Tri Doble Olímpic Terres de l'Ebre

Avui vaig fins a Sant Carles de la Ràpita amb molts companys del Triatló Vallirana, per fer el Doble Olímpic Terres de l'Ebre. És el tercer any que faig aquest triatló, però cap edició ha estat igual que l'anterior.

Un cop donada la sortida, toca córrer. El triatló no es començava nedant? Sí, però el nivell del mar és molt baix i hem de fer uns metres a peu fins que hi ha suficient profunditat com per nedar. Després dels típics cops de colze, vaig passant boies fins completar la primera volta. Estic bastant desorientat, no sé si les boies dibuixaven un triangle, un rectangle... o si estic nedant en cercles. Sigui com sigui, començo la segona volta, aquesta molt millor, guanyo algunes posicions i torno a posar-me de peu sobre la sorra de la platja. Teòricament eren 3.000 m, però els companys que porten GPS (el meu es va tornar boig en aquest sector i em va marcar una burrada) diuen que van sortir 3.600-3.700 m, que vaig fer en 1h clavada (parcial 130).


Faig la transició ràpida i de seguida estic sobre la bici per començar a recuperar posicions. Primer tram amb vent en contra i una velocitat de riure, però vaig avançant més triatletes dels que m'avancen a mi. Un cop el vent bufa de cul es vola... el problema és quan toca vent lateral, que em fa anar amb la bici de costat. I amb aquesta lluita contra el vent van passant els kms. Passen les dues primeres voltes i a la tercera, sobre el km 70, m'agafa el Manu. L'intento seguir agafant-lo com a referència visual (drafting no, gràcies), però va molt fort i poc a poc se'm va allunyant.


Torno a arribar a Sant Carles després d'uns 90 kms, que he fet en 2h43'16'' sumant-li les transicions (parcial 96). I ara ve el sector que més m'agrada, així que a córrer! Res de sortir de menys a més, surto fort directament i tota l'estona treient espuma per la boca. Sobre el km 12 he de fer un pit stop per fer un riu i, ara sí, últims kms a reventar. A falta de poc més d'un km agafo al Manu, he hagut de suar de valent avui per compensar el temps que m'ha tret en bici, perquè corrent tampoc va coix precisament.

Finalment creuo la meta en 5h05'02'', en una discreta 86ª posició. La distància no és la meva ni molt menys, amb massa importància de l'aigua, però ha estat un bon test per l'Ironcat. Em quedo amb els 20 kms de cursa a peu en 1h21'46'', fent el parcial 31.

Aprofito per felicitar els companys del Triatló Vallirana. Vam quedar 5ens per equips gràcies al Jordi Matos (que va fer el millor parcial en bici), el Toni Pallarès (amb una cursa a peu espectacular, que em farà perdre una aposta) i el Nico (que torna a estar en molt bona forma). També gran paper de la resta de companys, tots finishers.

L'objectiu d'avui era provar-me per l'Ironcat, així que n'he de treure conclusions. Queda clar una vegada més que sóc un negat per la natació, tot i que tampoc va ser un desastre del tot. Em quedaria molt satisfet de repetir el temps de l'any passat en aquest sector, o com a mínim apropar-m'hi. Pel que fa a la bici, em falta un punt que a aquestes altures de la pel·lícula ja no agafaré, així que dubto que repeteixi la marca de l'any passat. El fet d'haver-me dedicat més als ultra trails m'ha tret velocitat, però si és el preu a pagar per fer les curses que més m'agraden, doncs el pago. Per córrer en canvi crec que hi surto guanyant (vaig fer un minut menys que l'any passat en el mateix circuit), ja que cada vegada em baixo de la bici més fresc. A més, fer ultres m'ha ensenyat a superar els mals moments, i és que la marató de l'Ironcat pot arribar a ser un infern, entre la calor i que els ànims venen des d'una terrassa menjant paella... em continua fent respecte, però por cap ni una. Cadascú juga les seves cartes, i jo per l'Ironcat només en tinc una: la marató. Així que faré all in amb ella sortint a reventar des del primer pas a peu. Em pot sortir bé i fer una bona marca o petar en l'intent... el dia 10 sortiré de dubtes!

La Portals

Ultra

Segona edició d'aquesta ultra i segona vegada que hi participo. També sortim de Collbató, tot i que aquest any el recorregut és un pèl diferent.

