Addicció a l'ultrafons: Backyard Ultra Serra d'Almos i altres

Des de l'última entrada, havia corregut la Pota-Roja de Cervelló (45 km i 1.950 m+ en 5h07'), la Imperial Tarraco Trail (69 km i 1.900 m+ en 7h46') i la Llanera Trail de Sabadell (43 km i 1.450 m+ en 4h20').

Pota-roja Trail, foto de Lluís Galí.

Imperial Tarraco Trail, foto de Jordi Santacana.

La Llanera Trail, foto de Gonzalo Rodríguez.

Avui vaig cap a la Serra d'Almos per participar en una cosa diferent, una de les bogeries que organitzen el Marc Fernàndez i el Conrad Soler. Han portat la Backyard, una prova yankee, a Catalunya (a Espanya ja se n'ha organitzat alguna recentment) i a més ho han fet amb una finalitat solidària (col·laborant amb el banc d'aliments i amb l'associació Astafanias, que ajuda persones amb discapacitats psíquiques i a les seves famílies).

Per qui no ho sàpiga (com tampoc ho sabia jo ni la majoria dels corredors abans d'apuntar-nos-hi), la Backyard Ultra va ser inventada per Lazarus Lake (creador també de la Barkley Marathons) i es tradueix més o menys com "la ultra del pati del darrere". La prova consisteix en completar una volta de 6'7 km en un interval d'una hora. A cada hora en punt es dona la sortida d'una nova volta (no es pot sortir ni abans ni després) i així indefinidament fins que només quedi un corredor en peu.

Campament base.

Aquestes proves sempre tenen els 6'7 km esmentats i, en el nostre cas, el desnivell serà de 90m+ per volta. A cada volta es varia el sentit. Comencem puntuals a les 21 uns 115 corredors. Tot i intentar frenar-me, vaig acabar la primera volta en 45', cosa que em va servir per veure que 15' d'espera fins la següent sortida eren excessius, així que calia frenar encara més.

A partir de la següent volta, ja les vaig fer totes excepte l'última en 50-52', temps que deixava el marge necessari per avituallar i fer alguna gestió de material sense encantar-se ni refredar-se en excés.

Si no recordo malament, va ser acabant la volta nº 11 quan se'ns va fer de dia i va començar una cursa nova amb l'horari biològic "normal", tot i que ja quedàvem menys corredors en peu. Tot i que alguns companys i amics ja havien plegat, estava sent un luxe compartir kms amb els Panda's, els Jose's, l'Antonio, l'Oriol Antolí, etc.

Completem la volta 15 i ja passem dels 100 km, la majoria anem força cardats i anem sumant voltes pensant només en la següent, n'hi ha algun que fa 10 hores que diu que plega "a la següent volta"... La meva aventura va acabar a la volta nº 18 (120'6 km i 1.620 m+ segons xifres de la prova), volta que vam completar 25 corredors dels quals 6 ho vam deixar aquí.

Quines bogeries ens prepara el Marc.

Em podia haver arriscat a començar la volta 19, però no sé pas si l'hagués acabat dins del temps de tall. Aquí et pots retirar per esgotament mental, físic o per quedar fora del temps de tall (o per una combinació d'aquests factors). A mi sincerament crec que el que em va fer fora va ser el format mateix de la prova, cada volta sembla molt assequible al principi però conforme van passant els km's cada vegada ho és menys, i el temps entre voltes no deixa marge a imprevistos. Havia passat 3 voltes bastant dolentes (de sensacions, no de temps, que continuava entre 50-52'), la volta 17 em vaig trobar molt bé però a la 18 la sensació és que necessitava parar 30' enlloc de 5', cosa que no permet la cursa (i és la gràcia).

Per acabar, vull agrair infinitament al Marc, Conrad i companyia la tasca que fan organitzant unes proves molt originals de forma solidària i desinteressada, als voluntaris i fotògrafs (Miquel Sànchez, Jordi Santacana, Quim Farrero...) i també a la família que es va acostar a donar-me ànims. Personalment, repetiré sense dubtar-ho ni un segon.

I moltes felicitats al guanyador Oriol Antolí, un paio súper humil que ens va ensenyar com gestionar aquestes curses des del minut 1 (bé, realment molt abans).

La propera parada és la Long Trail Tarraconensis de 328 km d'aquí 15 dies on hi haurà moltes cares conegudes. Veurem fins on arribem, esperem que a meta.