment tot va sobre rodes... literalment! De seguida arriba el primer problema... ens equivoquem en la navegació (o més ben dit, m’equivoco) i sortim del track, anem molt paral·lels al mateix però acabem fent una encigalada cap amunt. Tornem al camí amb uns km’s i uns m+ extra però no ens hi capfiquem. De seguida arriba el ...

Sempre vaig a les curses amb ganes, però avui més encara. Al 2015 em vaig retirar d’aquesta ultra per deshidratació i al 2016 em van neutralitzar pel vent. Aquest any s’ha d’acabar, sí o sí! Sortim a les 7 d’Arnes i de seguida m’ajunto amb el Joan Morral, amb qui aniré fins a Beseit. Compartim els primers km’s amb els corredors de la Half i coincideixo amb la Rosa i el Juanma, l’Oriol Navarro... Tot va perfecte de moment. Bon ritme, potser massa i tot. Cap al km 30 em passen el Salvador Vilalta i l’Esteban Monje, què hi fotia jo davant? M’enganxo amb ells una estona i també amb el Jordi Soler, però pujant cap a Caro ja s’obren diferències entre els 4. Comença a fer calor, però vaig bevent Rendiment-race per un tub. Comença a bufar el vent, però res comparat amb l’any passat. Aquest any els Estels no s’escapen! Al km 60 ja corono el Mont Caro i baixo cap al Refugi. Km 63 i toca aprofitar la base de vida. Arribo en molt bon estat i surto millor encara. ...