Andomita

Després de molts mesos amb aquesta aventura entre cella i cella, per fi ens plantem a Andorra. Hi vaig amb el meu pare, que em farà assistència amb la furgo en alguns punts. Gairebé 460 km i 22.000 m+ ens separen de l'Hospitalet de l'Infant.

Una part dels corredors, unes hores abans de la sortida.

Tram 1: Coll de la Botella - La Guingueta d'Àneu (72 km, 5.800 m+)

Amb el Manolo abans de començar,
un paio molt dur i molt proper.

Sortim a les 04:00 i de seguida ja anem cap amunt, el grup es va estirant en direcció al Comapedrosa. Faig cim amb les primeres llums del dia i rebo els ànims dels voluntaris que han pujat fins aquí a animar. Baixada pedregosa i ja anem cap a la part francesa per anar a buscar la pujada cap a la Pica d'Estats des d'aquella vessant.

Cim del Comapedrosa (2.942 m). Foto del Jordi Santacana.

Aquí hi arribo amb el Carlos Alonso, el Jaume Castellví i un noi valencià però cadascú fa la seva. Per endavant, tenim uns 6 km amb gairebé 1.700 m+. Poca broma. A mitja pujada agafo un bon globus per la calor, que ja comença a apretar de valent. Trepitgem alguna llengua de neu i fins i tot utilitzo els grampons, que incomprensiblement seran obligatoris fins a Tremp.

Grupet per començar la pujada infernal.

La Pica d'Estats (3.143 m), amb el Jonatan i el Jaume.

Més endavant enganxo el Jonatan Jurado i el Jaume Castellví, amb qui aniré fins al cim. En aquest punt, el track ens fa retornar per fer la volta més avall i anar cap al Port del Sotllo, però l'organització ens va comentar que podíem fer el Pic Verdaguer i anar directes per la cresta. Inicialment no ho veia clar, però ens agafen el Dani Rodríguez i l'Oriol Borràs i em comenten que faran aquesta variant, així que vaig cap allà. De fet, hi anem uns quants, ja que també s'uneixen el Carles Solivera, l'Albert Muñoz, el Jacinto i el Yan. Hi ha algun pas complicat però hem retallat una bona minutada.

Al Port del Sotllo amb l'Oriol Borràs i el Dani Rodríguez,
dos finishers de la Mega Race de 1.001 km a Alemanya.

Continua fent molta calor però ja hem fet la part més dura de la jornada, ara ja anem en direcció a Tavascan. Hi arribo en 15h40' de cursa, hi estic uns 15' per menjar i canviar-me a la furgo i surto cap a les 20:00.

Arribant a Tavascan.

Surto amb els 3 canaris i el Jacinto, tot i que van més forts que jo i ràpidament em despenjo. Més tard, m'agafen de nou l'Oriol, el Dani, el Jaume, el Carles i l'Albert. Ja anem de nou amb el frontal per encarar la primera nit, o segona depenent com s'interpreti, ja que per començar a les 04:00 tampoc havíem dormit massa.

Aquest tram el fem prou bé i arribem a la Guingueta d'Àneu en 24h. 11 hores abans que el tall, tot i que mirant-los en global i comparant-los uns amb els altres, no serveixen de referència.

Tram 2: La Guingueta d'Àneu - Tremp (87 km, 4.900 m+)

Comencem la nova jornada cap a les 7 del matí. He pogut dormir gairebé 2 hores, canviar-me i menjar. Sortim el grup de 6 més el Yan i el Jacinto. Ve una bona pujada d'uns 1.000 m+ i després els seus respectius negatius per una baixada molt dreta i amb alguna cadena, per arribar fins a Espot. Allà hi ha el meu pare i també alguns membres de l'organització, així que aprofitem per fer un pit stop.

Arribant a Espot amb els ànims del meu pare.

Ja començava a apretar la calor.

Sortim d'Espot a full en tots els sentits: avituallats, amb dipòsits plens i energies carregades. Són les 10 del matí i queda una llarga jornada per endavant fins arribar a Montcortès, el proper punt d'assistència. He de dir que porto una xuleta amb tots els trams estudiats amb dades parcials i fins ara ho estem clavant bastant, un pèl de retràs però bastant clavat.

Ara toca fer una bona tirada en quant a desnivell, passem per les pistes d'esquí i vinga amunt. Els metres de desnivell positiu no faren de pujar, tot i que els quilòmetres passen molt lentament. Arribem al Montorroio (2.862 m) amb un petit temporal de pluja. També fa bastant vent i toca aguantar les condicions en aquesta alçada fins al Montsent de Pallars (2.883. m), on hi ha el Jordi Santacana i fa unes fotos realment espectaculars.

Vistes espectaculars des del Montsent de Pallars
(foto: Jordi Santacana).

Companyia de luxe (foto: Jordi Santacana).

Començant la baixada (foto: Jordi Santacana).

Baixada molt dreta (foto: Jordi Santacana).