S'inicia la cursa i es forma un grupet al capdavant, jo em quedo darrera sense perdre'ls de vista però anant més tranquil. De cop veig que l'Albert Viñau m'espera perquè diu que d'aquell grup petaran la majoria.

Anem fent, passo de llarg l'avituallament del Bruc i paro breument al de Can Massana, on hi ha els meus pares per animar.

Arribo per primera vegada a l'avituallament de Marganell (km 22) i de moment les sensacions són molt bones. El següent avituallament és a Vilomara (km 34), enmig del bosc, en el qual ens avisen que al cap d'uns 2 kms hi ha una desviació. Continuo pista avall bastant ràpid fins arribar a una cruïlla sense cintes. Les coses van massa bé com per enfadar-me, així que mitja volta i a recular fins trobar el camí correcte. En la meva opinió aquest punt estava molt mal senyalitzat.

Vaig guanyant posicions i arribo per segona vegada a l'avituallament de Marganell (km 47), on el meu pare em diu que vaig 3er. Penso que s'equivoca però m'ho diu més gent. El segon està a uns 5' i l'Albert va primer a uns 25' (o imagino que és ell perquè em diuen que "el barbas va primero").

Ha estat una gran injecció de moral així que a continuar amb aquest ritme i, si es pot, més ràpid. Al cap de poc ja veig el segon... però em fixo que ha continuat recte en un lloc on ens haviem de desviar, així que li faig un crit a ell i a dos o tres més corredors de la curta. El porto enganxat al cul. Li trec una mica però a l'avituallament de la Calzina (km 56) m'entretinc massa i surt abans que jo. Aquest avituallament només és líquid però vaig sec i necessito carregar aigua, a més de remullar-me el cap per lluitar contra la calor.

No trigo gaire en passar-lo i en poca estona el perdo de vista. M'enrecordo dels mals moments que vaig passar a l'UTMCD i valoro la cursa d'avui... el menjar i la beguda em senta bé, les cames responen a la perfecció i només m'he de preocupar de devorar kms mentre escolto música.

Arribo a Monistrol (km 64), on m'animen els meus pares i la meva germana. Menjo i carrego tot el líquid que puc abans d'afrontar la principal novetat d'aquest any. Una pujada molt dura i posterior baixada pel camí de la Santa Cova.

La veritat és que aquest tram se'm fa llarg, terreny res a veure amb l'anterior però amb grans vistes. Acabo sec d'aigua i patint per la calor... però al cap de poc ja escolto el Miquel insultant-me que ha vingut a rebre'm per fer l'últim tram amb mi.

I ja sóc una altra vegada a Collbató... acabo 2on després de 7h59' i amb 73 km i 2.700 m+ a les cames. Grans sensacions avui corrent i molts ànims: de la meva família, la del Miquel i l'Emilio i la Mari que han vingut a l'arribada. Aprofito per felicitar l'Albert Viñau, que ha dominat la cursa en tot moment i m'ha tret més de 20'.

Pedalada

Tinc les cames bastant trinxades però el dia després de la Ultra estava apuntat a la pedalada. Són uns 60 km amb 1.400 m+. Surto amb el Toni Montero (3er el dia anterior a la cursa de 48 km amb un gran temps) amb la idea d'anar tranquils. Al principi anem massa tranquils i tot per culpa dels taps, ja que sóm 1.500 i hem sortit dels últims. Tot i això, acabem fent alguna apretada, com el pal que em dóna passat el km 50 i no puc seguir.

En aquest cas he estat gairebé 3h40', en el que ha estat un gran entreno de cara a la Cursa del Llop, on em tocarà fer 110 km de btt amb les cames més castigades que no pas avui.

Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada

Ens trobem a Prades per fer front a 90 km i 4.500 m+. És la primera cursa de la Copa Catalana, que no seguiré, però és un factor que explica l’altíssim nivell que hi ha. Però avui l’objectiu és un altre, corro per equips amb el Miquel Pera, amb qui m’uneix una bona amistat construïda en curses i entrenaments.

Es dóna el tret de sortida i de seguida tenim els peus xops de trepitjar bassals. Fem els primers kms a bon ritme els dos en companyia del Biel. A la primera baixada llarga noto que se’m massa carreguen els quadríceps. Recordo una situació similar al principi de l’UT Val d’Aran sense conseqüències posteriors. Però no, avui no és el mateix. A la següent baixada m’agafen rampes i tinc les cames com pals de fusta, literalment. Com pot ser? Si mai m’agafen rampes, perquè de sobte m’agafen al km 5? Més tard arribaria a la conclusió que era un problema de deshidratació, però tenint en compte que era el principi, el problema venia d’abans de començar. 

