Addicció a l'ultrafons

Diumenge em vaig estrenar per fi en les maratons de muntanya. En principi, tenia previst fer-ho a Collserola la primera setmana d'octubre, però més tard vaig decidir fer el Challenge i amb només una setmana pel mig no estaria prou recuperat, pel que vaig decidir deixar-ho córrer de moment (no me'n penedeixo perquè crec que el Challenge va ser la millor prova que he fet fins ara). Mentres ja mirava cap al desembre per decidir-me per la marató de Sant Sadurní o la de l'Ardenya, vaig rebre un mail dient que podia tenir dorsal per córrer la XVIII edició de la Primera Marató de Muntanya de Catalunya (ja no recordava haver-me apuntat a la llista d'espera), així que vaig acceptar. Després del Challenge no havia corregut gaire per culpa de la ferida al peu, però confiava en que, amb el pas dels dies, pogués tornar a fer-ho amb normalitat. I així va ser, la setmana passada a Olesa vaig acabar amb bones sensacions i també havia pogut completar alguna tirada bastant llarga per l...

La previsió metereològica no era gaire bona dissabte, i la realitat de diumenge encara ho era menys, ja que quan em vaig aixecar tenia dubtes de si finalment se suspendria la prova o no. Tot i que la sortida es va donar amb una mica de retràs, la prova es va disputar amb relativa normalitat. Per davant hi havia 28 km amb 1.000 m de desnivell positiu, destacant les pujades al Puig de la Mola, el Montau i el Turó de l'Oró. Al principi tothom intentava esquivar els bassals, però després ja vam veure que era inútil si després s'havien de creuar rieres amb l'aigua per sobre la cintura. Vaig començar a pujar la Mola decidit a arribar a coronar corrent, tot i que la pujada era forta i vaig provar de caminar i, a part de carregar menys les cames, els corredors que tenia de referència no em guanyaven distància, fins i tot n'hi retallava a algun. Un cop a dalt, la baixada tenia trams bastant tècnics on encara tinc molt que millorar. Més tard, passada la bifurcació on...

Tot i apuntar-me amb menys previsió que el primer cop, ahir afrontava el meu segon Ironman notant-me molt més preparat, tant física com mentalment. El dia abans va ser una mica caòtic, amb el poble de Calella mig inundat i el check-in de bicis suspès degut al mal temporal. No obstant, el dia de la cursa no es preveia pluja i a mesura que es feia de dia semblava que el temps ens respectaria. Un cop deixada la bici al box, repassat el material de les bosses i posat el neoprè, ja ens haviem de dirigir a la platja per esperar la sortida pertinent. En primer lloc els hi tocava als pros, però el meu torn no arribaria fins 15' més tard, així que l'espera se'm va fer bastant llarga. Quan va sonar la botzina, tocava afrontar els 3.800m de natació que, tot i representar una proporció molt petita de la prova, és el tram que psicològicament se'm fa més llarg i el qual significa treure'm un pes de sobre un cop acabat. Va haver-hi bastants moments on vaig rebre (i vaig haver de...