martes, 28 de octubre de 2014

Marató de Sant Llorenç

Nova edició de la Primera Marató de Muntanya de Catalunya, la de Sant Llorenç Savall. En el meu cas, serà el tercer any que hi corro. És una marató amb poc desnivell (1.900 m+) i molt corredora.



Sortim el Miquel Pera, Biel Ayno i un servidor amb la idea d’anar tranquils per fer sobre les 5h, ja que tots 3 venim de fer UTSM la setmana passada. Tot i el plantejament inicial, ja des del començament portem un ritme molt més alt. No triga en avançar-nos el Salvador Vilalta, que fa una de les seves habituals classes magistrals sobre com baixar a la muntanya.



El Biel comença a quedar-se per culpa d’una lesió al turmell que ja fa dies que arrossega, continuem el Miquel i jo però començant la pujada a La Mola em trobo molt bé i aprofito per apretar una mica. Coronem el punt més alt de la cursa, sobre els 1.100 m. Ja estic al km 24 i ara toca fer una baixada força pedregosa, on encara em puc defensar prou bé i no perdo cap posició. Veig 3 corredors al davant i vaig a per ells... fins que ens adonem que ens hem equivocat de camí. Mitja volta i cap amunt... no perdem més de 2-3’ però ens han avançat alguns corredors i trigo una mica en trobar espai material per poder-los avançar de nou. Aquí m’ha tornat a agafar el Miquel.

Pujadeta fins al Coll d’Eres i ara sí que passat el km 30 és hora d’apretar sense guardar res, començo a avançar molts corredors fins perdre’n el compte, entre ells cares conegudes com el Salvador (que pensava que ja no veuria fins a meta), el Lluís o el David Lillo. També comencem a mesclar-nos amb els últims corredors de la mitja marató.

Finalment, torno a trepitjar el poble de Sant Llorenç i creuo la meta després de 4h35’, en la posició 42 d’uns 450 corredors. He trigat 1’ llarg més que l’any passat, però tenint en compte el temps perdut en equivocar-me de camí i que l’objectiu era baixar de 5h acabo molt content.



Aprofito per felicitar tots els companys del Training Trail Team que han corregut qualsevol de les distàncies, especialment el Biel pel seu podi en veterans. També el David Ferrández que va fer podi en el canicross.




Per acabar, he de donar les gràcies a Hoko-Esport, MC3 Esports i Training Sabadell.

martes, 21 de octubre de 2014

Ultra Trail Serra de Montsant

Per segon any, torno a Cornudella de Montsant per córrer aquesta ultra. Alguna petita variació deixarà el recorregut en uns 101 km i 4.000 m+.



El ritme d’inici és molt elevat, anem fent combinant trams de pista molt ràpids amb petites pujades on aprofitem per fer una estona caminant. Passo el primer control a Albarca, km 7 i posició 19. No portem ni 45’ així que ni paro.

El pròxim control és a Ulldemolins, km 17. Fins aquí el ritme continua igual d’elevat, em mantinc en la 19ª posició i de moment tot perfecte. Faig parada breu per omplir bidons i aprofitar l’avituallament lleuger.


Sortint d’aquí, acabem formant un grup on les cares dels que m’acompanyen corrent em fan pensar que potser aquest ritme és massa alt per mi. Vaig amb dos dels guanyadors de l’edició anterior (Juafran Torres i Juan Martínez), l’Albert Viñau (guanyador de les ultres La Portals i El Coll de Nargó), Miquel Virgili (company de la manada dels llops), Jacinto González (em treu 2h a Emmona)... en definitiva aquí ningú va coix.


Gairebé tots paren a omplir bidons en una font. Jo de moment porto aigua de sobres així que tiro, de moment en companyia del Miquel. Arribo a Margalef (km 38) en 13ª posició, on aprofito un altre avituallament lleuger. El grupet es comença a estirar i sembla que vaig prou còmode al davant, aquí també agafem l’Eloi Ortiz. De moment 4h pelades de cursa i les sensacions són d’allò més bones.



