lunes, 1 de octubre de 2012

Challenge Bcn-Maresme










Tot i apuntar-me amb menys previsió que el primer cop, ahir afrontava el meu segon Ironman notant-me molt més preparat, tant física com mentalment. El dia abans va ser una mica caòtic, amb el poble de Calella mig inundat i el check-in de bicis suspès degut al mal temporal. No obstant, el dia de la cursa no es preveia pluja i a mesura que es feia de dia semblava que el temps ens respectaria.
Un cop deixada la bici al box, repassat el material de les bosses i posat el neoprè, ja ens haviem de dirigir a la platja per esperar la sortida pertinent. En primer lloc els hi tocava als pros, però el meu torn no arribaria fins 15' més tard, així que l'espera se'm va fer bastant llarga. Quan va sonar la botzina, tocava afrontar els 3.800m de natació que, tot i representar una proporció molt petita de la prova, és el tram que psicològicament se'm fa més llarg i el qual significa treure'm un pes de sobre un cop acabat.
Va haver-hi bastants moments on vaig rebre (i vaig haver de donar) cops, ja que hi havia algun flipat que nedava amb ànsia com si es tractés d'un sprint o olímpic. No vaig acabar de tenir males sensacions a l'aigua però tampoc òptimes, i només esperava el moment de sortir de l'aigua esperant haver perdut el mínim temps possible. Al sortir, el rellotge marca poc menys de 1h12, havia guanyat un minut respecte a l'Ironcat. Tot i així, perdria aquest minut i algun més al box quan vaig tenir una caiguda en la qual em vaig fer una ferida al peu i que més tard em passaria factura.


Però no passava res, el dia era molt llarg i per dos minuts no em passaria res. Així que a agafar la bici i afrontar 180 km. El primer objectiu, Montgat. En aquest tram també semblava que es tractés d'un olímpic, la gent sí que anava amb cabra, roda lenticular i casc aerodinàmic, però molts ignoraven la prohibició del drafting i només vaig veure una sanció per part d'un jutge. D'altra banda, sobre el km 10 vaig haver de parar perquè portava la roda de davant un pèl frenada a causa de la caiguda. Un cop al Montgat, s'havia de tornar a Calella, i repetir un altre cop la mateixa volta, per afrontar finalment una tercera més curta, amb punt de tornada a Sant Andreu de Llavaneres. Tot el que vaig menjar i beure durant la bici em va sentar bé... però el peu em feia mal, em sangrava i tenia dificultat per moure els dits, així que realment tenia dubtes de si podia afrontar la marató.






 Aquest cop sí, transició bastant ràpida en la que trigo poc més d'un minut en posar-me mitjons i vambes, agafar els gels, i sortir a córrer... miro el rellotge i encara no he arribat a les 6h40' de competició, havia guanyat 30' respecte l'Ironcat i molt malament ho havia de fer per no baixar de les 11h. El peu ara no em feia mal, tenia els dits mig adormits i estava corrent per sota de 4:30 el km, amb bones sensacions, molt bones, millor que en les curses a peu "normals", vaig passant bastanta gent i aguanto el ritme més o menys constant fins passada la mitja marató (moment en el qual vaig veure el rellotge de meta i veia alguna possibilitat de baixar de les 11h) tot i que aleshores el peu sí que em feia mal. Arribat el km 28 o 29 ja havia afluixat considerablement el ritme, però els ànims dels meus pares, la Laia, i els meus companys de club que es van apropar a animar-nos i em van empènyer per seguir "corrent" i no caminar en cap moment de la marató (només vaig deixar de córrer en dues aturades per estirar-me els dits, però no vaig caminar), tot i que vaig acabar arrossegant-me pràcticament a 6' per km. Veig marcat el km 41, el peu em fa molt de mal però encara puc apretar per rascar alguns segons i entrar a meta completant la marató en 3h38'.


D'aquesta manera, acabava el meu segon Ironman en 10h15', sobre la posició 255 (encara no estan publicades les classificacions definitives). A més, he aconseguit medalla de bronze en el Campionat d'Espanya de triatló de llarga distància per grups d'edat (20-24).


Aprofito per felicitar els meus companys: el Toni Montero per sumar un nou Ironman a les seves cames, el Ruben per baixar de les 11h, el Juan per convertir-se en finisher, i el Toni Pallarès per aconseguir un bronze en el Campionat d'Espanya en el seu grup d'edat (aquesta medalla hagués estat d'or de no ser per la mala sort).

1 comentario: