Ehunmilak

11 de juliol, 6 de la tarda, Beasain. Dia, hora i lloc que portava molt temps esperant, ja que m’enfrontava per primera vegada a la distància de les 100 milles. Toquen 168 km i 11.000 m+...

Es dóna la sortida i després dels primers kms de rigor pel poble, enfilem la primera pujada que comença a estirar el grup i a disminuir la conversa, tot i que corro en tot moment acompanyat pel David Lillo. Ja veiem que avui el fang ens acompanyarà constantment. Arribem a dalt i cap avall mentre comença a ploure, fins arribar a Mandubia (km 10) on paro breument a l’avituallament.

De nou puja-baixa per camins enfangats i em planto a Zumarraga, km 20 en menys de 2h50’ i de moment cames perfectes. Aquí paro un pèl més, ja que l’avituallament és sòlid i aprofito per agafar forces. Tot i això, tampoc ens encantem i anem cap a Gorla (km 29), on arribem de nit. Aquí el David para una mica més i surto amb un grupet on hi ha el Jordi Pàmies. Anem fent i en grup els kms van passant més ràpid, tot i que torna a ploure, el fang i les relliscades van a més i molts acabem per terra més d’una vegada. Agafem un tram de pedra que rellisca una barbaritat i ens fa baixar a tots (excepte els bascos) amb peus de plom, fins i tot un canari ha caigut i s’ha trencat un braç. Ara ve un tramet, no diré molt corredor, però sí que fem a bon ritme fins arribar a Madarixa (km 43). Primera marató feta, ja porto gairebé 6h30’ i toca agafar forces, carregar aigua i continuar que no ha estat res.

Ara anar tirant cap amunt abans de començar una baixada llarga, recta i enfangada que ens porta fins a Azpeitia (km 53).  Un cop aquí, pujada important de més de 1.000 m+ que ens porta cap a Zelatun (km 66) per encarar després la baixada cap a Tolosa (km 77) on arribo ja de dia.

Aquí sí que paro força estona ja que hi tinc una bossa. Canvi de roba, menjar, carregar aigua... i un petit massatge, ja que arribo tocadet del genoll (tot i que finalment ha resultat ser un esquinç a la part superior del bessó, que em tindrà uns dies parat). Els meus amics Jordi Martí i Oriol Pagès em van dir que aquí havia d’arribar relativament fresc perquè encara ha de començar la part dura de la cursa, i jo ja vaig ranquejant...

Sigui com sigui, continuo per pujar cap a Jazkue Gaina (km 87) i baixar fins a Amezketa (km 96). A part d’agafar forces, aquí aprofito per abrigar-me, ja que ens avisen que a dalt del cim fa molt fred. I és que ara ve un tram dur, la pujada al Txindoki, fent més de 1700 m+ que gairebé em maten. Avanço molt lentament però avanço, tots els passos són endavant així que sumen. Arribo a Uarrain (km 108) i començo la baixada. Si la pujada gairebé em mata, la baixada crec que em mata el doble. 

Vaig coix i decideixo abandonar. Trec el mòbil per trucar la família i comunicar la meva decisió però no hi ha cobertura, així que continuo cap a Lizarrusti (km 116). Just abans d’arribar, l’Alejandro m’ha vingut a buscar i em diu que els que tinc davant no els tinc gaire lluny, cosa que em sorprèn i alhora m’anima. Agafo forces a l’avituallament, volia plegar però continuo. No queda “res” penso... 52 km.

Ara tram bastant dur, l’Oriol i el Jordi m’havien avisat que el perfil enganya, és un puja-baixa constant, a les pujades costa avançar pel fang i a les baixades cal estar molt atent per no caure a terra. Costa però arribo a Etxegarate (km 130). Aquí tinc la segona bossa així que segona parada important, canvi de roba i agafar forces, mentre la família em mima per intentar fer aquesta tortura menys dura.

Surto amb el frontal posat, ja que se’m farà de nit pel camí. El proper control és a Sant Adrián (km 139), al mig de la muntanya, però ha pujat la dona del Jordi Pàmies amb la Laia i l’Alejandro, que m’acompanyarà uns 20 km. Diuen que l’Aizkorri és dur, molta pedra, pujada dura... però fer-ho de nit, sobre mullat i amb 140 km a les cames ho fa duríssim. Aconsegueixo arribar a dalt, per crestejar un terreny molt tècnic i baixar com puc entre les pedres fins a Oazurtza (km 148). Fins ara, quan arribava als últims avituallaments, el Jordi Pàmies ja en sortia, però a partir d’aquí ja anirem junts fins al final.

El pròxim avituallament és a Mutiloa (km 158), però abans passem per Zerain, on estem allotjats els dos i rebem ànims de la família. Aquí es queda l’Alejandro i el Jordi i jo encarem els últims 10 km. Anem els dos rebentats, coixos, amb son i destrossats de dalt a baix... però a aquestes altures acabarem, sigui com sigui però acabarem. Anem fent al ritme que podem i aquests últims kms passen molt lentament, fins que entrem a Beasain de nou... 

El tram urbà es fa interminable... però creuem la meta després de 38h03’, en 74ª posició i treient les estelades i rebent els aplaudiments dels bascos.

Ha estat una carrera duríssima, el fang l’ha fet més dura encara (acabem 150 de 270) i han sortit més kms dels teòrics 168 (diuen que uns 180). Però també ha estat una experiència increïble. L’afició que hi ha al País Basc és indescriptible, gent animant al mig de la muntanya, fins i tot de nit i plovent, sempre empenyent-nos, tractant-nos de meravella als avituallaments... Sembla un tòpic però no es pot explicar, s’ha de viure i segur que hi tornaré.

Moltes gràcies als amics i companys que em van enviar ànims, a Hoko-Esport i el Samu de MC3 per ajudar un boig com jo, l’Anna que m’animava igual que al seu marit (a qui aprofito per tornar a felicitar, Jordi Pàmies ets un tiu gran i ho vas demostrar)... però sobretot als meus pares, la Laia i l’Alejandro que estaven fent-me seguiment i animant-me, fent la seva particular ultra, gràcies!

Abans d'acabar, he de dir que aquest cap de setmana també es va córrer La Ronda dels Cims, diuen (crec que amb prous arguments) la cursa de 100 milles més dura d'Europa. Hi tenia molts i molt bons amics, felicito als que van acabar i ànims pels que van haver de plegar, el fet de plantejar-se una cursa així ja demostra tenir atreviment!