Durant tot el dia ha fet calor, però ara arriben les hores centrals del dia i comença a fer-ne de valent. Anem passant molts corredors que acabaran plegant (fins a 97 dels 243 que sortim), entre ells noms il·lustres com Marc Balañà (2on a la Copa Catalana d’Ultres i clar favorit a la victòria) o Kiko Martí (guanyador de La Cursa del Llop, Repte 3x3.000...). Arribo al punt de control Sant Salvador (km 50) en 7ª posició. Omplo els bidons i surto ràpidament cap a Cabacés, on hi ha l’únic avituallament sòlid complet de tota la cursa. Ja estic al km 57, on arribo en 5ª posició però un dels de davant plega, així que 4t. Quan em pregunten com vaig dic que bé, massa bé. Possiblement el ritme massa elevat al principi em farà petar al final. Però ja posats, de perdidos al río. Canvi de samarreta, omplir bidons i menjar una mica de pasta... no perdo ni 10’ i surto en busca del 3er o rebentar en l’intent.



El pròxim control és a la Vilella Baixa, km 70, on arribo sense canvis en la classificació. Només hi havia avituallament líquid però em trobo amb uns avis que ofereixen fruits secs així que n’agafo uns quants pel camí. Passo un altre avituallament líquid on em diuen que el primer plega, però finalment no ho fa fins Escaladei (km 81). Aquí ja sí que arribo 3er però bastant tocat, els peus comencen a fer un mal important i fa estona que em costa bastant menjar. Quan arribo veig que el corredor basc que va segon està dins l’ambulància. No me’n refio perquè a Ehunmilak ja vaig veure que aquests els tenen quadrats. Omplo bidons i aprofito l’avituallament lleuger per agafar forces, també em deixo el frontal a mà perquè no trigarà en arribar la nit. Surto i el basc continua igual, així que vaig segon.

Comença la part més dura de la cursa, una pujada important que començo bastant tocat, però entre la música i treure un moment el mòbil per mirar els missatges d’ànims em poso les piles. La pujada comença a endurir-se, fins i tot amb alguns trams de cordes que em portaran a crestejar per La Serra Major, ja completament de nit. Arribo a l’últim avituallament, La Morera (km 93), on aprofito per omplir un bidó. Un voluntari em diu que tinc el primer a 25-30’, així que no val la pena que arrisqui a la baixada i procuri cuidar els turmells. Però tampoc em puc relaxar, per darrera no tinc referències i suposo que el Miquel Virgili ve com una moto, ja sé de quin peu calça i com em despisti em menja el llop.

Òbviament, no faig cas de la recomanació del voluntari i començo la baixada tan ràpid com em deixen les cames, fins que em torço un turmell. Dos minuts mig coix i sembla que la cosa no va a més, així que a seguir igual mentre vaig passant els últims corredors de la marató.
Veig perillar el segon lloc una vegada que, mirant enrere, veig un frontal relativament a prop i penso que el Miquel m’acabarà agafant... fins que caic en que era un dels de la marató que acabava d’avançar.


Finalment, arribo un altre cop a Cornudella en 2ª posició després de 12h49’, a 30’ del finlandès que ha guanyat. Han estat 101 km i 4.000 m+ molt corredors on m’he trobat molt bé, avui m’ha sortit gairebé tot perfecte.

Això no hauria estat possible sense els molts missatges d’ànim que vaig rebre, tant a distància com in situ per part dels meus pares, la família del Miquel i del Biel, Jordi Pàmies... així com el suport de Hoko-Esport, Training Sabadell i MC3 Esports, moltes gràcies!


