Tri B de Banyoles

Tot i arribar a Banyoles amb molt marge de temps, com sempre acabem de preparar les coses al box justos de temps.

Em tiro a l'aigua per escalfar i està bastant freda (algú havia comentat la possibilitat de retallar-la o fins i tot anul·lar-la per la diferència tèrmica, però per sort no es va arribar a fer). Quan ja està pràcticament tothom col·locat, els jutges donen explicacions però no se'ls escolta, i en el seu intent de cridar l'atenció, es dóna una sortida en fals. Així que sortida imprevista i cops de colze per tot arreu. Arribo a la primera boia bastant estressat, i la cosa no canvia gaire fins que ja gairebé estic acabant la primera volta... començo la segona i ara sí que nedo més còmode i vaig avançant gent, però ja en direcció a la sortida torno a "barallar-me" amb els típics ansiosos.




Surto bastant bé de l'aigua en 30'54'' (parcial 102)...és cert que he millorat nedant, ni que sigui una mica, però aquí no hi havia 2.200m ni de conya!

Em dirigeixo corrent cap al box i quan arribo al meu lloc, mentre m'acabo de treure el neoprè, m'ajupo a agafar el casc i em marejo bastant... Això em fa perdre un temps. Per tant transició lenta, o molt lenta, ja a més aquesta vegada m'havia deixat els mitjons per fer la bici i les botes sense lligar pel fred i per l'alfombra mullada.

Al fi estic sobre la bici després de la pèssima transició.





Començo a avançar bastants triatletes i després de coronar la primera pujada, a la baixada ja me n'adelanta algun. Quan me n'adono ja he completat la primera volta, gairebé tota veient les mateixes cares: unes m'adelanten a les baixades i les adelanto jo a les pujades, altres al revés... Bàsicament en funció de si porten cabra o no. La segona volta transcorre més o menys de forma similar, amb un ritme lleugerament superior, per acabar arribant una altra vegada al box. Faig la transició ràpida, però no tant com de costum perquè porto els mitjons mullats per culpa de l'alfombra i opto per posar-me'n uns altres. Tanco el parcial de 72 km de bici, més transicions en 2h12'42'' (parcial 81, bastant millorable només havent fet les transicions com sempre).

I per fi arriba la meva hora. Començo a córrer i als pocs metres paro a pixar. Aleshores em passen tres o quatre triatletes. A partir d'aquí ja no m'adelantaria ningú corrent (excepte el segon classificat, que em va doblar). Faig la primera volta a un ritme molt ràpid, potser massa. Penso que no podré aguantar-lo tota l'estona... però a la segona apreto un pèl. Ja que em noto tant bé i que això d'avui és curtet, doncs ritme suïcida i ja petaré... però no nomès no peto sinó que puc fer la tercera volta encara més ràpid, crec que no podia haver corregut més. Quan ja trepitjo un altre cop la sorra del parc de l'estany, i ja veig la meta, faig un intent d'esprintar i corro tant com em deixen les cames però el ritme que portava ja em passa factura... només creuar la meta em tiro a terra exhaust, però satisfet perquè ho he donat tot. Al final, 4h01'07'', 53ª posició de la general i 4t sub23.

Les conclusions són fàcils. Em quedo amb el meu parcial a peu, en que vaig fer 1h17'31'' (parcial 28 en els teòricament 20km, els companys que corrien amb gps diuen 19'3 km) i això que vaig parar a pixar. El costat negatiu  aquesta vegada ha estat el temps perdut a les transicions. No em preocupa en excés ja que normalment fins i tot guanyo alguna posició en aquest sentit.

Com sempre, molt bon paper del Club Triatló Vallirana per quedar 4rts per equips (hi havia molt nivell!). També com sempre, exhibició del Jordi Matos i el Toni Pallarès, i tots els membres finishers: Niko, Emilio, Néstor, Àlex, Juan, Salva, Jaume, Vane, Juan Manuel... i molts familiars animant, cosa que sempre s'agraeix!

Un altre triatló al sac, primer després de l'Ironcat. Un pèl massa curt pel meu gust però ja patiré bastant més a Balaguer!

Marató del Voltreganès

8 dies. Aquest és el temps que he trigat en tornar-me a penjar un dorsal després de l'Ironcat. Tot i això, en aquest cas la intenció no era competir, sinó tornar a entrenar de cara a l'Emmona després d'una setmana on he combinat el descans actiu amb entrenaments suaus.

I amb aquest propòsit me'n vaig a Les Masies de Voltregà, un poble molt petit. Normalment les curses de muntanya comencen al mig del poble i, després d'un tram inicial d'asfalt, es comença a trepitjar pedra. En aquest cas no, la cursa començava ja directament al mig de la muntanya.

Es dóna la sortida i al principi hi ha un premi especial pel que trigui menys en fer la cronoescalada que  acaba sobre el km 4, amb uns 400 m+. Surto cap endavant però deixo que uns quants bojos se'n vagin a pel premi, jo personalment ho veig un suicidi tenint en compte que encara quedaran 40 km i que en aquest premi també participen els de la mitja marató que sortiran més tard. Un cop a dalt, ve un tram una mica llarg d'uns altres gairebé 4kms de baixada, per començar de nou un altre tram trencacames i baixar fins el ja tercer avituallament sobre el km 15 (tot i que en els altres dos només hi havia aigua, i aquí em bec un got de coca-cola que em senta molt bé). Fins ara les sensacions corrent no són gaire bones.

Ara ve una forta pujada i després la corresponent baixada per tornar a arribar al mateix avituallament però per l'altra banda. Un dels voluntaris em diu que no estic gaire lluny dels corredors que tinc per davant. Arribo a un tram de pista on hi ha força visibilitat per davant i els veig lluny, molt lluny, i penso que no els agafaré.

Continuo al meu pas i vaig fent, corrent a un ritme còmode i caminant quan les pujades tenen massa desnivell. Alguna cosa ha canviat, si al principi les sensacions eren dolentes, ara em trobo molt bé. He trigat més de 2h a trobar-me còmode. Arribo a un altre avituallament i fins el següent tot és pujada, així que res, paciència i xino xano cap amunt. Un cop hi arribo, la cosa segueix pujant, després ve una petita baixada i de nou pujada, aquesta vegada contem amb l'ajuda de cordes. Ara no sé si hem vingut a córrer o a escalar, perquè on no hi ha cordes s'ha de pujar a quatre potes.

Passo un corredor que va molt tocat (no és cap dels que havia vist abans), i em pregunta que si queden 6 o 7 kms... li dic que no el vull desanimar però que queden 12 o 13. Nou avituallament i ara sí que ve un tram molt llarg de baixada per tornar a l'altura de l'avituallament anterior. Baixo rapidíssim i de cop i volta me n'adono que fa un o dos minuts que no veig marques així que... merda, m'he perdut! Torno cap enrere i veig una desviació cap a un corriol molt estret, on passes tu i la teva ombra es queda fora perquè no hi cap. Finalment torno a l'altura de l'avituallament on ja havia passat anteriorment i ve un tram llarg de baixada (coincidint la majoria de kms amb camins per on hem passat abans cara amunt).

Arribo a l'últim avituallament, km 40. Quan em sembla que ja ho tinc, mentre bec un got de coca-cola, la noia de l'organització m'ensenya el perfil i veig que el pròxim km puja i bastant. I de seguida me la trobo, una paret de roca on s'ha d'escalar i veig els dos corredors molt a prop, però ells ja han escalat i jo encara no. Arribo a dalt i no m'han tret gaire, ara ve pista i corro més ràpid del que ho pugui haver fet en qualsevol moment de la cursa, els passo als dos fàcilment, un continua i l'altre apreta però es queda enrere. Quan tornem a entrar en corriols tècnics, tots igualment de baixada, em giro i el veig més a prop, així que apreto tant com em deixen les cames i torno a guanyar-li marge, fins que arribem a un punt on toca descendre un barranc i, un cop abaix, torno a equivocar-me. Només han estat uns segons, però ja el tinc aquí i de seguida em passa. M'enganxo darrere seu i sé que s'anirà allunyant perquè l'he vist baixar i és molt bo, però apreto i tampoc em treu gaire. Quan ja es veu la meta molt a prop, esprinto i el tinc ja a tocar, però en el moment que el tinc a tir, el tiu esprinta més que jo i em guanya per un o dos segons. No ha pogut ser però ho he donat tot.

Finalment he tornat a les Masies de Voltregà després de 5h10'24'', havent fet 45 kms (marató llargueta aquesta) amb 2.100 m+, acabant en 9ª posició. Aquesta marató ha tingut de tot, fang, aigua, rieres, trams d'escalada... he patit però he gaudit molt. Molt bona organització, bons avituallaments, vistes espectaculars, pocs participants (menys de 40) però amb molt nivell... en definitiva, l'any que ve si puc hi torno.

I amb aquesta nova marató de muntanya ja tinc una altra tirada llarga feta per entrenar l'Emmona. Tinc moltes ganes que arribi la ultra, tot i que sé que patiré més que mai. No obstant, ara venen dues setmanes on tornaré a jugar a ser triatleta, primer al B de Banyoles i després al B de Balaguer.

Ironcat

La d'ahir no era una cursa més. Tot i no ser l'objectiu de l'any, un ironman és una cosa que es menja apart, així que portava tota la setmana fent molt poca cosa per intentar arribar descansat al dia d'ahir.

A diferència de l'any passat, aquesta vegada dormo a casa i hem de matinar molt més del que és habitual per sortir de Vallirana a les 4 en direcció a l'Ampolla.

Un cop descarregades les bicis i preparades totes les coses, anem cap a box a acabar a acabar d'enllestir els últims detalls i ens dirigim cap a la platja.

La sortida es dóna bastant puntual sobre les 7. Comencem a nedar i fins a la primera boia i ha cops de colze per tot arreu, però la primera volta ja l'acabo bastant tranquil i de la mateixa manera transcorre la segona. A la tercera torno a rebre cops de colze i fins i tot penso que estic nedant massa lent i que m'estan doblant els primers... però al cap de res els torno a passar i veig que només eren 3 o 4 flipats. Continuo al meu ritme per acabar la tercera volta i anar ja en direcció al port... Quan surto de l'aigua miro el cronòmetre per primera vegada i... sorpresa! Només porto 1h04'20'' (58è parcial) per fer els 3.800 m, molt millor que l'any passat.

Faig la transició bastant ràpida i al cap de 3 minuts llargs d'haver sortit de l'aigua, ja estic sobre la bici. Un cop còmode a sobre d'ella, aprofito per menjar. Encara no tenia gaire gana però si ho vaig allargant sé que a la marató em moriré de gana. Poc abans d'arribar a la meitat de la primera volta, em creuo amb el Toni que ja va de tornada, i poc després passo el José Luís i l'animo a seguir amb el bon ritme que porta. Mitja volta i tornada al punt d'inici per creuar-me amb tots els companys i prendre referències de cara a les pròximes voltes.

A l'inici de la tercera volta torno a menjar i, ja de tornada, m'agafen ganes de pixar. Intento fer-ho en marxa però el fàstic m'ho impedeix. Inicialment penso en aguantar-me però no estic pedalejant gens còmode així que paro a buidar l'aigua del canari. No perdo ni un minut (en el que em veu el Raul Montoro i fa la broma) i quan agafo la bici no trigo ni 5 kms en recuperar les posicions que he perdut.

