jueves, 9 de marzo de 2023

TrailCat200

Després de les 100 milles d'Alcoi havia fet la Backyard Ultra Last Lap, que en aquest cas va ser a Miami Platja. No em va anar per tirar coets, 16 voltes (107'2 km i 928 m+) en un circuit que em va destruir de forma física i mental. Tot i això, tenint les 200 milles al cap de 10 dies ja estava bé.

Enguany la TrailCat200 (anteriorment UTTGN200 o Long Trail Tarraconensis) presenta alguns canvis. El recorregut varia de forma significativa, l'epicentre de la cursa és a Prades enlloc de Tarragona, hi ha més desnivell, la previsió no dona pluja però sí temperatures sota zero, augmenta el suport per part de l'organització (les dues bases de vida de l'any passat passen a ser tres bases de vida més tres avituallaments lleugers), etc.

Rutòmetre facilitat per l'organització.


Amb la Mònica Morell de Sixpro, una de les
millors amistats que he fet en tots aquests anys corrent.


Prenem la sortida el dimecres a les 10:00, teòricament ens esperen 321 km amb 10.200 m+ i tenim 96 hores de temps límit per completar-los. Ritme fàcil d'inici, la gent surt molt forta, ja s'ho trobaran... no trigo gaire a ajuntar-me amb el Juan González, més conegut per ser la veu i la cara de El Laboratorio de Juan, molt recomanable per analitzar material de tot tipus.

Primera hora de cursa.

Anem amb un grupet però a Poblet (km 31) ja hi arribem els dos sols, jo fa estona que vaig sec d'aigua així que busquem un bar per comprar beguda. Només hi ha obert un restaurant elitista i allà que entrem, no sé què devien pensar aquells comensals de classe alta veient-nos suats i amb aquelles pintes.

Vinga va, a seguir. Passem l'Oriol Borràs que ens havia avançat durant el pit stop, ja venia tocat de la cadera i haurà d'acabar abandonant, des d'aquí una forta abraçada a un dels corredors d'ultres extremes que més admiro.

Arribem a l'Espluga de Francolí. Vist en perspectiva, el lloc bo per omplir dipòsits era aquí i no a Poblet, aprofitant el típic badulaque, hauria estat més ràpid i barat, però no volíem arriscar a perdre el tren de l'avituallament.

Temperatura agradable al migdia. Foto: Fotopostigo.


En un tres i no res ens plantem a Vallbona de les Monges, km 55 i primer avituallament líquid. Omplim bidons i mengem una mica de fruita, ja sortim preparats amb el frontal per encarar la primera nit de cursa. Atrapem el Marc Montoya, un noi de Manresa molt trempat i amb experiència, i anem els tres plegats desitjant arribar a Rocafort de Queralt a una hora decent per sopar alguna cosa. Ens havien avisat que el bar tancava cap allà a les 21:00 i hi arribem gairebé 1h més tard maleïnt el rellotge, per sort feien futbol i encara l'agafem obert.

És el mateix lloc on vam sopar la majoria l'any passat. És el km 76 i un pà amb tomàquet entra d'allò més bé per tirar fins a la primera base de vida.

Sopant al km 76 amb el Juan i el Marc.

Sortim amb ganes, al final se'ns fa una mica feixuc però arribem a Querol (km 100), primera base de vida, sobre les 03:30 am. Canvi de samarreta i mitjons, menjar... i aprofitem per dormir 1h. A les 05.30 am ja estem de nou en marxa el Juan i un servidor, el Marc ha decidit no dormir i ha tirat milles. Aquestes últimes hores de la nit són molt fredes però ja queda poc per treure el frontal, tot i que aleshores esperem amb candeletes que el sol comenci a escalfar.

Fem una petita parada a prendre un tallat i afrontem el nou dia. La idea és dinar a la Selva del Camp, on també hi ha un avituallament lleuger, però passem per Vilallonga del Camp al migdia i busquem alguna cosa perquè ja anem famèlics. L'única cosa que trobem oberta i disposada a atendre'ns és un kebab, on l'única opció vegana que hi ha és un durum de falafel, així que gas.


Tallat a Santes Creus.

Petita parada dijous al migdia.

Sortim bastant revifats i arribem a la Selva del Camp (km 147) passades les 15:00 del dijous. Aprofitem l'avituallament, on puc saludar l'Alejandro de Rendiment-race, i parem un moment a una farmàcia perquè el Juan necessita un parell de coses pel genoll.

Vinga va, ja mirem cap a Puigcerver, segona base de vida... però encara queden 50 km i són ben durs. Pujada cap a Avellanar, baixada, Arbolí... aquí atrapem de nou al Marc Montoya, que va amb un francès. La pujada cap al Coll d'Alforja se'ns fa dura, el Juan em diu que té son i demana parar a dormir 10', jo també tinc molta son però amb temperatures sota 0 és inviable. Més endavant vaig fent ziga-zagues, vinga va, dormim... em valen 30'' a terra per veure que no és una bona idea per mi, així que aprofito aquests minuts per treure pedres dels peus i canviar un parell de coses de la motxilla.

Seguim, aquestes estones de penositat són de les més dures de la cursa. A part estic passant molt fred. No sé si he escollit malament el material, o si és per haver perdut pes i no estar acostumat, però vaig tremolant per estones, amb una mà bastant adormida.