Aprofito per felicitar el Miquel Pera i el Biel Ayno, amics i companys del Training Trail Team que van quedar primers per equips amb autoritat. També el mateix Biel per fer podi en la seva categoria (igual que el Jacinto González), i el Miquel Virgili per la seva 3ª posició.





domingo, 12 de octubre de 2014

6h en pista de Vilafranca


Avui toca fer el ratolí en una pista d’atletisme, 6h fent voltes a una pista de 400 m (tot i que al córrer pels carrils de fora acaben sent alguns metres més). Molts amics del món de l’ultrafons avui a Vilafranca: Miquel Pera, Isma Castillo, Carles Salvador, Paco Robles, Ruben Piñol…

La sortida es dóna a les 16h amb molta calor. De seguida el Ricard Verge s’escapa a un ritme infernal, i ens quedem un segon grup intentant seguir la Cristina González. Anem fent la goma uns i altres però ens tenim a la vista i estem a la mateixa volta. Anem bastant per sota de 5’/km, així que potser un pèl ràpid. Durant la setmana em preocupaven els meus bessons, ja que els tenia bastant carregats per haver corregut la marató de l’IM BCN amb minimalistes, però com per art de màgia avui no es queixen gens.



La que sí que es queixa és la meva panxa. Després d’haver de fer 3 pit stop, decideixo plegar quan porto 1h50’ i uns 22 km. Podria completar les 6h però no em veig per estar arrossegant-me per la pista durant 4h havent de parar cada dos per tres.



A vegades surt cara i a vegades creu, desde la Buff Epic Trail havien sortit masses cares i tampoc li dono més importancia a això que suposo que va ser un tall de digestió.


Tot i això, la prova em va agradar bastant, pocs participants però ben cuidats per l’organització. Aprofito per felicitar tots els que van completar les 6h (especialment la guanyadora Cristina González i el meu gran amic Miquel Pera que va quedar 3er) i també per donar les gràcies a Hoko-Esport, MC3 Esports i Training Sabadell.

lunes, 6 de octubre de 2014

Ironman Barcelona

Per aquest ironman he entrenat un mes mal comptat. Evidentment, no estava quiet, però el que és fer entreno específic amb bici, transicions, etc… va començar amb el Triatló de Balaguer. Crec que ha estat un mes molt ben aprofitat, amb la única bogeria de córrer la Rialp Matxicots entremig (en una setmana en que vaig fer tot el volum setmanal de bici i aigua entre dilluns i dimecres), i que em va deixar fi de pes i de cames per intentar fer un paper decent. Ha costat però la feina està feta en un mes duríssim, entrenant amb molta fatiga, tant per l'acumulació d'entrenos com per la falta d'hores de son (ja sé que està mal fet, però el dia té 24h i no s'arriba a tot).


I així arribem al dia d’avui. Ens aixequem amb una pluja important acompanyada de llamps i trons. La sortida es retarda 30’ però no es retallarà cap circuit. A mi em toca sortir 11’ més tard que els pros i l’inici de la natació ve a ser el de sempre, cops per tot arreu. Passada la primera boia ja hi ha més tranquil·litat, començo a passar nedadors de sortides anteriors i em passen alguns que han sortit més tard. La recta llarga torna a ser a contracorrent, igual que l’any passat. Es fa interminable però acabo posant el peu a terra en 1h08’ després de fer els 3.800 m.

Quan surto ja veig que ha parat de ploure i sembla que el temps ens respectarà. Faig la transició una mica lenta (em sembla que gairebé 4’) i començo la bici per afrontar els 180 km. Enllaç urbà de 3 kms i aleshores comencem les voltes. Des del principi ja es veu que això no és un ironman. Això és una porqueria. La regla del no drafting brilla per la seva absència, em passen grups de més de 20 unitats. Poca cosa a comentar d’aquest sector, a partir de les 2h havia de menjar per obligació ja que tenia l’estómac tancat però les cames responien prou bé. Una i altra vegada maleint els tramposos que farien uns parcials de bici espectaculars arribant relativament relaxats a la marató. I els jutges que passen i no diuen res. Toquen el xiulet, si algú té vergonya deixarà d’anar a roda, i si no la té continuarà igual que aquí no passa res. Fins i tot em trobo un grupet de més de 10 anant en fila índia, els vaig avançant un per un fins que la moto del jutge em diu que si em passo tanta estona avançant no deixo espai perquè puguin passar ells.