Amb 90 kms ja fets, havia vist algun abandonament (entre ells el de Jon Carro, primer diabètic europeu en completar un ironman) i començo la quarta volta però ja comença a fer una mica de vent, que va a més en la cinquena i en la sisena, fent-se molt pesat en aquesta última. Els últims km em passa el Ricardo Abad (que participa a l'Ironcat dins del repte de completar 52 ironmans en un any), amb el qual he anat més o menys a un ritme similar durant tota la bici.

He trigat 5h19'03'' en fer els 180 kms de bici i les dues transicions (35è millor parcial), i començo a córrer més o menys en 6h23', convençut que tinc prou marge per baixar de 10 h. Així m'ho recorda el Toni la primera vegada que me'l creuo quan em recorda que tingui cap. Just després de recollir la pulsera de la primera volta, aprofito l'aturada de ritme a l'avituallament per parar a pixar.

Després d'haver corregut al principi molt ràpid, després de l'aturada tècnica estabilitzo el ritme a 4:30 - 4:35 min/km. El Nico em pregunta que si no vaig massa fort però em noto molt bé. Quan ja estic sobre el km 15, pregunto al Juan pels altres del club amb els que encara no m'he creuat i em diu que ja estan corrent. No m'enrecordo gaire, però em sembla que vaig passar la mitja marató per sota de 1h40'. 

Fins aquí tot bé, però al començar la quarta noto que m'estan sortint ampolles, sobretot al peu esquerre. He d'afluixar considerablement el ritme però acabo aquesta volta en un temps bastant bo... Però a la cinquena la cosa ja és diferent, noto que els peus em cremen i ara sí que el ritme és pèssim. Acabo aquesta volta i només em queden 7 km... tinc temps de sobres per baixar de les 10 h, però m'estic arrossegant per moments gairebé a 6 min/km. No obstant, quan agafo la darrera polsera i només em queda fer la tornada fins a l'espigó per anar cap a meta, bec un got de coca-cola i apreto per donar-ho tot en els últims 4'5 km. Els peus em continuen cremant però ja vaig dir que a l'Ironcat hi anava a baixar de 10h o a reventar en l'intent. Vaig passant triatletes que m'han avançat fa poc i veig que ja ho tinc, baixaré de les 10 h. Quan ja queda menys d'un km agafo al Robert Mayoral, que m'anima a fer un últim sprint per avançar un corredor més i jo l'animo a enganxar-se darrere meu.

Finalment creuo la meta en 9h51'08'', acabant en 17ª posició de la general i primer sub23 (el parcial de la marató va ser 3h27'45'', el 14è). He de comentar que els temps parcials són correctes, però les posicions de cadascun d'ells només són orientatives, ja que a alguns triatletes se'ls hi va restar temps de la bici i se'ls hi ha sumat a la marató, suposo que per algun error informàtic.

Molt content del resultat a nivell personal, però tant o més a nivell de clubs, on vaig aportar el meu granet de sorra per sumar-me al gran paper de dues referències per mi, el Toni Pallarès (9h27', amb una espectacular 7ª posició de la general) i el Raul Montoro (10h03'), i deixar el Club Triatló Vallirana en segona posició.

Com sempre, gran paper de tots els membres del club. Tots ells van aconseguir ser finishers d'una prova tan dura com és un ironman. Felicitats als debutants Roger Castillo i Salva Saborit, però sobretot al Dani Rivera que va lluitar fins al final per aconseguir un somni. També gran paper dels altres membres del club que ja tenien experiència en el món de la mítica distància del triatló: José Luís Belvis, Manuel Carrión i Cristian Navarro.

No ho haguéssim aconseguit sense el suport dels companys que ahir no corrien però que van estar allà per donar suport: Nico, Toni Montero, Néstor, Juan de Haro i David Belvis. Tampoc sense el suport de tots els familiars: els meus pares, la meva germana i l'Alejandro, el pare del Dani, Noelia, Cristina, Jordi, Jessica... Gràcies a tots!