Addicció a l'ultrafons

Avui toca córrer una distància que no és la meva ni molt menys, però ja va bé de tant en tant fer curses una mica més curtes com a entreno. I amb aquest propòsit em presento a L'Arboç, amb les cames carregades després d'haver entrenat fort els últims 3 dies i sense saber ben bé com respondran. Es dóna la sortida enmig d'una fina pluja i he agafat bona posició, pràcticament davant de tot. El ritme no és ràpid... és rapidíssim. Penso que ja petaran i que els kms posaran cadascú al seu lloc, però és que si segueixo a aquest ritme potser sóc jo el primer a petar. De seguida deixem l'asfalt i agafem una pista per on es pot córrer molt ràpid. Al cap de poc sento el Jordi que ve darrera meu apretant les dents, sort que anava de passeig. També comparteixo kms amb el Ferran, que corre com una cabra salvatge a les baixades. El ritme és altíssim i penso que avui no podré anar de menys a més amb el ritme que porto i que acabaré arrossegant-me, però fins aleshores... a tirar...

Així tenia el peu el dia després de torçar-me el turmell a la Marató Salvatge de les Guilleries... amb dues setmanes de marge, ho veia molt negre per poder córrer a Barcelona. Però vaig fer cas als consells del meu amic Jordi Martí que es "perro viejo" com ell diu, el turmell va millorar molt ràpid i vaig poder anar decidit a la línia de sortida de la marató. Es dóna la sortida i el Manu em comenta que té la intenció de seguir-me, intentarem córrer un pèl més ràpid que les llebres de 3h. Però la gentada que hi ha corrent provoca que haguem de fer moltes apretades per avançar, i finalment decidim unir-nos al José Luís i companyia que també van a baixar de 3h. Els kms van passant i ja hem fet mitja marató, lleugerament per sota de 1h29'. Veig clarament que avui no faré marca personal (hauria de millorar les 2h56' de Tarragona), però estic decidit a no veure un 3 a la xifra de les hores quan passi la meta. Així que a continuar amb aquest ritme, intenta...

Avui toca córrer a Sant Hilari Sacalm per fer aquesta cursa que ja vaig fer l'any passat, tot i que no té gaire a veure perquè l'any passat va tocar trepitjar força neu. Sortim 5' més tard que els corredors de la mitja, així que tocarà avançar-ne uns quants. El ritme inicial és molt alt i intento no perdre el contacte visual amb el Miquel Pera, el Xavi Edo o el Josep Pera. Com he dit el ritme és molt alt, però les cames responen així que endavant... si he de petar ja petaré. Però les cames no peten i vaig guanyant posicions a la vegada que em vaig creuant amb alguns ciclistes (també hi ha aquesta modalitat de prova). Està anant tot rodat... fins que en una baixada sobre el km 26 em torço el turmell i em quedo mig coix. Al cap de poc m'agafa el Salvador Vilalta com una moto, em pregunta pel meu estat i em diu que tiri cap endavant perquè encara em queda un altre turmell. Ara passo un tram on perdo alguna posició i hi ha vegades que em veig forçat a caminar quan e...