El reglament diu que s’han de deixar 12m amb el ciclista de davant, excepte avançaments, avituallaments, etc... Avui és materialment impossible, no hi ha espai. Passat el km 140, afluixo un moment per beure. Moment en que em passa un guiri i se’m posa just davant. Evidentment no estic guardant els 12m, però tampoc he tingut temps d’apartar-me. Doncs és igual, el jutge que passa aleshores em treu targeta negra i m’he de parar al penalty box 6’. 



M’indigno moltíssim, després de veure uns grups que ni en el Tour de França, m’emporto una sanció quan m’he passat tota la bici reventant-me per treure’m grups de sobre intentant rodar jo sol de la forma més legal possible. També vaig compartir kms de bici amb dos triatletes que en tot moment vaig veure intentant jugar net,  doncs els dos van ser sancionats. Surto del penalty box i torno a agafar molts dels que anaven “amb mi” quan m’han fet parar. Acabo la bici en 5h03’.

Faig la transició el més ràpidament possible i començo a córrer enfadadíssim. Menys mal dels ànims de família i amics. La primera volta la faig massa ràpid, la segona i la tercera em calmo... i la última la faig amb més pena que glòria. Faré la marató en 3h25’, però per mi és especial el km 41 quan el meu gran amic Raul Montoro em dóna l’estelada per poder entrar amb ella a meta.





Finalment acabo en 9h43’, posició 278 de la general i 4rt per Grups d’Edat 18-24. Moltes gràcies a Hoko-Esport pel material (una vegada més, les malles Takara una passada), a l’Alvaro Magaña de Training Sabadell pels consells de nutrició i al Samu de MC3 per haver-me ajudat des del meu inici en el triatló. Però sobretot gràcies pels ànims de la meva família i de tots els amics que van venir a animar o em van transmetre els ànims els dies previs. Aprofito per felicitar tots els membres del Club Triatló Vallirana, tots finishers però sobretot les marques personals del Toni Pallarès, l’Emilio i el Toni Montero.


I dit això, tenia decidit que avui acabava la meva etapa fent triatló. Molts motius em porten a prendre aquesta decisió. Un d’ells és que quan vaig començar a fer aquest esport hi havia gent molt humil (per sort, continuo trobant-me gent d’aquesta, tant del Club Triatló Vallirana com de gent d’altres clubs), però això avui ha canviat. El 90% de la gent que fa triatló avui en dia no ho fa per fer esport, ho fa perquè està de moda. Queda molt bé dir que ets finisher d’un ironman i passejar-te amb una samarreta que així ho demostra. A qualsevol preu? Podríem parlar de nou del tema del drafting. També hi ha el cas de persones de 100 kg que s’apunten a un ironman. Aquestes persones mereixen tota l’admiració del món per part meva, però... cal que portin una bici de 5.000 € amb roda lenticular? És totalment necessari? Bé, un altre cop sembla que cobra més importància la moda i les aparences que l’esport en si. També queda molt bé dir que has fet la prova més dura del món. Això és una mentida com una casa, i sempre tenint en compte que parlem de proves d'un sol dia, una ultra "curta" de 80 km per alta muntanya és més dura. I ja si parlem de proves de més d'un dia, el gironí Joel Jaile acaba de guanyar la Project 500, ultra de 661 km en 170 hores i sense fer soroll...


El que em ve de gust ara és córrer, que al fi i al cap són les proves on em trobo més a gust, tant físicament com per la gent que t’hi trobes. Del triatló, si hagués de repetir, a Catalunya només tornaria a fer l’Ironcat i el B de Balaguer. Sembla ser que no tenen prou glamour i encara no estan contaminats com la resta. Tinc clar que algun dia he d’anar a fer ironmans amb desnivell, com Embrunman o Altriman, si tingués més diners ja als països nòrdics. Anar a per un Ultraman o Doble IM avui en dia és econòmicament inviable però mai se sap.