Aquí ja perdem alçada, la meteorologia ens dona una mica de treva per fer una petita xinxeta de pujada però només és una cosa momentània, ja que comença a pedregar de valent. Costa molt avançar i ho fem molt encongits i sense deixar de mirar a terra. Ens refugiem en una ermita a l'espera que millori el temps. Hi arribem xops i mirem de refer-nos una mica abans de continuar.

Esperant que millorés la meteo.

Sortim amb el frontal ja preparat per afrontar una nova nit. Arribem a Montcortès sobre les 12 de la nit (crec recordar), a part de menjar, aprofito per canviar-me sencer i posar roba seca. Ens acabem agrupant de nou els 6 aventurers per anar cap a La Pobla de Segur, on arribem havent passat desgrimpades, algun pas equipat alguna dificultat.

Són les 6 del matí més o menys, i sortim passades les 8. He pogut dormir a la furgo, menjar i canviar-me. Sortint d'aquí ja noto que alguna cosa no va bé i començo a tenir descomposició. La pujada se'm fa molt llarga, he de parar vàries vegades i em quedo enrere, tot i que acabo refent-me i enganxo de nou l'Oriol i el Dani. La veritat és que el tram fins a Tremp se'm fa molt distès, tot passant per pobles molt macos com Rivert o Santa Engràcia.

A Rivert amb els dos mestres de les ultres XXL
(foto: Jordi Santacana).

Arribem a Tremp al migdia després d'uns últims quilòmetres que sí que s'han fet durs per la calor, que ja comença a apretar.

Tram 3: Tremp - Les Avellanes (74 km, 3.500 m+)

Sortim passades les 16:30 però de seguida veig que la panxa em continua fent la guitza. La Blanca m'ha arreglat una mica els peus i surto nou en aquest aspecte. No sé si és per la calor o què, però em trobo realment malament, amb l'estómac tancat i esgarrifances. Em despenjo del grup i la pujada se'm fa realment molt dura, arribant al Coll de Montllobar sobre les 21:30, aquí ja sí que la previsió m'ha fallat per 4h.

Arribant al Coll de Montllobar.

Em trobo els companys que ja surten, excepte l'Oriol, que també va tocat. Aprofitem que hi ha el meu pare per dormir un parell d'hores i encarar una nova nit amb més garanties. Sortim els dos, una mica trinxats però animats d'encarar el tram l'un amb l'altre. Ja em conec aquest terreny de l'any passat, sense massa desnivell però amb molt camp a través i de molt mal fer. Més endavant, ens agafen dos nois andorrans, tot i que acabaran plegant i a Alsamora ja hi arribo de nou sol amb l'Oriol.

Ja ens dirigim cap al Congost de Mont-rebei per després encarar una pujada molt dreta en direcció al Coll d'Ares pel Pas d'Onso. Aquí hi arribo molt perjudicat, el tema intestinal no millora i amb aquesta calor tampoc té pinta de fer-ho.

Misèria pujant al Coll d'Ares.
(foto: Jordi Santacana)

Més misèria.
(foto: Jordi Santacana)

"No hay dos sin tres".
(foto: Jordi Santacana)

El Jordi Santacana i el Conrad ens donen una mica de líquid. Jo fa hores que vaig completament sec, els dos litres d'aigua em duren 1h i la resta és una misèria. Queden uns 8 km fins a Àger que fem prou àgils, tenint en compte les circumstàncies. He de fer bastantes parades a evacuar però anem fent.

Per fi arribem a Àger, l'Oriol i jo aprofitem per menjar una mica i seguim. Sortint d'aquí ja sí que vaig molt tocat, en un dia i mig pràcticament només he menjat un préssec i un entrepà i sembla que la reserva ha dit prou. Vaig lent, molt lent. Li dic a l'Oriol que tiri però em va esperant. Entrem junts al barranc que va fins a Les Avellanes però aquí sí que em quedo molt enrere. No tinc energia per fer ni una passa més, així que quan fa pocs minuts que vaig amb el frontal, m'estiro amb la idea de descansar 10 minuts. Només queden 5 km per arribar a la base de vida però no hi arribo en aquestes condicions.

Passen 10 minuts... i ja no recordo res, només que el Marc i el Conrad em van despertar al dia següent, ja fora de cursa, i que la Sandra ens va venir a buscar per portar-nos a la base de vida.

Acabo amb un sabor agredolç, no vaig acabar la cursa però vaig donar el màxim de les meves possibilitats. L'aventura ha donat per uns 240 km i gairebé 15.000 m+ segons el meu gps. De fet, només van acabar el Norbert i l'Stephan. A dia d'avui, no crec que hi torni, ja ho he intentat dues vegades i significa hipotecar l'any per un objectiu que està fora del meu abast al 99%.

Per acabar, vull donar les gràcies a una organització que viu la cursa, al meu pare per l'assistència i a la Paula per la logística familiar que es complica amb curses d'aquesta magnitud.