Amb tot això, el Miquel i el Biel òbviament se m’han escapat. Més endavant me’ls trobo esperant-me i li dic al Miquel que faci la seva cursa, ens oblidem de la classificació per equips ja que no puc fer-lo carregar amb un mort com jo.

Continuo i em passa el Jordi Martí, amb qui comento el meu estat, i em diu que avui em tocarà fer treball de cap. Això ja ho sé però queden més de 80 km... bufff. En aquests moments només penso en arribar a Cornudella, ja que l’avituallament d’Albarca només hi ha aigua i passo de llarg.

Ja a Cornudella, al km 20, em trobo amb els meus pares, que ja saben del meu estat. Menjo i carrego aigua, i fins i tot m’estiro a que em facin un massatge dos fisios. M’aixeco i em noto les cames encara pitjor que abans. Em quedo un moment parlant amb els meus pares mentre decideixo si continuar o plegar. No sé perquè però continuo.

Les cames em fan molt mal però vaig fent i poc a poc van a millor, no estan per tirar coets ni molt menys, però millor que al principi. Ara ve pujada a Siurana i després Castillejos, per gaudir d’unes bones vistes que em fan mig oblidar el meu patètic estat físic. En aquestes em trobo el Miquel, que s’ha ressentit del peu i plegarà al proper control. Ja no competíem per equips però per mi suposa un cop dur igualment.

Aconsegueixo arribar al km 43, on hi ha l’avituallament de Vilaplana. M’havia fixat aquest punt com a objectiu per tornar a decidir si continuar o plegar. Els meus pares tornen a animar-me, el Jordi ha sortit fa estona però no saben res de l’Isma. Dino en companyia de la Gemma, amb qui havia compartit algun tram abans (gràcies per oferir-me ajuda), i comentant la cursa em diu que tampoc ha vist l’Isma. Com diuen en el país veí, ando con la mosca tras la oreja i penso que alguna cosa li ha passat.

Em canvio els mitjons, acabo de carregar líquid, saludo el Fernando López i el Xesc Terés i començo la pujada a La Mussara. Les cames fan mal però no a les pujades, així que toca aprofitar. Arribo prou bé a dalt per carregar líquid i arribar fins al proper control, L’Albiol, on torno a rebre els ànims familiars.

Tot baixada fins a Alcover, en la qual passo el Jacinto. Faig parada breu per agafar aigua. Començo la pujada i em torna a passar al Jacinto. Aconsegueixo arribar a Mont-ral, és el km 68 i hi ha el tercer i últim avituallament sòlid. Rebo una vegada més els ànims dels meus pares i menjo una mica mentre xerro amb l’Angel que coneixia de l’Emmona. Amb aquestes arriba l’Isma, que efectivament s’havia perdut.

Em queden 22 km i vaig mig mort. Però si vaig mig mort també vaig mig viu, a més de la injecció que ha suposat saber que l‘Isma continua en cursa. Surto abans que ell de l’avituallament amb la idea que m’agafarà, però porto una estona sense veure cap corredor ni cap marca, tot i que tampoc recordo haver passat cap cruïlla. La sang no m’arriba al cervell i trigo estona en adonar-me que m’he perdut.

Amb molt mala llet reculo, anant molt més ràpid del que ho he fet en cap moment de la cursa, o així m’ho sembla a mi. No tinc ni idea de quant temps he perdut... 15’ potser? 20’? Ni idea...

Arribo a l’avituallament de Capafonts (km 78) ja amb el frontal encès sota la nit estrellada, on torno a enllaçar amb l’Isma i el Jose Manuel. Rebo els ànims familiars per última vegada abans de meta.

I efectivament, pròxima parada Prades, on arribo de nou després de 14h44’59’’, en la posició 66. Avui ha estat duríssim, m’ha tocat patir com mai. Les cames m’han abandonat a les primeres de canvi però acabo molt i molt satisfet de comprovar que el cap m’ha acompanyat.

No puc acabar sense donar les gràcies als meus pares i destacar al David Neila i Jordi Martí (quedant entre els 20 primers), el gran Isma i els debutants Biel (el seu objectiu era seguir-nos al Miquel i a mi i ens ha passat per la pedra) i Jose Manuel, així com tots els amics amb qui avui he tingut oportunitat de compartir kms. I als que no han acabat, no passa res que hi ha més curses que llonganisses!