Procuro augmentar una mica el ritme per entrar en calor i despertar-me. Dit i fet, els 7 km que van del Coll d'Alforja fins a l'Ermita de Puigcerver són per una pista que tendeix a pujar, però els faig a molt bon ritme, trotant quan el desnivell ho permet.

Aquesta base de vida està molt bé. Hi arribem gairebé a les 04:00 am (km 197), menjo uns macarrons amb verdures i una torrada de pà amb tomàquet que em senta genial. Aquí dormim 2h que fan un reset necessari pel cos.

Preparo 4 coses i sortim poc abans de les 07:00 am, amb el Juan i també agafem el Luís de Santiago i un noi andalús afincat a Lanzarote. Em noto molt bé i truco a la Paula per veure com van les previsions de temps que havíem pronosticat a casa, ja que al dia següent vindrà la família a la meta. Resum: de puta mare, queden més de 24h però estic pletòric i convençut de dinar amb ells a Prades l'endemà. M'encanten aquestes curses, en només unes hores passes d'anar ben trinxat a estar eufòric, sembla que ens donin alguna droga il·legal als avituallaments.

Anem els quatre plegats cap a la Mola de Colldejou, déu n'hi do com costa la pujada a aquestes alçades, pujant pel pedregal. Per fi arribem a dalt, hi ha en Jordi Santacana fent fotos amb panoràmiques espectaculars i donant ànims. El camí de baixada no està gaire definit, amb algun tram cap a través, però per fi agafem corriol que ens porta fins a la pista. Aquí el Juan i jo ja acordem que cadascú farà la seva cursa, ell vol parar a dinar a Falset i jo prefereixo només parar per agafar líquid i tirar milles per arribar fins la següent base de vida.

El grupet pujant a la Mola de Colldejou. Foto: Jordi Santacana.

Amb el Luís arribant al cim. Foto: Jordi Santacana.


Carenejant, feia molt vent. Foto: Jordi Santacana.

A punt de començar a baixar. Foto: Jordi Santacana.


Parada ràpida a Falset (km 229) i a seguir, ja miro a llarg plaç i tinc clara l'estratègia. Per l'hora que arribaré a Gratallops, prefereixo no dormir a la base de vida i tirar fins a Cornudella, on arribaré de matinada.

Dit i fet, segueixo el pla fil per randa. Només sembla alterar-se quan veig que arribo massa aviat a Gratallops.. però no, era el Lloar. Arribo a Gratallops (km 247) passades les 17:00 del divendres. Aquí ja fa estona que veiem que surt algun km més dels enunciats però tampoc passa res. Aprofito la base de vida per canviar-me sencer (ja tocava), menjar bé i agafar provisions per encarar la tercera nit.

El primer tram és força ràpid i es deixa córrer. Torroja del Priorat, Vilella Alta, Escaladei... aquí faig algun error de navegació, les dues nits anteriors havia anat molt fi en aquest sentit però anava amb el Juan i ara sol, i més cansat. Els solvento sense problema i ja vaig cap a la part que per mi va ser més difícil, per l'hora i pel cansanci acumulat. Porto un bon tortell a sobre i tota la part de rodejar el Pantà de Siurana se'm fa bastant feixuga, amb algun error de navegació i amb molta son.

Arribo a Siurana poble i d'aquí a Cornudella hi havia un pas, tot i així és un altre tram que surt més distància de la prevista. Per fi arribo a Cornudella de Montsant (km 287) gairebé a les 04:00 am del dissabte. És un avituallament lleuger però aprofito que hi ha un sofà per allà per dormir 1h. Quan arribo ja estava dormint el Luis de Santiago i quan surto continua, mentre jo dormia m'ha passat el Joan Pallejà.

Em noto fort i amb ganes, espero que els de darrere ja no m'agafin i vaig a agafar el Joan, és l'únic dels del davant que encara no ha arribat a meta. Atrapo al Joan a l'Ermita de Sant Joan (sembla una redundància), em comenta d'anar junts perquè té problemes amb el GPS i li dic que val, ja m'està bé anar acompanyat les poques hores que queden de nit però jo després vull pujar el ritme.

La veritat és que ens vam ajudar prou durant la nit i després cadascú ja fa la seva, anem fent la goma, el perdo abans d'arribar a Ulldemolins, em torna a agafar però quan queden uns 12 km ja sí que ho dono tot.

Per fi arribo de nou a Prades, després de 74h34' on m'espera la millor de les rebudes possibles. La Paula i els meus pares han vingut a rebre'm amb el Rai, això no té preu. Pels amants de les xifres, és un ball constant en funció del GPS, però han estat més de 330 km i gairebé 11.000 m+.

Molt content per la 7ª posició aconseguida, 5è masculí, ja que les dues noies van quedar davant (menció especial per la Claire Bannwarth, guanyadora absoluta). Sembla una bona excusa per reflexionar sobre moltes polítiques públiques o prejudicis que hi ha avui en dia. També acabo content de les sensacions personals i de la gestió de la cursa, que m'ha servit per extreure moltes conclusions de cara a Andomita, el monstre de 460 km que intentarem domar a finals de juny.

La millor rebuda possible. Foto: fotopostigo.

Gràcies Trail.cat per aquest esdeveniment, amb uns voluntaris entregats a totes les bases de vida i avituallaments. I com no, gràcies a la família, no seria possible sense ells.

Previsions i actualitzacions de la Paula, treball en equip.







No hay comentarios:

Publicar un comentario